Poc impacte a les portades d’aquest dimecres del retorn d’Anna Gabriel per presentar-se davant el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena. El Punt Avui obre amb aquesta notícia i la resta de diaris la publiquen petita, en algun racó de la primera pàgina. El Mundo i l’ABC ni ho tenen. El País, La Razón, La Vanguardia i El Periódico no s’obliden d’afegir l’adjectiu “fugida”, un gest equiparable al dels diputats dels comuns ensenyant el seu vot NO a les lleis del referèndum i de desconnexió en el ple del Parlament del 6 i 7 de setembre del 2017. “Som dels vostres!”, diuen en codi aquests diaris als encarregats que les annesgabriels decidissin marxar. És com la foto obligada de Felip VI a la portada cada cop que el porten a Barcelona de passeig blindat, cec i banal, i parlen solemnement de “l’agenda catalana” del Rei d’Espanya. Afegir “fugida” és una mesura de protecció, no fos cas que t’apliquin un tamaracarrasco. Per què torna ara Anna Gabriel, però, no ho explica ningú. Seria massa periodisme pels diaris en un afer tan explosiu —ni tan sols destaquen que passa després de la reunió de presidents i del dictamen de l’advocat general de la UE—. Seria massa transparència en una justícia espanyola que, pel que fa al procés, s’estima més ser invisible per a que no es noti el cuidado.
El contrast és gran entre els diaris que s’editen a Barcelona —algun només nominalment, d’acord— i els de Madrid. Mentre que aquests obren amb la dimissió i relleu de la Fiscal General de l’Estat, Dolores Delgado, els altres hi dediquen espais menors. Serà que els diaris de Barcelona pensen com el PP, que el nou cap dels defensors de la llei i acusadors públics és más de lo mismo i no val la pena dedicar-li més espai? Al Quioscos & Pantalles se n’ha parlat poc —ara sap greu—, però la cacera de la dreta mediàtica a Delgado ha estat de les que fan època. Ha de ser molt dur arribar al despatx cada dia amb tres o quatre títols insidiosos clavats a l’esquena com una llufa. Dolores Delgado, exministra de Justícia, té els seus forats negres —com la proximitat amb l’ exjutge i exministre Baltasar Garzón, ara advocat defensor dels caps de la “policia patriòtica”— però la tortura diària via premsa, ràdio i televisió l’ha deixat baldada físicament, com explica El País, i també interiorment.
Les portades del Trio de la Benzina d’aquest dimecres arrenquen amb el mateix esperit contra el nou Fiscal General, Álvaro García Ortiz. El Mundo l’anomena “braç armat” de Delgado, com qui descriu un caporegime de la Cosa Nostra. L’ABC diu que és “afí al PSOE” perquè, esclar, els altres fiscals des de sempre no eren propers ni militants del PSOE o del PP. No, què va. La Razón el descriu com “mà dreta” de Delgado. En fi. Són tot variants del que ha dit el PP: García Ortiz és “més del mateix”. El País, en canvi, en diu “mà dreta”, sí, però destaca que va ser el fiscal del cas Prestige, que va fer tan famosa la galvana i la poca traça del ministre Mariano Rajoy, i l’home que va desmuntar la teoria de l’actual líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que darrera dels incendis a Galícia hi havia una trama delictiva i no la incompetència i/o la incúria del govern autonòmic que presidia. Ara s’entenen una mica més les portades de la dretota impresa.