El PP torna a la càrrega. I reedita contra la llei d’amnistia l’estratègia que va impulsar el 2006 contra l’Estatut d’Autonomia. Dues normes cabdals per a Catalunya que han comptat amb el rebuig frontal dels populars i que han acabat davant del Tribunal Constitucional. Un TC, de fet, al qual ara apel·len des de totes les esferes del mapa polític: el PP hi porta la batalla jurídica, mentre l’independentisme i el govern espanyol hi fien l’aplicació plena i efectiva de la norma de l’oblit penal. Esperances entrecreuades. De moment, el que és inqüestionable és que el PP ha decidit multiplicar i recruar l’ofensiva: si contra l’Estatut va presentar cinc recursos, ara la xifra s’ha elevat a quinze. El triple. Un paral·lelisme: en les dues ocasions, el PP com a partit ha sigut el primer a fer el pas, un fet significatiu perquè la resolució del recurs dels populars servirà d’orientació per als altres. I una diferència. Malgrat que no s’han donat a conèixer els textos dels recursos contra l’amnistia, els arguments públics apunten en la mateixa direcció: contra l’esperit global de la norma i acusant-la de vulnerar, fonamentalment, el principi d’igualtat i la separació de poders. En canvi, amb l’Estatut, els cinc recursos que va impulsar el PP disparaven contra diferents articles: cada comunitat va decidir posar un focus propi (i el PP va erigir-se en una mena de paraigües).
📝 Cascada de recursos al TC dels governs autonòmics del PP (i de Page) contra la llei d’amnistia
📝 Segona ofensiva de les autonomies del PP contra la llei d’amnistia al TC
Quins han sigut els ariets del PP? La llei d’amnistia l’han recorregut els onze governs autonòmics que el PP ostenta en solitari, tres parlaments autonòmics on té majoria absoluta amb Vox i els diputats i senadors del PP. Fa divuit anys, hi va haver només quatre governs autonòmics populars que van sumar-se a la batalla contra l’Estatut: a banda dels parlamentaris, van acudir al TC els governs de les Balears, de Múrcia, de La Rioja i del País Valencià. En aquell moment, el PP també governava a Madrid (amb Esperanza Aguirre al capdavant) i a Castella i Lleó, però cap de les dues comunitats va presentar recurs. Per tant, el TC té ara el triple de recursos a sobre de la taula. Ara bé, previsiblement molts d’ells apunten contra els mateixos articles amb els mateixos arguments, cosa que facilitarà el veredicte en cada cas. “Els arguments per sostenir la seva inconstitucionalitat són els mateixos que els que ja van ser objecte d’anàlisi”, apuntaven les sentències del TC de 2010 sobre els recursos contra l’Estatut: havien estat analitzats amb el recurs del PP, amb un veredicte de 395 pàgines que va servir de guia.
Tres comparacions més entre el 2024 i el 2006. Primer, una altra semblança. En els dos casos, hi ha hagut un baró del PSOE que també ha fet el pas. Ara, com era d’esperar, ha estat Emiliano García-Page, una de les veus internes més crítiques amb Pedro Sánchez. Amb l’Estatut, va ser el president de l’Aragó, Marcelino Iglesias. I dues divergències. El 2006 el PP va registrar el recurs onze dies després que l’Estatut es publiqués al BOE (i fins i tot abans que entrés en vigor) i ara ha oficialitzat l’ofensiva al límit, sis dies abans que espirés el termini. I amb l’amnistia, a diferència del 2006, a banda dels recursos d’inconstitucionalitat, també s’han presentat qüestions d’inconstitucionalitat. De moment, el TC ha informat que n’hi ha quatre de registrades: la de la Sala Penal del Tribunal Suprem, que va ser admesa a tràmit el dimecres, i tres del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre les causes de Quim Torra, Pau Juvillà i Bernat Solé.
🔎 La llei d’amnistia, davant el TC i el TJUE: guia sobre els jutges que l’han qüestionat
Malgrat la intensitat de l’ofensiva, el PP expressa sense embuts les reserves sobre el futur veredicte. No és casualitat que nou dels quinze recursos hagin demanat la recusació de tres magistrats per la seva “vinculació pública i notòria” amb el PSOE: Cándido Conde-Pumpido, Juan Carlos Campo (que va anunciar fa dies que s’abstindria dels debats) i Laura Díez. Si no s’aparten, Alberto Núñez Feijóo tindrà “moltes dificultats per entendre que la seva decisió estigui dictada per persones independents”. Fa quinze dies, reconeixia en una entrevista a Onda Cero que l’actual TC és el que té “més sospites de parcialitat” amb una composició que és un “greu antecedent en la democràcia espanyola”. I una altra veu: “No es tracta de confiar-hi o no, es tracta de fer el correcte davant una ruptura de la separació de poders i un abús contra l’estat de dret. Si algú vol fer l’incorrecte, que siguin altres”, va afirmar Isabel Díaz Ayuso el dimarts després de confirmar que la Comunitat de Madrid havia registrat el recurs al TC.
L’artilleria del PP contra l’Estatut: quatre milions de signatures i un recurs de 408 pàgines contra 187 articles
L’any 2006, el PP va articular una cruenta ofensiva al TC. Encapçalat per Mariano Rajoy, va recollir quatre milions de signatures contra l’Estatut d’Autonomia i les va presentar al Congrés per sol·licitar un referèndum arreu de l’Estat. La cambra baixa ho va rebutjar. Posteriorment, va activar el botó del recurs d’inconstitucional i va recórrer 187 articles i disposicions al llarg de 408 pàgines (de moment, el document del recurs del PP contra l’amnistia no ha transcendit). La sentència, publicada al BOE del 28 de juny del 2010, va donar peu a la manifestació «Som una nació, nosaltres decidim» i és considerada per molts com el tret de sortida del procés independentista. Dues de les retallades que va patir l’Estatut arran del recurs del PP van ser deixar de considerar el català com a “llengua d’ús preferent” i impedir la creació del Consell de Justícia de Catalunya, que havia de ser “l’òrgan de govern del Poder Judicial a Catalunya” i actuar com a “òrgan desconcentrat” del Consell General del Poder Judicial. Res de res. Tanmateix, també és cert que molts dels articles impugnats pel PP van ser declarats vàlids i constitucionals. Això sí, molts d’ells sota la configuració que s’interpretessin en els “termes establerts” pel Tribunal Constitucional. El TC dictava la pauta.
“L’esforç fiscal similar”, l’incís del pacte PSC-ERC que el TC va anul·lar i que està vigent a l’Estatut de l’Aragó
“L’acord entre el PSC i ERC desplega ni més ni menys que el previst a l’Estatut de Catalunya validat pel Tribunal Constitucional”. La frase la va pronunciar María Jesús Montero el passat 4 de setembre al Senat, on compareixia a petició del PP per donar explicacions sobre el pacte entre socialistes i republicans per a la investidura de Salvador Illa. Ara bé, la vicepresidenta primera del govern espanyol va passar per alt que una de les previsions de l’acord va ser suspesa pel TC el 2010. Hem de posar la lupa a l’article 206.3 de l’Estatut, que reconeixia que els recursos de la Generalitat podrien finançar l’educació, la sanitat o els serveis socials d’altres comunitats “sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”. I diem reconeixia perquè aquest incís va estar en vigor entre el 2006 i el 2010, fins que el TC el va declarar “inconstitucional i nul”. L’havien recorregut el PP, la Generalitat Valenciana i el govern de La Rioja. Ara, el pacte entre ERC i el PSC estableix que la Generalitat haurà de “contribuir a la solidaritat” amb les altres comunitats autònomes “sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”.
“La determinació de quin sigui l’esforç fiscal que hagin de realitzar les comunitats autònomes és qüestió que només correspon regular al mateix Estat, després de les actuacions corresponents al si del sistema multilateral de cooperació i coordinació”, argumentava la sentència. El TC, malgrat que reconeixia que el precepte “no concretava” quin havia de ser el “contingut i abast” de l’esforç fiscal, sostenia que és una qüestió que “en cap cas pot imposar” l’Estatut a les altres comunitats, ja que, regulant-se d’aquesta manera, “vulnera les competències de l’Estat i el principi d’autonomia financera” de les autonomies.
Un últim detall. El vot particular d’Eugeni Gay a la sentència del recurs del PP il·lustrava una circumstància que es va donar en més d’un dels articles suspesos de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: apareixien amb el mateix redactat en estatuts en vigor d’altres comunitats autònomes. En aquest cas, tal com el magistrat feia avinent, l’Estatut de l’Aragó conté una disposició idèntica a la suspesa: “Sempre que es porti a terme un esforç fiscal similar”, resa l’article 107.2, que aborda els mecanismes d’anivellament i solidaritat amb altres comunitats autònomes. És un incís plenament vàlid i vigent. Va entrar en vigor el 2007 i mai ha estat qüestionat.
La Rioja no pot tombar les relacions bilaterals entre l’Estat i la Generalitat
Què més van recórrer les altres comunitats autònomes? El govern de La Rioja (igual que el PP) va posar el focus, especialment, en les relacions bilaterals entre l’Estat i la Generalitat. Però el TC va avalar la redacció de l’Estatut en tots els casos. Alguns arguments. El tribunal de garanties sostenia que la Comissió Bilateral Generalitat-Estat “no és contrària a la Constitució interpretada en el sentit que no exclou altres marcs de relació, ni atorga a aquesta Comissió funció diferent de la de cooperació voluntària en l’àmbit de les competències dels dos governs”. “Duu a terme una tasca participativa i col·laboradora, sense que les decisions o acords que pugui adoptar puguin impedir el lliure i ple exercici per l’Estat de les seves pròpies competències”, afegia. D’altra banda, apuntava que la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat “no exclou ni limita la capacitat de les institucions i organismes de caràcter multilateral en matèria de finançament autonòmic”.
Finalment, el TC tampoc va donar la raó a La Rioja en la impugnació de la cessió de l’IRPF, l’IVA i sis impostos més. De fet, eren tres disposicions addicionals que es limitaven a refermar el compromís que tot això s’inclouria en el “primer projecte de llei de cessió d’impostos” que s’aprovés a les Corts Generals. Davant d’això, el TC va replicar que aquesta previsió “entronca amb un principi inherent de col·laboració i lleialtat constitucional” i té a veure amb el “nou règim estatutari i les consegüents necessitats de finançament”. En definitiva, la seva plasmació com a “expressió de la voluntat legislativa” dependria, fos com fos, de la “plena llibertat de les Corts Generals”.
La Generalitat Valenciana aconsegueix rebaixar el compromís d’inversió: la famosa disposició addicional tercera
Un altre recurs. La Generalitat Valenciana, presidida per Francisco Camps, va fracassar en gairebé totes les impugnacions. Només va triomfar qüestionant “l’esforç fiscal similar”. La resta d’articles que va recórrer van ser vistos amb bons ulls pel tribunal de garanties. Amb un matís: la disposició addicional tercera, també recorreguda pel PP. És la que diu que “la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’equipararà a la participació relativa del PIB de Catalunya amb relació al PIB de l’Estat”. Està caducada des del 2013, però el PSOE sempre s’ha compromès a respectar-la. Tanmateix, mai ho ha fet. L’última oportunitat que va tenir va ser pels pressupostos espanyols del 2023 i tampoc va complir. Què va dir el TC? Bàsicament, va rebaixar-ne l’ambició i va posar-hi límits: “S’ha d’interpretar en el sentit que no vincula l’Estat en la definició de la seva política d’inversions, ni menyscaba la plena llibertat de les Corts Generals per decidir sobre l’existència i la quantia d’aquestes inversions”.
Múrcia naufraga anant contra les competències de la Generalitat en aigua i obres hidràuliques
Per la seva banda, el govern de Múrcia va recórrer sis preceptes de l’article 117, referent a les competències de la Generalitat en aigua i obres hidràuliques. L’executiu murcià, igual que el PP, va retreure que les previsions envaïen competències estatals i vulneraven l’autonomia local. Un dels arguments que va plantejar el TC per desestimar el recurs és que l’Estatut “no és seu normativa inadequada” per “contemplar amb generalitat mecanismes o fórmules cooperatives” en assumptes en els quals “clarament resulten implicades les competències i interessos” de Catalunya.
Les Balears i el País Valencià (i l’Aragó) fracassen sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu Reial de Barcelona
Finalment, hi ha dos recursos que anaven únicament contra un article: el de les Balears i el de l’Aragó (amb un govern del PSOE). Es tracta de la disposició addicional tretzena de l’Estatut, referent als “fons propis i comuns amb altres territoris”, que també va ser recorreguda per la Generalitat Valenciana i pel PP. El nou Estatut establia que els fons propis de Catalunya situats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Reial de Barcelona s’integraven al sistema d’arxius de Catalunya. El TC va ser clar i va concloure que l’article en qüestió no suposava “cap alteració del règim unitari” dels fons ni comportava “cap afectació de la competència estatal”. “La prescripció estatutària es limita a introduir una qualificació que només pot afegir una sobreprotecció a aquests fons”, reblava.