Llavors, si les gravacions, agendes i papers del comissari jubilat José Manuel Villarejo van servir en altres temps per fer grans portades, com és que ara no són prou bones i estan desaparegudes de les primeres pàgines? És que aquests anys —diuen— hem descobert que menteix, enreda o confon sense proves per defensar-se ell i empastifar els seus adversaris. D’acord. Consti que les declaracions de Villarejo figuraven a la llista de les notícies més llegides de les webs. De totes les webs. És veritat que si les portades impreses s’haguessin d’editar amb les notícies més llegides a les versions digitals, quedarien unes primeres pàgines que riu-te’n tu dels tabloides grocs escandinaus o dels red-tops britànics. Ara bé, que aquest nou “afer Villarejo” figuri entre les informacions més vistes d’aquests dies, malgrat tot, és una dada molt interessant. Si més no per a un diari. Perquè tampoc no és un escàndol qualsevol. Als atemptats de Barcelona i Cambrils hi van morir 16 innocents i quedaren ferits prop de 150 més de 34 nacionalitats. Tothom, els familiars de les víctimes primer, es pregunta encara la relació de l’imam de Ripoll, Es Satty —reclutador i cap del grup de terroristes—, amb els serveis d'espionatge i antiterroristes espanyols, que es neguen a aclarir-ho.

Villarejo diu que les proves de tot plegat són als seus arxius, requisats per la Justícia i declarats secret d’Estat. El mateix Villarejo no és un qualsevol. És el barquer de les clavegueres de l’Estat —que Dant perdoni aquesta pedanteria—. Un policia condecorat per prestar aquesta mena de serveis foscos a diversos governs espanyols. Els diaris han de demanar que s’obrin els arxius de Villarejo o callar i fer-se còmplices de les clavegueres i de les mentides de l’excomissari? Aquesta és una decisió lliure de cada diari. És un senyal molt eloqüent de la seva tria que la majoria enterri el tema i el deixi fora de les portades perquè els enemics de la Corona o de l’Estat o d’Espanya nyinyinyí. La qualitat moral de Villarejo i el poc o molt valor de les seves paraules, al marge de si ajuden o afebleixen uns o altres partits o institucions, no és excusa per xiular i mirar al sostre. Al contrari, és un gran motiu perquè els diaris facin la feina i exigeixin a l’Estat transparència i veritat —en el cas de l’imam, Kitchen, tots—, que és al que ells mateixos diuen que es dediquen.

Impressiona veure el títol principal de La Vanguardia d’avui perquè ens té poc acostumats a donar tanta preferència a una reivindicació tan directa sobre “el conflicte català”, com en diu el diari. El diari i molta gent, certament, perquè és una manera breu d’anomenar la situació. Certament, però, també és el conflicte d’Espanya. És la part grossa de la portada que s’endú avui el president Aragonès, a la qual cal sumar el títol principal de l’Ara. El Periódico i El Punt Avui donen en petit el tema. Aquest últim diari i l’Ara són els únics que posen en primera el Pacte Nacional per la Llengua, al qual s’ha afegit el PSC. És estrany que els altres dos diaris, el dels Godó i el de Prensa Ibérica, no ho destaquin, perquè és un fet que en un altre moment els hauria fet ensalivar d’orgull per l’oasi català.

LV

La Vanguardia

EPC

El Periódico

EPA

El Punt Avui

ARAAra

EP

El País

EM

El Mundo

ABC

ABC

LR

La Razón