El preu dels aliments continua disparat, diu l’Ara al seu títol principal, igual que El Periódico, que afegeix la dada que ho quantifica: un 16%. El Punt Avui s’estima més el participi “desbocat”. La Vanguardia ja té el tema com a segon títol i recorda que és la dada més alta d’inflació des del 1994. La Razón fa igual en una informació secundària. El Mundo ho publica més petit encara i diu que la inflació empobreix als assalariats als nivells del 1996. El País també parla de “preus disparats” en un titolet mínim. L’ABC no en diu res en portada. Es fa molt estranya la decisió d’obrir la portada amb un altre tema que no sigui la dada tan negativa de la inflació, que toca la butxaca de tots els ciutadans i els comptes de totes les empreses. Una inflació tan recurrent i tan amunt afecta més als que menys tenen però és un càncer que empobreix tot i tothom.
Encara s’entén menys en els diaris que al·ludeixen als anys 1994 i 1996, epicentre de la crisi econòmica que, afegida a nombrosos casos de corrupció, liquidaria el període de governs socialistes de Felipe González i donaria pas a José María Aznar i les majories absolutes del PP, fins llavors impensables. Aquells anys es va fer de tot i es van patir de valent. Per controlar el dèficit descontrolat i treure Espanya de la recessió, el ministre d’Economia, Pedro Solbes, va fer servir l’arsenal clàssic, ara en mans d’Europa: devaluació de la pesseta (tercera de la temporada) i restringir els tipus d’interès. També va apujar l'IVA i els impostos sobre carburants i, atenció, va demanar als sindicats una pèrdua de sis punts del poder adquisitiu dels salaris, amb congelació salarial el 1994 i creixements inferiors a l'IPC els dos anys següents. Els temps són diferents avui, però tampoc no els gaudirem. Ho pagarem uns quants anys.
El Mundo obre amb el que anomena “pànic bancari” (spoiler aixafaguitarres: encara no hi ha cap pànic bancari) i fent propaganda dels mercats financers, que demanen afluixar els tipus d’interès. Aquest diari té clar qui mana. L’ABC i La Razón, en canvi, han decidit que el tema principal d’aquest dimecres és la futura formació militar de la princesa Elionor de Borbó, que consistirà en tenir-la tres anys interna a les acadèmies de Terra, Mar i Aire i embarcar-la al Juan Sebastián Elcano per fer la volta al món o el creuer que toqui. El Mundo i La Razón publiquen dues opinions que es titulen igual: “Una formació essencial per a una reina” que venen a dir el mateix i són la justificació que la portada s’obri amb la mili de tres anys d’Elionor de Borbó, de la que en sortirà tinent. El Quioscos & Pantalles s’ho ha llegit i t’ho resumeix. L’esforç val la pena perquè així no et cal fer-ho a tu.
L’editorial de La Razón diu que és “lògic” que Elionor estudiï per oficial perquè serà el Cap de l’Estat espanyol, a qui la Constitució atorga “el comandament suprem de les Forces Armades” i, a més, “la responsabilitat de declarar la guerra i fer la pau”. També és “essencial” perquè rebrà un “bagatge educatiu i, sobretot, personal que l’ajudarà positivament a l’hora d’enfrontar qualsevol circumstància que li proposi la vida”. A més, l'ensenyament militar aplega “les àrees principals de les noves tecnologies, des de l'electrònica avançada a la informàtica” i també una “profunda formació humanística”, que “impregna una manera de ser, rica en valors i disposada al sacrifici, sempre en servei dels espanyols”. Elionor “aprendrà tàctica, ús d’armes, topografia, supervivència, pilotarà aeronaus i ocuparà el seu lloc al pont de comandament dels vaixells de l’Armada”, certament, però també “coneixerà el valor de la camaraderia, del lliurament i del despreniment”. No riguis, trapella, que només són tres anys i la pobra princesa no en té la culpa de la llagoteria i servilisme que es gasten els diaris.
