Es veia a venir. La majoria de les portades d’aquest dissabte parlen dels dubtes seriosos que aixeca la candidatura de Joe Biden a una segona presidència dels Estats Units a causa del seu estat físic, que és el d’un senyor de gairebé 82 anys —els farà el 20 de novembre d’aquest any. Tothom ha vist a la televisió i a les xarxes socials els moments en què Biden es quedava a tres quarts de quinze. Les fotos de les portades ho fan veure, especialment els primeríssims plans d’El País i d’El Mundo. No és un tema nou. Ha agafat molta volada arran de l'informe del fiscal especial Robert K. Hur d’aquest dijous, que descriu Biden com un “home ancià, ben intencionat i amb poca memòria”, vuit paraules que posaran a prova la confiança dels estatunidencs en el seu president.
Tot va que cau. La tardor del 2023, en una enquesta de The New York Times, més del 70% dels votants dels estats on es decidirà el resultat deien que Biden “és massa vell per ser un president eficaç”. El mateix Times ha documentat que, en els últims cent anys, només Richard Nixon i Ronald Reagan han fet menys conferències de premsa. A més, fins a finals de gener del 2024, Biden havia concedit menys entrevistes que els últims sis presidents: només 86. Trump en va fer 300 i Barack Obama, 422.
El comitè editorial del Times —el grup de vips que escriu els editorials del diari— ja ha dit que “les garanties donades [per Biden], no serveixen” i l’ha desafiat “a fer-ho millor”, en un text una mica entortolligat que posa en relleu la inquietud d’aquest sector de la intelligentsia tirant a progre dels EUA. Dubten de la capacitat del president de fer una campanya guanyadora “i derrotar d'alguna manera un oponent tan clarament inadequat com Donald Trump, que té possibilitats reals de recuperar la Casa Blanca”.
En un altre punt de l’espectre ideològic, The Economist, la revista liberal britànica, ja va demanar fa un any que Biden no busqués la reelecció. A principis d’aquest gener, hi insistia. “L'home que se suposa que ha d'aturar Donald Trump és un impopular ancià de 81 anys”, diu el títol d’un altre editorial, que acusa els demòcrates de “covardia i complaença”, a Biden d’haver “contaminat amb la seva vanitat el seu sentit del deure”, i a la seva administració d'haver “tacat d’ambició el seu afany de servei”. La portada de la versió impresa d’aquella setmana il·lustra aquest Quioscos & Pantalles: compara Biden amb un cotxe d’època.
Val a dir que ambdues capçaleres —potser els dos mitjans més influents del món ara mateix— han reconegut la valentia del president, la seva vàlua i traça com a factor de moderació i prudència i l’èxit de la governança econòmica de la seva administració. Però l’informe del fiscal especial Hur és un pèssim auguri. Hillary Clinton sempre es queixa que va perdre les eleccions del 2016 en difondre’s des de l'FBI que investigaven l'ús que havia fet d'un servidor privat de correu quan era secretària d'Estat d’Obama, i que va posar en perill informació classificada.
Els diaris van tractar aquesta mala praxi igual que els escàndols de Trump —més greus i seriosos— per por de les acusacions de partidisme i per una inèrcia típica del periodisme americà, que tendeix a considerar que una informació és objectiva si conté parts iguals de les diverses versions sobre un mateix fet. D’aquest periodisme en diuen the view from nowhere, mirar-s’ho des d’enlloc. En fi. El cas és que dos anys després de les eleccions, el departament de Justícia va desautoritzar a l'FBI en el cas Clinton, però el mal ja estava fet i Trump era president. L’informe sobre Biden pot tenir un efecte semblant, més destructiu que els 91 casos que Trump té pendents als tribunals.
