Gairebé totes les portades interpreten en clau espanyola —madrilenya, diríem— els resultats de les eleccions autonòmiques gallegues. També les que s’editen a Barcelona. Alberto Núñez Feijóo triomfa, Pedro Sánchez rellisca, o bé el PP arrasa i el PSOE s’estavella. Cada diari acoloreix els títols amb matisos diferents, esclar. Els del Trio de la Benzina festegen el desgavell socialista. El Mundo és el més emfàtic en aplegar en una sola frase a les seves dues bèsties negres —“Sánchez mena el PSOE al daltabaix”— com si el partit i el seu secretari general fossin coses diferents, com volent dir que Sánchez té segrestat el PSOE, que sense ell faria resultats millors. Oposar Sánchez i partit és un enfocament típic d’aquest diari. També dona per fet que l’estratègia socialista era “impulsar al Bloque Nacionalista Galego” —al qual anomena “separatisme”, fot-li que és de Reus—. És com afirmar que l’estratègia del Barça és ajudar el Girona per evitar que el Madrid s’endugui la lliga. T’ho pots creure, sí, però només amb la fe dels terraplanistes. El Mundo també raspalla el candidat popular: parla de “la gran victòria de [Alfonso] Rueda” i publica en portada el títol d’una columna on qualifica Galícia d’“el Camelot del PP”, un ditirambe embafador i equívoc. Camelot era com anomenava la Casa Blanca l’entorn del president John F. Kennedy (1961-1963).
A l’altre extrem “portadesc” hi ha El País, que fa un títol molt i molt pla, com si el diari s’hagués quedat disgustat i sense esma. Diu allò que tothom ja sap per la tele: “El PP conserva la majoria absoluta”. És un títol desmenjat. A les portades dels diaris que miren amb afecte l’actual govern espanyol, el protagonista de la victòria és Feijóo. Fa l’efecte que aquestes eleccions eren més aviat un examen als líders dels dos grans partits dinàstics espanyols i no una contesa autonòmica. En aquesta línia, El Periódico és sumari en el seu veredicte “madrileny”: “Feijóo guanya la partida a Sánchez”. La Vanguardia també dona tot el protagonisme al president del PP. “Feijóo conserva Galícia”, diu el seu títol principal. L’Ara fa el mateix d’una altra manera: el fet que el PP revalidi la majoria absoluta al parlament regional “salva Feijóo”, que en aquest cas és el protagonista passiu de la victòria conservadora.
Sembla que, en aquesta contesa electoral, el líder popular s’hi jugava molt més que la Xunta, encara que cap diari no acaba d’explicar per què en el cos de títols. Hi sura l’ombra d’un gran sobreentès: el lideratge de Feijóo és inestable i fràgil a causa de la rivalitat que, mig d’amagat, planteja la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. La Razón i l’ABC —igual que El Mundo— no esmenten Feijóo ni en publiquen la foto. Publiquen la del vencedor Rueda. És lògic. Aquestes eleccions van de Galícia i no d’Espanya. Però fa pudor de socarrim que fins ara les hagin presentat en clau espanyola i posant els focus sobre el president del PP, i que el dia dels resultats aquest no aparegui en portada i presentin la cosa com un afer regional. Els malpensats diran que li volien penjar la derrota —fins dissabte era una possibilitat si més no demoscòpica— i ara li neguen la victòria. No és casual. Partidistes com són aquests diaris en favor del PP, les portades d’aquest dilluns eren una gran oportunitat de presentar Feijóo com un líder que guanya eleccions. Potser aquesta omissió és senyal que, malgrat la victòria, el donen per amortitzat i no li perdonen que a les eleccions generals del 23-J del 2023 no aconseguís desallotjar Pedro Sánchez de la Moncloa. “Aquest diumenge, 18-F, era el dia de la seva execució, deia l’aznarat”, com explica el director d’aquesta santa casa a l’editorial.
L’altre gran oblidat dels títols principals és el BNG, excepte a La Vanguardia i a l’Ara. Ha fet el millor resultat electoral de la història. Suposa la irrupció d’un nacionalisme gallec modern, que competeix amb el diluït i caciquil regionalisme del PP. El Bloque, que en els seus orígens era descrit com els abertzales de l’Atlàntic, és ara un partit de govern al qual vota un espectre ampli de ciutadans. S’ha fet una força creïble que ha saltat de mitja dotzena a 25 diputats. És una de les millors històries de la nit electoral i passa desapercebuda, malgrat la volada que s’ha donat a la remuntada del Bloque l’última setmana de la campanya electoral. Llàstima.
