La Vanguardia diu avui en portada que el Departament d’Educació prepara un “decret per eludir” la sentència que l’obliga a fer que tots els alumnes de qualsevol etapa educativa rebin un 25% de classes en castellà. En la pràctica, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), confirmada pel Tribunal Suprem, es carrega la immersió lingüística en l’ensenyament obligatori. De fet, a cada escola fan com poden i saben, de manera que una cosa és la immersió sobre el paper i altra la realitat de cada centre. L’efecte que fa la peça de La Vanguardia, però, és el d’una mena de bombardeig preventiu, com acusant i avisant al Govern abans que hagi fet res i, pitjor encara, contra els fets coneguts. El diari afirma que Educació no aplicarà la sentència —acusació greu— amb base en el blablablà de rebel·lia innòcua del Govern (“L’escola no es toca”, etcètera) malgrat que el mateix diari explica que totes sentències que imposen el 25% a escoles concretes “han estat acatades fins ara”. En què quedem? No són els fets els que compten —i allò que és matèria pels jutges? Les paraules (“Blindarem l’escola catalana”, etcètera) se les les endú el vent. Els fets, però, són que Educació i les escoles acaten la política educativa decidida pels jutges. Quina realitat és notícia, les protestes, tan vehements com buides, o la submissió del departament i les escoles a les sentències del 25%? Si es vol suposar o endevinar el futur, el pronòstic més lògic no és que la conselleria desobeeixi.
Segons La Vanguardia, el conseller va avançar que faria un decret als seus directors generals en una reunió a mitjans de gener, afirmació sense atribuir ni documentar. També explica que aquesta setmana el mateix conseller va anunciar al Parlament que prepara “un nou marc normatiu per reforçar el model d’escola catalana”. Potser el conseller s’ha repensat el decret, no vol mullar-se o no sap què fer. D’acord. Però per què val per titular el que va dir a mitjans de gener i no el que va dir més tard? Per què el diari parla primer dels fets que s’esdevenen després? En fi, què curiós que la portada doni per fet “un decret per eludir” —acusació greu— basant-se en una informació confusa i inconcreta, mancada de verificació oficial o, si més no, de la referència a una negativa del departament a parlar-ne. Potser sí que serà així i Educació aprova un “decret per eludir”, però avui el diari no ho sosté amb cap dada, cap informació. A l’editorial sobre el cas, insisteix que “tot indica” que es prepara el “decret per eludir”. El que indica tot, de moment, és el contrari. El diari, però, avisa: si no s’hi inclou el 25% de castellà, el TSJC pot tombar-lo.
El diari avança dues alternatives —també “per eludir”— al suposat decret. A cadascuna hi adjunta una avís de fracàs. El decret de currículums pel curs que ve permetria a Educació, en el marc de la Llei Celáa, traslladar a les direccions dels centres l’aplicació del 25% de castellà sota la “protecció jurídica assegurada” del departament —que el departament mai no especifica. El diari afegeix immediatament que la ministra d’Educació ha recordat que les sentències són per complir-les i que “no preveu que hagi d’activar-se com a part actora”, que és com quan la mare o el pare amenacen: “mira que si em trec l'espardenya…”. Altra vegada sense atribuir. A l’alternativa de modificar la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada el 2009 per PSC, ERC i CiU, nova amonestació: caldria un debat pedagògic, consens al Parlament i “confiar que el TC no la tombi”, a més que el TSJC imposa el 25% sí o sí, com volent dir que tot és tan difícil que resulta impossible i que ni ho provin.
A l’editorial sobre l’afer, pietós i condescendent, La Vanguardia diu que el TSJC va confirmar la sentència del Suprem (és a l’inrevés, un lapsus el té tothom) i reconeix amb la boca petita que la sentència tomba la immersió que té suport social i polític. El diari amonesta al Govern i l’exhorta a dialogar, negociar, tenir voluntat d’acord, etcètera, etcètera. Cap referència a les qüestions de fons: la intervenció dels jutges establint una política educativa arbitrària (el 25% se’l treuen de la màniga) per sobre del Govern emanat del Parlament, a les opinions contràries de la majoria d’experts, a l’acceptació pacífica del sistema des del 1984, a la voluntat molt majoritària dels pares de mantenir-la, als bons resultats aconseguits o a que molts dels escassíssims casos d’oposició estan motivats políticament, com s’ha demostrat fins ara. Fa mes i mig es parlava aquí “del diari decidit, indignat i punxegut” que, a l’altura de la pròpia història i responsabilitat, obria portada amb la manifestació en defensa de la llengua catalana a l’escola. Avui, altre cop, és insidiós, poruc, complaent. Llàstima.
La Vanguardia
El Periódico
El Punt Avui
Ara
El País
El Mundo
ABC