El Tribunal Suprem (TS) va apunyalar ahir la immersió lingüística en avalar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga les escoles catalanes a fer el 25% de les classes en espanyol. A més, si el govern central en reclama l’execució, els obligarà a canviar els projectes pedagògics basats en la Llei d'Educació de Catalunya. El Periódico explica agudament que ara toca al TSJC decidir com s’aplica a les aules aquest 25%. Dit ràpid i bé, els jutges faran de Parlament, de Departament d’Ensenyament, de directors d’escola i fins i tot de pares i mares. D’on surt la xifra del 25%? Doncs de les punyetes dels magistrats del Superior que la van dictar i dels del Suprem que l’han avalada. Perquè la realitat del país explica una altra història. La immersió funciona: a la selectivitat del 2020, la nota mitjana de llengua castellana a l'Estat va ser un 6,34 i a Catalunya un 6,61. La demanda de canvi és escassa i ideològica: només 80 famílies des del 2005 han demanat ampliar el castellà a les aules, segons Ensenyament —i parlem de milió i mig d’alumnes cada curs. Quan la llei d’educació de Rajoy (la LOMCE), va establir que les comunitats paguessin l’escola concertada o privada a les famílies que no poguessin escolaritzar els fills en un centre públic en espanyol, a Catalunya van demanar-ho 154 famílies, que representen el 0,04% de l’alumnat (aquesta prescripció va ser declarada inconstitucional). D’altra banda, els professors, amb la immersió, són de la màniga ampla: només el 46,8% parla sempre en català als alumnes —i s’entén, perquè les prescripcions legals i els fets de la vida es troben molts cops en l’horitzó del desig però no en el dia a dia de les aules. En fi. No és difícil adonar-se que els jutges estan a la lluna de València en aquest afer tan complex —o no, i que les raons per les quals han dictat una tal sentència no s’entenen per motius educatius o socials.
Hi ha tres portades de Barcelona que expliquen la decisió del Suprem així, amb més o menys intensitat. El fet i les conseqüències. El Punt Avui i l’Ara posen més ànima als títols (“Immersió sentenciada” i “Estocada del Suprem a la immersió”), com correspon a un cas tan difícil d’abordar amb crua imparcialitat. El Periódico s’ho vol agafar amb més circumspecció i posa el focus en l’embolic jurídic i pedagògic colossal, desmesurat, que causarà la decisió dels tribunals, entre altres coses perquè la sentència es contraposa al contingut de la nova llei d’educació espanyola (del 2020) i de la catalana (del 2009). La Vanguardia, en canvi, s’estima més entregar una versió freda, freda, freda de la notícia i circumscriu el seu títol de portada a la factualitat de l’esdeveniment. Presenta aquesta portada una versió íntegra dels fets? Explica l’abast de la sentència? Sona a nedar i guardar la roba, a pusil·lanimitat?
En aquest racó només es parla de portades, però val a dir que el director del diari, al seu bitllet de la pàgina 2, diu que “no és casual” que la sentència s’hagi publicat el mateix dia que ERC acorda els Pressupostos Generals de l’Estat gràcies a aconseguir l’obligació de les plataformes audiovisuals d’oferir un 6% dels continguts en llengües cooficials. Com volent dir sense dir que la decisió del Suprem és el que sembla: política. Però el tema ocupa la pàgina 26, la tercera de la secció de Societat, malgrat que és notícia principal de portada. La Vanguardia és el mateix diari que va titular “Provocació” a tota plana el dia que el Tribunal Constitucional va avançar la publicació de la sentència que retallava l’Estatut al dia abans de la manifestació del 2010 contra la mateixa sentència, aquella de “Som una nació, nosaltres decidim”. Potser això d’avui només és poca traça i tot el que s’ha escrit fins ara és una interpretació malèvola. D’acord. Sigui com sigui —por, covardia, malaptesa, judici d’intencions…— en aquest punt val la pena preguntar-se on és el diari de referència de Catalunya quan ha d’exercir de capdavanter i fer sonar la veu del país. El que està en joc és la llengua, no un corredor ferroviari, l’ampliació de l’aeroport o la independència. Ni l'editorial sobre la cosa, publica. És trist. És decebedor. Sort que demà es publica un altre diari i que sempre s’és a temps de posar-se a l’altura de la pròpia història i responsabilitat.
BOLA EXTRA. Les portades de Madrid parlen de la cosa en to bèl·lic. Contenciós si més no. La llengua catalana, l’escola catalana, la immersió —un model que funciona i dona resultats— com a enemic a batre, com a enemic batut. Costa de pair aquesta animadversió per una llengua i una institució que haurien de veure seva o, almenys, respectar. Per no dir res de la disfunció de la democràcia que significa que els jutges es posin a fer de Parlament, de Govern i de responsables educatius sense haver estat elegits. És la Democràcia Consolidada™.
El Punt Avui, portada
Ara, portada
El Periódico, portada
La Vanguardia, portada
El País, portada
El Mundo, portada
ABC, portada
La Razón, portada
El Periódico de España, portada