La majoria de portades d’aquest dimecres obren amb la crisi d’Ucraïna (o de Rússia, com vulguis). Té gràcia que, mentre augmenta el risc de guerra —o s’intensifica la comèdia, com diran els que hi veuen una catxa—, es faci servir el conflicte per castigar el govern espanyol, com fan El Mundo i l’ABC amb dues fabricacions infantils. El tabloide ultra diu que Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, no ha trucat al cap de l’oposició, Pablo Casado, per posar-se d’acord en què cal fer en aquest cas. Ja ho veus. Aquesta cimera ho canviaria tot, oi? És dubtós que Casado s’oposi a la política del govern espanyol en aquest afer. José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors, la va resumir ahir al Congrés: “unitat” dels partits —d’això que no en manqui mai—, que el conflicte es resolgui per la via del diàleg i la negociació en el marc de la dissuasió (bla, bla, bla) i avís a Rússia que hi ha línies vermelles que no pot traspassar, etcètera. Aquest discurs carregat de tòpics el podia haver fet el mateix Casado. Els fets, però, són que Espanya ha quedat fora del nucli d’estats que decideix i que envia dos (deux, two, zwei) vaixells de guerra al mar Negre per sumar-los al desplegament de l’OTAN. Per això potser no cal cap cimera amb el cap de l’oposició ni discursassos farcits de banalitats com el del ministre. Si la creativitat d’El Mundo aquest dimarts era baixa, pitjor la de l’ABC, que vol posar en evidència Sánchez en comparar les fractures i trifulgues entre els socis del govern espanyol amb la coordinació entre França i Alemanya a l’hora de replicar l’agressivitat de Rússia. Saps allò de no sumar peres i pomes o no confondre el cul amb les témpores? Doncs això.

És remarcable com La Vanguardia aconsegueix avui col·locar en un mateix cos de titulars els mots “desescalada”, “dialogar”, “negociació”, “dissuasió” i “rebaixar la tensió”, conceptes que són per aquest diari el mateix que la campana al gos de Pàvlov. També crida l’atenció una entrevista d’El Mundo a Pedro Crespo, fiscal en cap del Tribunal Constitucional. Crespo es queixa dels nomenaments en general, encara que pel context s’entén que parla dels fiscals, en concret de la fiscal general, Dolores Delgado, exministra de Justícia. Si els criteris que exigeix —mèrit, capacitat, rigor, imparcialitat— s’apliquen als magistrats del TC on treballa, almenys dos dels nomenats no hi serien, perquè tothom sap que ho són per afinitat i torna polítiques. El mateix TC va denegar ahir la recusació d’aquests dos jutges, Concepción Espejel i Enrique Arnaldo, que havien demanat el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí i Puig. Raona el TC que justament la seva “estreta relació política” (en aquest cas amb el PP) és garantia de la “pluralitat jurídica” del tribunal i no un condicionament negatiu. Caram. També diu que la recusació només pretén entorpir la feina de l’organisme —un judici d’intencions com una casa i una manera de girar la culpa als exiliats que es defensen. Sobre això no trobaràs res en cap portada.

És també cridaner com l’Ara es fa protagonista del titular principal de la portada. Ahir, la presidenta Borràs va suprimir les llicències per edat dels empleats del Parlament —cobrar sense treballar els últims cinc anys de vida laboral—, un ultratge que fa 12 anys que dura i que han permès la Mesa i els diputats des del 2009. L’Ara va destapar aquest escàndol. Avui, però, dia de lluir que les seves informacions havien fet el fet en carregar-se les llicències nefastes, resulta que la notícia és que l’exlletrat major Antoni Bayona i la secretària general del Parlament, Esther Andreu, s’acusen mútuament de tota mena de mals, en una picabaralla adolescent, originada en l’acusació d’ell que ella va dificultar la feina de l'Ara. El plantejament de Bayona té espai en portada. El d’Andreu no. Bayona és col·laborador del diari des del maig del 2019. Andreu no. Segur que és pura casualitat.

El Mundo

ABC

La Vanguardia

Ara

El Punt Avui

El Periódico

El País

La Razón