Fan ganes de deixar la peça en blanc. Les portades d’avui tenen la mateixa atracció que una sabata dins d’una cassola. Era un dia sensacional per posar al dia la gent que Ucraïna no només es defensa bé de l’agressió militar russa, sinó que ha infligit la segona derrota remarcable a l’exèrcit de Putin en alliberar definitivament Khàrkiv, segona ciutat del país. A l’àrea metropolitana, a menys d’una hora de la frontera amb Rússia, hi viuen poc més de dos milions de persones. Té gràcia —perdona, és una manera de dir— que, malgrat la prescripció constitucional, l’ajuntament de la ciutat va declarar el rus llengua cooficial amb l’ucraïnès el març del 2005. És la típica dada que desmunta el relat putinesc en la celebració del Dia de la Victòria, que acusa Ucraïna de voler destruir la civilització russa, etcètera. Fa curiositat saber què passarà amb la cooficialitat quan s’acabi la guerra si Ucraïna en surt victoriosa. El que sabem del cert és què passaria amb la llengua ucraïnesa si Rússia guanya. Hi ha precedents, semblants als que coneixem a Catalunya amb la pròpia llengua. Els diaris de què aquí es parla, però, no en diuen res, fora d’El Mundo, on s’explica que a base d’atacs petits aquí i allí, l’exèrcit ucraïnès, ha empés als russos fora del perímetre de bombardeig. En diuen “l’ofensiva de les mossegades” i segurament s’estudiarà com un exemple de lluita d’alliberament en altres països ocupats, que sempre són més a prop del que ens pensem.
De què parlen avui els diaris? El Trio de la Benzina continua bombardejant amb la narrativa de la traïció del govern de Pedro Sánchez a l’aparell d’espionatge de l’Estat, que és com es presenta la destitució de la directora del CNI, Paz Esteban, personificació vicària d’Espanya. El to i les expressions recorden la llegenda de la punyalada per l’esquena, en alemany Dolchstoßlegende, el mite fabricat en cercles nacionalistes i de la dreta populista que atribueix la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial a l’abandonament dels polítics en comptes de al col·lapse geoestratègic o militar. La llegenda remarca que el poble alemany no va saber respondre a la “crida patriòtica” en el moment crucial de la guerra, a mitjans del 1918, i que alguns elements polítics haurien sabotejat l'esforç bèl·lic a propòsit. Quan Adolf Hitler va arrencar la seva carrera política va identificar els elements enemics: els jueus i l’esquerra. Ho tenia tot preparat d’anys abans. A la llegenda que han fabricat i promouen El Mundo, l’ABC i La Razón només has de canviar jueus per independentistes —o catalans en general, vaja, que aquests diaris no filen tan prim—. Et preguntaràs si aquesta reductio ad Hitlerum té sentit ara i aquí, si no s’incorre en una infracció de la Llei de Godwin, segons la qual, a mesura que una discussió a les xarxes socials s’escalfa, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u. Potser sí. però el que la llei de Godwin no diu és si l'ús de la comparació amb els nazis o Hitler en cada cas concret és adequada, només afirma que és probable que s’esdevingui. El mateix Godwin —Mike Godwin— argumenta que una comparació així pot ser adequada i recomana, però, que no se n’abusi com a eina merament retòrica perquè treu força als usos legítims. Doncs això. No n’abusis tu i esperem que altres tampoc ho facin. Esperem asseguts, però.