El Partit Popular està eufòric. Des de la caiguda de Pablo Casado i l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo al capdavant de la formació, la fortuna somriu als conservadors. Les enquestes ja fa setmanes que temptegen amb la possibilitat que el gallec substitueixi Pedro Sánchez a La Moncloa, i la contundent victòria per majoria absoluta a l’Andalusia històricament vinculada al PSOE només ha servit per reimpulsar-los. Després d’anys d'incertesa, el futur es presenta esperançador per al PP.
Però a Catalunya la història és completament diferent. Fa deu anys que la filial popular a casa nostra va aconseguir els seus millors resultats a unes eleccions al Parlament, emportant-se una vintena de diputats. Des d’aleshores, la tendència ha estat irremeiablement a la baixa: onze el 2014, quatre el 2017 i tres el 2021. El partit es troba ara sumit de ple al grup mixt de la cambra catalana, i amb l’afegit que un dels seus diputats, Daniel Serrano, és ara parlamentari no adscrit, de manera que el PP compta, formalment, amb només dos representants.
Una situació que dificulta que pugui participar en igualtat de condicions amb la resta de partits, i que perjudica la seva activitat parlamentària. A la cambra catalana, això es fa molt evident, tant pels mitjans de comunicació com per a la resta de diputats. El PP és el grup que menys rodes de premsa organitza, mentre que la seva presència a les comissions i als plens és força limitada. De fet, la baixa mèdica dels dos únics parlamentaris, Alejandro Fernández i Lorena Roldán, va provocar que durant tot el mes d’abril no compareguessin a cap comissió. Fonts de Ciutadans també s’han adonat que “el PP no és gairebé mai” a cap d’aquestes reunions.
Alejandro Fernández, en el punt de mira
Davant d’aquest cúmul de situacions, no és gens sorprenent que el líder popular a Catalunya, Alejandro Fernández, es trobi en el punt de mira de la direcció nacional. El primer a situar-lo a la llista vermella va ser Pablo Casado. Els catastròfics resultats el 14-F van provocar que Gènova comencés a moure fils: les diverses famílies del PP català es mostraven molestes amb la gestió de Fernández, i la mala relació amb Teodoro García Egea, número dos de Casado, van estar a punt de propiciar la caiguda del tarragoní, abans que la crisi interna dels populars tombés primer la direcció estatal. La principal alternativa que s’havia posat sobre la taula per liderar els conservadors a Catalunya era el d’una històrica del PP, la portaveu al Parlament Europeu, Dolors Montserrat.
Un nom que era encara sobre la taula durant les primeres setmanes del nou lideratge d'Alberto Núñez Feijóo. I és que Catalunya continuava sent una matèria pendent. El gallec, coneixedor dels resultats als darrers comicis i de la poca presència del Partit Popular en la política regional (en què és la quarta formació del constitucionalisme, per darrere del PSC, Vox i fins i tot de Ciutadans), comprenia la necessitat d'impulsar una nova etapa aquí per potenciar el partit, i Dolors Montserrat continuava sonant amb força. Els 'enemics' de Fernández dintre del PP català, com l'exalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, o el president del PP a Barcelona, Manu Reyes, mantenien el seu reclam de canvi, aprofitant el relleu al PP nacional.
El congrés s'endarrereix
Però aquest camí podria abandonar-se, com a mínim pel que fa al futur immediat. El dilluns, la direcció nacional del Partit Popular ja va manifestar la intenció de no tocar, de moment, la filial catalana i centrar-se, ara, en altres territoris. "La immediatesa és per a les eleccions de maig del 2023, que són eleccions autonòmiques en algunes comunitats autònomes i allà prioritzarem", afirmava el coordinador general, Elías Bendodo. Així és: l'any vinent se celebren comicis a catorze comunitats i ciutats autònomes, de les quals actualment els populars només en governen quatre. La intenció, doncs, és trobar candidats "guanyadors" que encapçalin el partit en aquests territoris i fer efectiu el reimpuls que està experimentant el partit des de l'arribada de Feijóo, i que la victòria d'Andalusia materialitza.
A Catalunya, en canvi, els comicis al Parlament no arriben fins al 2025, si no hi ha novetats, per la qual cosa aquest territori no és una prioritat immediata. "Quan arribem a aquest riu, creuarem el pont i valorarem la idoneïtat d'un candidat o un altre", afirmava també dilluns Bendodo. Unes paraules que no confirmen la permanència en el càrrec de Fernández, però que sí que li atorguen una vida extra, una segona oportunitat, per refer-se i enfortir-se davant del proper congrés autonòmic.
Precisament, aquesta mateixa setmana fonts del Partit Popular a Catalunya confirmaven a ElNacional.cat aquest escenari. Per calendari, la pròxima convenció hauria de celebrar-se la tardor d'aquest mateix any. Ara, però, aquesta opció està perdent força perquè abans de les eleccions autonòmiques a casa nostra hi haurà el repte de les municipals, també el pròxim maig, i les generals, previstes per a finals de 2023. Amb això en ment, el partit ha decidit prioritzar els quatre congressos provincials (començant pel de Barcelona aquest mateix mes i continuant pels de Lleida, Tarragona i Girona), abans de centrar-se en la situació d'Alejandro Fernández. Les mateixes fonts afegeixen que és "poc probable" que el congrés que podria rellevar el tarragoní se celebri abans de les municipals. Segons l'Ara, encara podrien arribar més tard, després de les generals.
"Reconnectar amb Catalunya"
Tot plegat significa que a Fernández li queda encara força temps en el seu càrrec. En cas de complir-se les previsions, la convenció autonòmica es produirà, com a molt aviat, dintre d'un any, i encara podria allargar-se fins al 2024. Un llarg període que, això sí, no serà senzill. I és que la directiva nacional del Partit Popular s'ha situat el repte d'ampliar els seus suports a Catalunya. "Hem de reconnectar amb un electorat que en altres temps sí que donava suport a les nostres propostes", deia Bendodo dilluns.
Una tàctica que s'ha fet evident en les darreres setmanes. Des de la seva arribada a Gènova, Feijóo ja ha viatjat a Catalunya tres cops (la darrera ocasió, aquest passat dijous), reconeixent que és "possiblement" la regió que més ha visitat en els darrers tres mesos, a excepció d'Andalusia. I, en totes les seves visites, sempre ha aprofitat per manifestar la importància que el Partit Popular s'enforteixi a Catalunya. Fa uns dies ja alertava que els conservadors no poden "governar Espanya sent irrellevants" aquí, i apel·lava també a "obrir i ampliar" el partit per sumar votants a Catalunya. "Hi ha gent que mai ha votat el PP, però que ho faran si el partit ofereix solucions als seus problemes", afirmava. Un avís per navegants del gallec a Alejandro Fernández: el tarragoní sap que té assegurat el seu càrrec durant els pròxims dotze mesos, però té molta feina per fer si, de cara al pròxim congrés autonòmic, vol guanyar-se la confiança dels seus col·legues. I, especialment, la de Feijóo.