Amb l’edició d’aquest dimecres, El Periódico ha aconseguit no publicar res en una setmana sobre les confiscacions, ai, les fiances per valor de 5,4 milions d’euros imposades pel Tribunal de Comptes a 34 ex-alts càrrecs de la Generalitat, als quals acusa de malversar més de 9 milions d’euros, que surten de sumar gairebé tota l’activitat exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017 i considerar-la una despesa “aliena a l’interès públic”. Entre els represaliats hi figuren els presidents Mas (li volen confiscar, ai, fer avançar fins a 2,8 milions) i Puigdemont (1,9 milions), l’exvicepresident Junqueras (ídem) i l’exconseller Mas-Colell (2,8 milions). La llista sencera és aquí i inclou els exconsellers Romeva i Homs, el director del Diplocat, Albert Royo, o la interventora general, Mireia Vidal. Com que és una “fiança solidària”, per pagar-la, els encausats han de pactar entre ells la quantitat que cadascú avançarà fins a cobrir els 5,4 milions, tot respectant les màximes fixades pel tribunal a cada càrrec (per això les fiances personals sumen més que la total). Tot aquest detall no és per fer-te veure que és un càstig que potser molts canviarien per la presó perquè cap no té aquests diners i, per tant, els embargaran béns per un valor equivalent: casa, plans de pensions, estalvis… com en temps més bàrbars. No. Aquest detall és perquè et facis idea de la gesta que suposa per a un diari no dir res d’aquesta enormitat en les últimes vuit portades (en realitat, les últimes setze i més). Són els únics entre els diaris de Barcelona i Madrid. Es veu que s’ho han proposat molt fort. Naturalment, són ben lliures de fer amb la seva portada el que els abelleixi —justament això explica la mena de diari que és cada diari.
Per sort, la resta de diaris en parla, malgrat que el Tribunal de Comptes ha fet servir la mateixa tècnica que el Tribunal Suprem amb els fets rellevants de la causa del l’1-O: avançar la decisió genèrica a un diari (normalment El País, que és el de referència entre ambaixades i corresponsals) per punxar el globus de l’expectació i reduir l’interès dels altres mitjans. A més, l’organisme filtrador orienta el relat —en aquest cas presentar els encausats com a delinqüents abans que s’examini el seu expedient— i influir en la resta de mitjans, que copiaran la primícia sense esperar a rebre els documents del cas i fer la feina. Quan es fa pública la decisió, per als diaris ja és roba vella que cap es vol posar.
Trobada Pere Aragonès - Pedro Sánchez
Ajuda a amagar les maquinacions del Tribunal de Comptes que ahir era el dia que el president Pere Aragonès i el president Pedro Sánchez es trobaven per primer cop a la Moncloa. D’aquesta reunió de dues hores llargues n'han sortit l'un i l'altre amb una foto plegats, una data per convocar la mesa de diàleg (tercera setmana de setembre) i una nova comprovació que les posicions estan molt lluny. Aragonès parla d’amnistia, autodeterminació i referèndum. Sánchez de no sortir de la Constitució del 1978.
Tot això es presenta de molt diverses maneres. Una noullicenciada en dret ha tuitat àcidament que, a la vista dels resultats, la reunió podia haver-se fet per correu electrònic (alerta: potser el Tribunal de Comptes hi veu malversació, en la despesa del viatge, perquè Aragonès ha parlat d’independència). El País ho veu d’altra manera. Diu al seu públic que Aragonès ha presentat el “programa màxim”, com volent dir que ha demanat la Gran Albània però no us amoïneu que és normal que arrenqui així; no patiu: en realitat fa una mica de comèdia. Sembla que El País no ha estat gaire pendent del president quan deia que ni ha demanat el màxim, que seria Independència Ja.
La Vanguardia, en canvi, s’esforça per il·luminar-ho amb la llum més rosada i obre la portada amb el “compromís amb el diàleg malgrat la distància”. Certament, és el títol més kumbaià del dia. O el més melodramàtic, si considerem que la distancia es el olvido, com diu La Barca, un bolero de Roberto Cantoral, autor també d’El reloj (Reloj no marques las horas…), cançó mítica en la interpretació de Lucho Gatica. En fi. El diari volia un èxit i això és el que entrega als lectors, tot embolicat en una de les seves paraules-fetitxe: diàleg. El Periódico veu la trobada amb menys sentiment i parla amb un xic de fredor de “desbloqueig”, peeeeeerò “absència d’avenços” amb l’adversativa, com qui s’esperava alguna cosa més de la reunió i comprova, decebut, que hi ha més pa que formatge. Aviam. Tampoc és això. Aquestes reunions no són com el bolero, on Nomás nos queda esta noche / para vivir nuestro amor. No es tracta de cap amor i de nits en queden moltes. Moltes.
