Les portades d’aquest dimarts ignoren un cop més el vot particular (i ja en són tres) de dos magistrats del Tribunal Constitucional que consideren desproporcionada, atrabiliària i opressiva la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem que condemna els líders de l’1-O, en aquest cas Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Diràs: Una altra vegada això? Que pesat! Certament, la insistència és gran. Perquè l’afer és greu. Els magistrats que signen el vot particular, María Luisa Balaguer i Juan Antonio Xiol, diuen que els actes que la Sala Segona qualifica com a delictes no són més que l’exercici de llibertats polítiques i drets civils com els de reunió i expressió. Diuen que entendre-ho d’una altra manera palesa una concepció antiga i rònega dels drets humans i de les mateixes lleis espanyoles, que es poden llegir “amb una interpretació més evolucionada i concordant amb la del Tribunal Europeu de Drets Humans”. L’al·lusió directa al TEDH, que revisarà la sentència, no és graciosa: indica al tribunal europeu un camí per tombar la sentència del Team Marchena. Insinuen, en fi, que les motivacions jurídiques del Suprem en la sentència son primes i que les motivacions polítiques han estat més decisives.
Si els diaris no es fan ressò d’aquest vot particular potser resulta que ja els està bé la interpretació restrictiva, tancada i obtusa que la Sala Segona del TS fa dels drets i llibertats que nos dimos entre todos. Tampoc no descartis que, tal com pinten les coses als tribunals, els diaris no gosin remarcar els vots particulars, que té a veure amb les nostres llibertats i les de tothom. Avui són els indepes. Demà, qui?
Chilling effect
Balaguer i Xiol també raonen que la sentència del Suprem causa el que en anglès s’anomena chilling effect, que es pot traduir per efecte esgarrifós, efecte dissuasiu o efecte desànim. És la inhibició o l’autocensura en l'exercici legítim de drets civils (la llibertat d’expressió, p.e.) per por de la condemna o sanció d'un tribunal, d’una autoritat o de l'amenaça d'una demanda. Chilling effect és qualsevol acció judicial que faci dubtar la gent d’exercir un dret legítim per por de repercussions legals. En fi, és la repressió perfecta, l’autocensura, la renúncia al que és propi i legítim. Si un vot particular amb aquest contingut i tota aquesta càrrega mai no arriba a les portades… Ni un sol títol principal en cap portada d’avui supera la magnitud d’aquest afer. No cal ser independentista per adonar-se’n. El drama vindrà quan el tribunal europeu tombi la sentència. Si passa, els lectors no n’estaran avisats ni preparats i s’emportaran un ensurt de cal ample, com si els hagués caigut un meteorit al costat.
