La primícia del dia és a la portada d’El País. El Tribunal de Comptes (TCo) exigeix una fiança de 5,4 milions d’euros a 39 excàrrecs i funcionaris de la Generalitat de Catalunya, als quals acusa de malversació comptable per haver dedicat aquella quantitat al que considera “promoció a l’exterior” de la independència. Les quantitats s’atribueixen segons el grau de participació en aquesta operació, de manera que al president Carles Puigdemont i al vicepresident Oriol Junqueras se’ls reclamen 1,9 milions respectivament i al president Artur Mas uns altres 2,8 milions. El País exposa aquests fets fredament i només se li escapa qualificar de fugado de la justicia a Puigdemont, una mentida que ja els supera completament i són incapaços de corregir. Les dades així exposades, sense adjectius i sense carregar els verbs, tenen un impacte brutal. L'enormitat d’aquesta decisió no necessita qualificatius.
El Mundo, l'ABC i l’Ara s’han espavilat per entrar en aquesta conversa sense tenir més informació que la previsió que aquell organisme donarà a conèixer avui l’acta de liquidació provisional. El diari ultra madrileny titula amb una declaració que atribueix a un conseller anònim del TCo —les fonts anònimes i incomprovables són una especialitat de la casa— i parla de “desviament de fons”, un concepte que sona a delicte i no és més que una bòfia del diari perquè pensis, efectivament, que hi ha delicte. El tabloide monàrquic fa un judici d'intencions a Pedro Sánchez. L’Ara només anuncia que avui dimarts es coneixerà la magnitud de la tragèdia. Cap d'aquests diaris no té informació. Han estat murris per fer-ne l'efecte amb una cabriola retòrica, però com que El País publica la informació de debò i no un arabesc sobre el tema, queden un xic en fals. Ara, pitjor efecte fan la resta de diaris, que no publiquen ni una mala ratlla en portada.
Potser —aquest és un debat vell i sense fi— a la portada d’El País li hauria convingut una mica de context. Títols tan freds fan l’efecte que s’ha fet justícia i que la decisió és final. En realitat, és una acta provisional que estableix una fiança (una, diguem-ne, confiscació preventiva) i no la decisió definitiva. Ja es diu al text de portada, però potser és una dada més notable (o potser aquesta és una valoració setciències i tiquismiquis). El text amaga que el TCo, malgrat el nom, no és un òrgan judicial sinó l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol administració, organisme o empresa públiques i dels partits, sindicats… que enjudicia i castiga individualment, amb responsabilitat patrimonial personal, la malversació comptable (no penal) —procediment curiós que ha motivat que l’Institut d’Estudis de l’Autogovern en demani la supressió per ser incompatible amb la democràcia. Creat per la Constitució del 1978, el TCo és part de la xarxa d’institucions —Tribunal Constitucional, Consell d’Estat… fins l’Agència de Protecció de Dades, etcètera—, amb funcions supervisores o assessores, els membres de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després en l’acció de govern. L’Estat profund, el deep state, en diuen alguns. La composició d’aquests òrgans la pacten els partits a les Corts. En l’actual TCo tenen majoria els consellers nomenats pel PP, detall interessant per posar en portada. Potser.
Espantar els actors del procés via grans multes imposades per un d’aquests organismes especials, activat per un tercer que no és el govern ni l’administració de l’Estat, no és una estratègia desconeguda. Per esmentar un cas que et sonarà, a finals del 2015, l’Agència de Protecció de Dades va multar Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana amb 440.000 euros per poca cura en la protecció de les dades recollides en la “gigaenquesta”, un sondeig que servia per escalfar el 9N. La poca cura que justifica la “gigamulta” és el robatori de dades comés per un pirata informàtic desconegut durant l'assemblea de l’ANC, el 2014, a Tarragona. La denúncia que va activar el procediment venia de Vox, llavors un partit ultra irrellevant.
