Diu El Mundo que el Tribunal de Comptes prepara la subhasta de la casa del president Artur Mas, en execució de la confiscació dels béns personals amb que li toca rescabalar la seva part de les despeses públiques per la consulta del 9-N del 2014, que aquest organisme considera malversació. Sort que la constitució espanyola prohibeix engarjolar la gent per deutes, perquè la situació en què el Tribunal de Comptes deixa a les seves víctimes és igual de bàrbara. Es castiga amb la requisa del patrimoni personal per compensar les decisions preses en l’exercici del càrrec públic electe que no agraden al Tribunal de Comptes.
Si et sembla un exercici salvatge i primitiu del poder, no ets l’únic o única. Ja veurem si això és com diuen els dos periodistes que signen la informació, que ja s’han hagut de menjar amb patates altres especulacions com aquesta. La cosa és que aquesta decisió ve després que el Tribunal Suprem rebutgés admetre els recursos de Mas i altres contra aquest embargament, en una decisió que avança el que passarà amb els encausats pel Tribunal de Comptes arran del referèndum de l’1-O. El Tribunal Europeu dels Drets Humans pot tombar la sentència dels líders del procés i serà igual, perquè la maquinària repressiva actuarà per arrabassar el patrimoni personal dels afectats.
Alerta amb l’Estat activista
L’altre tema del que val la pena parlar és el que obre la portada d’El País. El diari progre explica que la reforma de la Llei de Seguretat Nacional permetrà a l’Estat mobilitzar-te per prestar els serveis que bé els hi sembli i requisar-te el que els abelleixi, a més a més d’intervenir empreses i, en fi, posar tot el que és privat al servei de l’administració pública en els casos que la llei determini. La justificació d’aquesta reforma és la complicació que ha suposat prendre mesures molt fortes —tipus confinaments i prohibició o restricció de drets i llibertats— per controlar la pandèmia. Ja veurem què diu la llei exactament i quin recorregut fa per les Corts i pel Tribunal Constitucional.
Certament, l’amenaça col·lectiva que ha suposat la pandèmia ha provocat un augment del poder estatal, que al seu torn ha limitat llibertats civils bàsiques com el dret de reunió i de moviment, entre altres accions delicades. En els moments durs de la pandèmia, els estats ens han confinat, han estat el principal canal d'informació, els reguladors únics, la font de diners que ha permés sostenir l’economia i, finalment, els finançadors i proveïdors de vacunes. The Economist, un setmanari liberal britànic, ha fet sumes i restes i calcula que els governs dels països rics han pagat 90 cèntims per cada dòlar de PIB perdut. Els aparells estatals i els polítics, a més, s’han trobat, molts cops per sorpresa, que quan restringien les llibertats civils la majoria dels seus conciutadans els aplaudien. Sigui quin sigui el problema (desigualtat, creixement econòmic, seguretat…), sembla que la solució preferida d’Occident és més govern i més activista. És el que aquesta reforma legal ve a concretar i fixar. Fa una mica de por, perquè aquests drets i llibertats que es volen limitar no pertanyen al govern sinó als ciutadans —com els diners que es gasta l'Estat— i són el fonament de la democràcia. Esperem que els diaris ens ho expliquin bé què vol fer el govern espanyol.
