Fa dies ja que La Vanguardia i El Periódico tenen cura de posar-s’hi bé per si el 23 de juliol es confirma el que apunten les enquestes: que Partido Popular i Vox sumaran i rellevaran l’actual coalició que sosté al govern espanyol. Aquest dimecres, La Vanguardia obre portada amb la defensa de l’acord entre les dues dretes que ha fet Alberto Núñez Feijóo a València. El president del PP ha repetit les raons exposades en altres ocasions i es fa un xic estrany que el diari consideri ara que mereixen el títol principal. No fa ni una setmana, demanava (“PP-Vox, cal més claredat”) que el PP aclarís quines serien les seves aliances abans que els ciutadans vagin a l’urna “o els límits que s’autoimposen per a aquests acords”, perquè el que està en joc —al·ludia al futur d’Europa— són “coses molt serioses i fonamentals, enfront de les quals no hi pot haver cap mena d’ambigüitat ni tripijoc”. Feijóo ja els ha respost: no admet “lliçons”. El diari no s’ha tornat a pronunciar però emet senyals que s’acomoda al previsible govern de la dreta i els ultres malgrat l’avís inquiet als seus lectors, en un altre editorial, que “els tradicionals partits conservadors europeus (…) abandonen la posició centrista i moderada que els ha caracteritzat (…) per, a poc a poc, abraçar l’estratègia de la radicalització i la confrontació”. Serà maco de veure, si arriba aquest moment, quins límits s’autoimposa el diari a l’adaptació a l’entorn de “radicalització i confrontació” que preveu.
El Periódico gesticula d’una altra manera. Obre portada amb l’entrevista a Xavier García Albiol, l’alcalde de Badalona, que declara molt cofoi: “Si guanya Feijóo, Badalona tindrà molta influència en el proper govern [espanyol]”. Si aquest pronòstic és esperançador o desesperant, és cosa que cadascú ha de decidir. El mateix diari diu que el PSC busca la companyia dels comuns per a presidir la Diputació de Barcelona mentre que La Vanguardia anuncia que també tiren la canya als “independents de Junts”, que serien l’alcalde d’Igualada i el de Torrelles de Foix. És la mateixa operació, però té gràcia el protagonista que cada diari destaca al títol. El País sembla que ha perdut l’ardor guerrer de dies passats. Ja no obre amb les martingales i tràngols de la presidenta del PP a Extremadura, María Guardiola, per fer o no govern amb Vox. S’estima més escandalitzar-se per una mena de conspiració planetària contra “els LGTBI del món”. Vinga. L’Ara i El Punt Avui també sembla que no consideren gaire important explicar res de la política espanyola aquest dimecres.
La resta de diaris de Madrid, els del Trio de la Benzina, segueixen la preparació artillera contra el PSOE i els seus aliats amb una imaginació i perseverança remarcables. L’ABC parla de “reconciliació” entre “Guardiola i Vox” —noti’s que parlen de “Guardiola” i no del PP—. La Razón cargola encara més la història del PSOE contra Pedro Sánchez que fa un parell de setmanes que van fabricar. En el capítol d’aquest dimecres, el diari del Grupo Planeta explica que Moncloa i PSOE no es coordinen per fer campanya. Periodisme creatiu. A l’editorial, en to condescendent, parla de Vox com “d'un partit inscrit en l'àmbit constitucional”, afirma que és necessari “reconduir la crisi del centre dreta a la regió” (sic: més endavant en diu “el centredreta i la dreta conservadora”) i que els ultres i el PP “semblen, en l'ànim dels seus electors, obligats a entendre’s” perquè així es respon “al veredicte de les urnes, sense que ningú mentalment sa pugui al·legar riscos sistèmics per a la democràcia espanyola i el seu sistema constitucional”. Ànims a tots.
Queda El Mundo, que fa riure (o plorar) de tan motivat que se’l veu per la seva paranoia anticatalana. És impressionant la quantitat d’embolics i mistificacions per centímetre quadrat que arriba a publicar en portada. Aquest dimecres presenta com una “amenaça a Feijóo” el pla de Junts i ERC (el separatismo, en l’argot del tabloide ultra) d’aprovar un “Pacte Nacional en defensa de l'escola catalana”. La premsa espanyola —els espanyols en general, que no s’ofengui ningú— sempre s’agafa l’independentisme més seriosament que els mateixos independentistes. Ànimes de càntir. A la vista dels resultats d’anteriors “pactes nacionals” en defensa de coses diverses, el que haurien de fer és aplaudir la iniciativa.