"A ningú li entra que això no sigui un estat de dret... tret que vagi pel món de forma sectària", denunciava Mariano Rajoy fa dues setmanes, en la roda de premsa amb el primer ministre de Dinamarca. El president espanyol negava que existís temor perquè la idea dels presos polítics calés a l'estranger, tot i que el titular de Justícia, Rafael Catalá, havia confessat al Congrés "l'ofensa" que li suposava el llaç groc. Així i tot, a la Moncloa van saltar les primeres alarmes per la imatge de l'estat espanyol feia dies, quan Carles Puigdemont va ser alliberat a Alemanya sense el delicte de l'alta traïció.

I és que a l'executiu central ha rebut ja diverses alertes sobre que no seria prou garantia el suport dels països; també té un impacte l'opinió pública internacional. L'exemple remot: les portades per les càrregues de l'1-O, tals com "Bloody Sunday", o "Shame of Europe", entre d'altres. I més recent, les paraules de la ministra de Justícia alemanya, Katarina Barley, sobre que era "correcte" alliberar Puigdemont, idea que el seu portaveu va intentar matisar els dies posteriors, després d'atiar el malestar del Partit Popular i derivar en un enfrontament amb el govern espanyol.

De fet, dels esforços comunicatius del gabinet ministerial només se'n coneixien fins al moment els grups Barretina i Montserrat, promoguts per l'exministre d'Exteriors José Manuel García-Margallo, o la intensificació dels contactes entre estats les setmanes prèvies al referèndum. "Ho fem i ho seguirem fent", deia una font del govern espanyol sobre l'esforç diplomàtic del ministeri d'Alfonso Dastis. És a dir, una política basada en la tesi que “el partit es juga fora i en si els altres no et reconeixen com a Estat”, va dir Margallo sobre les Nacions Unides. 

En conseqüència, a la Moncloa s'han posat en marxa per contrarestar les simpaties que l'independentisme ha pogut forjar a l'exterior. L'exemple significatiu va ser l'aparició de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría al Frankfurter Allgemeine, el diari líder a Alemanya. "El suport als separatistes està disminuint", era el titular de la peça, on Santamaría avisava que Espanya tenia "estricta separació de poders" i responia a les peticions de diàleg de certa premsa, recordant que ells tampoc no s'oferien a mediar en afers territorials d'altres Estats.

En paral·lel, Ciutadans feia temps avisava Dastis de l'acció de la Generalitat, cosa que va propiciar la "liquidació" amb el 155 del Diplocat. És més, l'exprimer ministre francès Manuel Valls va confessar que s'havia implicat en la campanya del 21-D amb PP, PSC i Cs conscient de la manca d'informació del contra-procés. "Es va saber massa tard el que passava a Catalunya", va lamentar. I d'aquí també, l'aposta de Valls per a l'alcaldia de Barcelona amb Cs. Al seu torn, la líder Inés Arrimadas va oferir una entrevista al setmanari Der Spiegel, on va dir que els independentistes havien "perdut".

El darrer en apuntar-se a la batalla és Pedro Sánchez, qui ha encetat una autèntica gira per explicar l'acció de l'Estat davant del conflicte, assumint aquest paper, en considerar que l'executiu central no havia fet suficient. El secretari general del PSOE va viatjar a Alemanya el 22 d'abril, on va explicar als socialdemòcrates (SPD) del país –partit de Barley– que els independentistes van "violar les lleis" i que Espanya era una democràcia consolidada. El mateix farà el proper 8 de maig a la London School of Economics, on s'ha citat amb els laboristes Gordon Brown i David Corbyn. 

La qüestió és que nombroses veus feia dies s'havien pronunciat en oposició a la política entre països de la Moncloa. El vicepresident del Grup Popular Europeu, Paolo Rangel, va fer una crida a Sevilla perquè les forces constitucionalistes expliquessin al món que Espanya "és un país lliure" i el funcionament del sistema de comunitats autònomes. Una esmena al perfil baix d'Espanya en l'ofensiva exterior, que segons algunes veus, tindria també un origen en la crisi econòmica que el govern espanyol va assumir el 2011 i la retallada en el pressupost per a aquestes partides.