A la cinquena va la vençuda. Enhorabona a La Vanguardia, l’únic diari de paper que publica aquest dijous la notícia més esperada i desesperada: Junts i el PSOE han arribat a un acord per tirar endavant la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. ElNacional.cat ja ho havia avançat dimecres a la nit. El País, que també fa una setmana que diu que l’acord és demà, no ho titula amb tanta claredat i contundència, igual que El Periódico —encara que aquest diari no havia donat tant la llauna amb la imminència del pacte—. L’Ara, que també venia anunciant dia sí, dia també, que l’acord ja estava fet, també s’ha menjat la notícia. Llàstima.
La carta del Comissari de Justícia de la Unió Europea, Didier Reynders, en què demana al govern espanyol “informació detallada” sobre la substància i l’abast de la llei d’amnistia haurà servit de ben poc si només El Mundo, l’ABC i l’Ara ho fan servir de títol principal de portada. Als dos diaris madrilenys els ha servit per amagar una nit més d’aldarulls davant la seu central del PSOE, a Madrid. Els dos capitans del PP, Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso, van sortir aquest dimecres a distanciar-se dels avalots promoguts per l’extrema dreta —des de Vox a militants pronazis— i aquest parell de diaris i La Razón han corregut a fer el mateix: d’aquest tema no publiquen ni una línia en primera pàgina. La Vanguardia, El País i l’Ara, en canvi, sí que en parlen.
Els diaris que han titulat amb la carta fan servir l’expressió “demanar explicacions”, que fa l’efecte enganyós que la UE renya al govern espanyol. Fa uns anys, l’Andreu Barnils parlava d’aquest concepte a propòsit d’unes fanfarronades de Miquel Iceta i Ada Colau sobre els vips del procés presos. “Demanar explicacions —escrivia— és una expressió que delata i denota posició de poder. Diria, vaja, que és el pare qui demana explicacions al fill. El professor, a l’alumne. El jutge, a l’encausat. El policia, al conductor. Si a tu et demanen explicacions, segurament, vol dir que et trobes en una situació fràgil. Feble. Sense gaire sortida”. En realitat no és així en el cas de l’amnistia, si hem de fer cas a l’article Las varas de medir del comisario Reynders, signat pel veterà europeòleg Xavier Vidal-Folch a El País d’aquest dijous. Conta per què es tracta d’un fet insòlit, partidista i aliè a les competències del comissari, que no pot demanar comptes ni exigir explicacions sobre una llei que no existeix. Per la mateixa raó, tampoc pot cridar a capítol al govern espanyol, que encara no ha fet res i està en funcions. Però és el que ens voldrien fer creure. I no.
