Abans que entrem en matèria, atura't a les portades de La Vanguardia i l’Ara, que cada diada de Sant Jordi entren en competició —les hi fem entrar aquí, vaja— aviam quina celebra la festa de forma més lluïda. La Vanguardia sol encarregar a Pedro Madueño una foto amb els autors de moda i de sempre, escriptors o no, aplegats en un particular vernissatge, on el diari exhibeix potència institucional, com Elisabet II el Dia de l’Estendard cavalca pel Mall des del palau de Buckingham escortada per la Household Cavalry. L’Ara, que juga més el paper de diari insurgent dins d’un ordre, com una mena de princesa Margarida envoltada d’artistes contestataris en una festa a l’illa de Moustique, torna a encarregar un dibuix magnífic a Mari Fouz, la seva il·lustradora de capçalera. Són dues, diguem-ne, tradicions de Sant Jordi substanciades en primera pàgina. És bonic.
El Punt Avui té una pensada enginyosa, que és encarregar a “catorze escriptors reconeguts” que acabin un conte escrit per Najat El Hachmi. Diuen escriptors però potser haurien de dir escriptores, perquè són deu dones (onze, amb la Najat) i quatre homes, les encarregades de cloure la narració. El Periódico, en canvi, sembla un diari foraster, sense cap referència a la diada, fora d’una crida mínima minimíssima a l’editorial i una rosa al logotip. Molt escarransit. Fa estranyíssim que un diari català, avui, no obri amb Sant Jordi.
Submarins i monarquia
Ara sí, som-hi de cara amb el tema del títol, que té a veure amb la portada de l’ABC. L’economista Paul Samuelson, al cel sia, va popularitzar una dicotomia simple i eficaç que resum i simplifica les opcions de la despesa pública: Canons o mantega. Despesa militar o béns civils. Com més d’una menys dels altres i viceversa. O bé es gasta en aliments per tenir bona salut, o bé en armes per defensar-se. Ara, sense salut no hi ha bons soldats. Sense armes, però, tampoc. El Nobel d’Economia del 1970 il·lustrava així el cost d’oportunitat implicat en la decisió de produir més canons i, per tant, reduir la producció de mantega —o viceversa. La portada de l’ABC d’aquest dijous permetria reformular el concepte de Samuelson: Submarins o vacunes. Alemanya hauria triat la mantega (les vacunes, ni que siguin russes) i Espanya s’estimaria més els canons (el submarí S-81, aquell que primer no surava, després tenia problemes de motorització, finalment no cabia a les drassanes i ara… que Déu els agafi confessats).
La portada del tabloide monàrquic té altres derivades. Una de xovinista és que entre milers de noms possibles per al submarí n’han triat un de ben discutit. I diran que no volen gresca. Pobre Monturiol. Més envitricollada encara és presentar la princesa Elionor, una noia de 15 anys —una menor d’edat—, voltada de militars i festejant la posada en servei d’una arma de destrucció massiva que ha costat mil milions (de moment). En horari infantil i dia d’escola, a més. Si la família reial vol presentar-se com a referent d’alguna cosa, és discutible que aquest acte sigui el més adient. L’ABC, però, pletòric i entusiasta, curull de fervor monàrquic i castrense, parla del “bateig militar de l’Hereva”, en majúscula [o hauríem de traduir-ho per “Pubilla”?]. Bateig militar. Uf. El Mundo i La Razón són més discrets, especialment el diari del Grupo Planeta, que ho té en portada però només la punteta.
En qualsevol cas, per a aquests diaris, què representa un acte d’aquesta mena en ple segle XXI? Quins valors promou, quin tipus d’institucionalitat descriu, quina relació té amb el moment que passa el país? Ho deuen considerar molt rellevant per l’espai que li dediquen i el to celebratori que gasten. Per què creuen que un esdeveniment així beneficia la monarquia, Espanya, etcètera? Pel mateix motiu que les curses de braus són art i cultura, posem per cas?
