Aquest dissabte, La Vanguardia va a tota portada amb el que aquesta casa en diem CatalanGate i altres en diuen Cas Pegasus. També en parla a l’editorial. No és el primer cop que aquest afer d’espionatge obre la portada i protagonitza l’editorial del diari. L’efecte que fa avui, però, és que el diari s’ha desprès de la crosta d’aprensió amb què fins ara ha encarat aquest cas i el presenta —amb la boca petita, si vols— com el que és, una vulneració de drets i llibertats i no un incident més o menys greu que dificulta les relacions entre els executius català i espanyol, l’estabilitat parlamentària de la coalició de govern a Madrid, la gestió diària d'ambdós governs i altres conseqüències de curt termini, transaccionals, el nyí, nyí, nyí de la narrativa oficialista en què s’havia enganxat. Amb passets d’ocell, molt a poc a poc, l’editorial indica que, un mes després de l’esclat del CatalanGate, mitja dotzena de sessions parlamentàries, la destitució de la directora del CNI i les bravates de la ministra Robles, encara hi ha un sac de preguntes sense contestar i d’incògnites per resoldre. També apunta, entre línies, a la podridura que suposa el fet que el CNI, dependent del Ministeri de Defensa, espiï a exiliats i al seu entorn, inclòs el seu advocat, i a càrrecs polítics (el mateix president de la Generalitat!) immersos en pactar, de bones però a contracor, un acord d’investidura i la taula de negociació, que és —bé que mal, agradi o no, tard o d’hora— el mecanisme en què confien uns i altres per desbloquejar el plet català, principal conflicte de l’Estat espanyol. Sembla que La Vanguardia pateix perquè la crisi econòmica pot passar però la situació a Catalunya pot quedar irresolta.
El quadre que presenta el diari és el d’un govern espanyol atrapat entre el boicot dels aparells d’intel·ligència i seguretat a les solucions polítiques i uns interlocutors que caminen sobre les brases de la desconfiança i l’afany de resoldre-ho. L’editorial té una vibració diferent, potser perquè la paràlisi democràtica i la cultura política tòxica que difon aquest estat de coses inquieta a La Vanguardia, que deixa de banda la por a assenyalar les víctimes reals del CatalanGate: els polítics independentistes i els seus drets, la mateixa democràcia, i no l’estabilitat del govern o la viabilitat de la taula de diàleg. El xantatge ambiental del diguem-ne, espanyolisme malalt, viu de l’escrúpol i el temor a ser acusat d’afavorir la causa secessionista si no et poses unívocament al seu costat sense gris ni matís. És una paüra que no deixa identificar bé el problema perquè incomoda acceptar-lo en la seva real dimensió, com quan se’l definia com un suflé passatger, una “desafecció”, un “cop d’estat postmodern” o una variant del terrorisme. Tot de conceptes estrafets que han fet i fan una nosa terrible als qui en volen abordar la solució per la via de l’acord, que és el que La Vanguardia defensa. Avui es veu un diari més clar, potser valent, menys poruc si vols. Encara s'agafa a alguna excusa estranya, com que no ha de sorprendre la consideració de l’independentisme com un enemic “perquè era una amenaça a la unitat de l’Estat”. Esclar. L’independentisme és això mateix: independentisme. La dissidència indepe, però, no justifica una vulneració de drets i llibertats de l’altura del CatalanGate. L’editorial es queixa cortesanament —però es queixa— i desautoritza les fabricacions i els invents, com que el President Aragonès coordinava els CDR, etcètera, que el CNI al·lega per justificar l’espionatge i la seva validació pel jutge del Tribunal Suprem que va autoritzar la intrusió via Pegasus. A Espanya encara guanya espai la visceralitat del “massa poc que els espiaven” i “en mereixien més”, que no és més que una versió actual del “A por ellos!” de la tardor del 2017. Si La Vanguardia, que no és qualsevol diari, venç el temor i ignora el xantatge que malmet i manipula la realitat, els fanàtics i hooligans ho tindran més difícil. El diari haurà fet la feina.
