En els pròxims mesos, el Tribunal Constitucional emetrà el veredicte sobre la llei d’amnistia. El seu pronunciament ha de servir perquè els líders independentistes es beneficiïn per complet de la norma de l’oblit penal: els exiliats puguin tornar a Catalunya en llibertat i els inhabilitats puguin tornar a presentar-se a les eleccions. Entre d’altres, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’aferren a això per aconseguir l’amnistia plena que el Suprem, desoint la llei, els ha negat fins ara. Ara bé, no serà un camí fàcil. Mentre el recorregut de l’amnistia al TC continua el seu curs, dos dels principals actors que volen embarrancar-la abonen el terreny per quan hagin de rebentar una sentència del TC favorable a l’amnistia. D’una banda, el Partit Popular ha recruit i multiplicat els seus atacs sense quarter al TC desacreditant públicament els magistrats que el componen i deslegitimant les seves resolucions. D’altra banda, el Suprem es manté ferm i ha aprofitat dues interlocutòries poc mediàtiques per llançar amenaces velades al Constitucional pel que pugui venir en el futur.
De moment, la setmana passada el Constitucional va admetre a tràmit els recursos d’empara que van presentar Oriol Junqueras, Raül Romeva i Dolors Bassa contra la decisió del Suprem de no amnistiar-los per la malversació de l’1 d’octubre. Els tres dirigents denunciaven que la Sala Penal “s’està erigint en legislador” i “s’aparta del principi de legalitat”, cosa que té “conseqüències gravíssimes” per als seus drets fonamentals. En les pròximes setmanes, el TC admetrà a tràmit el recurs d’empara que va presentar Jordi Turull, que va retreure al Suprem que feia una interpretació “extravagant, imprevisible, analògica i desraonada” de la llei. Més tard serà el torn de Carles Puigdemont, que està tenint més traves al Suprem. El següent pas arribarà el 10 de març, quan se celebrarà la vista per resoldre el seu recurs d’apel·lació contra la decisió de Pablo Llarena de mantenir en vigor l’ordre de detenció. Quan el Suprem hagi rebutjat les pretensions del líder de Junts, s’obrirà la porta del Constitucional. A més, el TC també té a sobre de la taula les qüestions d’inconstitucionalitat del Suprem i del TSJC i els recursos d’inconstitucionalitat del PP i de les comunitats autònomes.
El PP arremet contra el TC: un “tribunal polític” que actua de “manera arbitrària”
Aquesta última setmana, el Partit Popular ha pujat els decibels de la confrontació contra el Tribunal Constitucional. Qui va obrir la veda va ser Alberto Núñez Feijóo, que el dilluns en una entrevista a El Mundo va sostenir que el TC és un “tribunal polític al servei del govern espanyol” i va lamentar que es dediqui a “derogar, esmenar i anul·lar” sentències del Suprem, cosa que va considerar que “ha fet tremolar els fonaments de l’Estat”, va esgrimir en una entrevista a El Mundo. Uns dies abans, a la COPE, va demanar al Constitucional que “deixi de grapejar les sentències del Suprem” per tenir la “garantia d’un estat de dret ple a Espanya”. I va llançar una advertència als magistrats del TC: “El fet de ser membre del Constitucional no significa que no es pugui delinquir: una resolució injusta sabent-ho és una prevaricació”.
Fonts de l’entorn de Feijóo consultades per ElNacional.cat no rebaixen ni matisen gens ni mica les seves crítiques: defensen que són “militants del PSOE nomenats a dit” que “decideixen” sobre lleis del govern espanyol sent exministres d’aquest. “Es pronuncien sobre lleis que han escrit companys seus”, afegeixen les mateixes veus, que diferencien les seves crítiques dels retrets que llancen els socialistes als jutges perquè els magistrats “no tenen partit polític, ni un passat de militància en un govern”.
A les crítiques de Feijóo es va sumar la líder del PP a Europa, Dolors Montserrat, que en una carta dirigida al comissari europeu de Justícia, Michael McGrath, per denunciar que el fiscal general de l’Estat “mina la salut de l’estat de dret”, va introduir dures crítiques al TC. “Tenim seriosos dubtes sobre l’actuació del Tribunal Constitucional”, va esgrimir. “La Unió Europea es basa en valors com la justícia i l’estat de dret. Si un tribunal actua de forma arbitrària, es posa en risc la legalitat europea. La independència del poder judicial implica l’absència de pressions externes, incloses les polítiques”, va afegir. “L’abús de poder en benefici dels dirigents polítics constitueix prevaricació. Cap càrrec no atorga immunitat absoluta en casos de delictes dolosos. No permetem excessos autoritaris ni manipulacions jurídiques que violen per complet els principis del nostre estat de dret”, va concloure. No era la primera ofensiva a Europa contra el PP. Fa uns dies els populars van presentar una demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans contra la sentència del TC sobre la limitació de funcions del Consell General del Poder Judicial amb el mandat caducat.
“El Constitucional no s’aplica a si mateix ni tan sols els estàndards que exigeix a altres òrgans jurisdiccionals”
Un altre dels dards enverinats que el PP ha llançat recentment al Constitucional ha sigut arran de la decisió d’estendre la recusació de José María Macías, un magistrat conservador molt crític amb l’amnistia, a tots els debats sobre la llei. Els populars van recórrer la decisió del TC davant de “l’atropellament al dret de les parts personades a un procés just i equitatiu”. El seu recurs argumenta que el TC “va vulnerar” el seu dret a efectuar al·legacions com a part implicada, “no va respectar” els principis de contradicció i igualtat d’armes, “va generar la seva indefensió” i “va prescindir absolutament del procediment legalment establert”, segons van denunciar fonts del PP. A parer seu, la interlocutòria evidenciava que el Constitucional “no s’aplica a si mateix ni tan sols els estàndards que ha exigit a altres òrgans jurisdiccionals”. “Al PP no romandrem quiets davant del que entenem és una vulneració dels nostres drets fonamentals”, concloïen les mateixes veus.
De fet, les recusacions ja van ser el primer ariet que va utilitzar el PP per carregar contra el Constitucional. El setembre, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que l’actual TC és “el que té més sospites de parcialitat” i va avisar que si les persones que el PP recusaria “no accepten la seva exclusió”, ell tindria “moltes dificultats per entendre que la seva decisió estigui dictada per persones independents”. El PP va recusar Juan Carlos Campo (exministre de Justícia), que es va apartar voluntàriament dels debats, Cándido Conde-Pumpido i Laura Díez. Ara bé, ambdues recusacions van ser descartades.
El Suprem avisa el Constitucional que no té “carta blanca”
L’altre moviment en les últimes setmanes ha arribat de la mà del Tribunal Suprem. L’Alt Tribunal ha inadmès tres querelles d’Hazte Oír, de Vox i de l’Asociación contra la Prevaricación Atando Cabos contra els magistrats progressistes del TC per haver revocat les condemnes del cas dels ERO a Andalusia. El Suprem va descartar que els magistrats cometessin un delicte de prevaricació al·legant que una “interpretació que pot reputar-se errònia no és injusta als efectes del delicte de prevaricació sempre que sigui defensable en Dret”. Ara bé, el Suprem no es quedava aquí i posava en dubte que les resolucions del TC no puguin ser “enjudiciades per cap òrgan jurisdiccional de l’Estat”, que és el que estipula la Llei del Tribunal Constitucional.
“No significa que la dinàmica de funcionament jurisdiccional del Tribunal Constitucional resulti aliena de manera absoluta a eventuals recursos o a cap control jurisdiccional per part del poder judicial o d’altres poders de l’Estat”, argumentava la primera interlocutòria, del qual va ser ponent Andrés Palomo del Arco (que va formar part del tribunal del judici del procés) i a la qual ha tingut accés ElNacional.cat. I afegia que això “no equival a una mena d’inviolabilitat” dels seus membres. “No suposa l’atorgament de carta blanca al Tribunal Constitucional per resoldre sense atenir-se jurídicament a la qüestió, però sí que estreny els contorns en els quals pot desembolicar-se l’examen de la injustícia que determini la seva subsumpció en el delicte de prevaricació”, esgrimia. La segona interlocutòria, amb Vicente Magro com a ponent, validava el raonament.
Així mateix, justificava que per apreciar un delicte de prevaricació en els magistrats del TC és necessari “sobrepassar de manera patent la mera il·legalitat i contradicció amb el Dret” i que hi hagi una “impossibilitat de sostenir-se mitjançant algun mètode acceptable d’interpretació de la llei”. Amnistiar la malversació seria un “mètode inacceptable” d’interpretar la llei? El Suprem haurà de respondre aquesta pregunta. Els magistrats insistien que les resolucions prevaricadores són les que “no observen la Constitució i la resta de l’ordenament jurídic” i són “purament i simplement” producte de la “voluntat” dels magistrats “convertida irraonablement en aparent font de normativitat”. Per tot això, conclouen que una “objectiva injustícia” suposaria una “lesió d’un dret o de l’interès col·lectiu en el bon funcionament” de la Justícia i “possibilitaria tipificar la conducta com a prevaricació, encara que es tractés d’una resolució dictada per magistrats del Tribunal Constitucional”.
Això ha aixecat les crítiques de Jutges per a la Democràcia. “L’erosió de les institucions pel mer fet de mantenir visions diferents sobre la interpretació de la Constitució és una absoluta irresponsabilitat”, van denunciar en un comunicat. Així mateix, van condemnar que la “pràctica deslegitimadora respecte de qualsevol que no es plega als interessos de determinats grups” és un “greu error que amenaça el sistema d’equilibris”. “No podem permetre que el pluralisme constitucional es vegi amenaçat per l’ús del dret penal com a eina de pressió política”, concloïen.
Dos apunts més. El Suprem recorda que, en la prevaricació dolosa, una resolució injusta és la que “s’aparta de totes les opcions jurídicament defensables”, “manca de tota interpretació raonable” i és “exponent d’una clara irracionalitat”. Per la seva banda, la prevaricació culposa o imprudent es dona en les resolucions que infringeixin l’ordenament jurídic de manera “grollera, patent, evident, notòria o esperpèntica”. “S’ha de presentar una contradicció clara i palmària amb la norma, havent de ser aquella tan patent que resulti evident per si mateixa”, afegeix.
Per cert, les amenaces del Suprem no són noves del tot. Al juliol, a la interlocutòria que denegava l’amnistia a Junqueras, Turull, Bassa i Romeva, l’Alt Tribunal va aprofitar per llançar una advertència al Constitucional i als líders independentistes: si el TC interpreta que el delicte de malversació és “amnistiable”, recorrerà la decisió a Europa. “Ens obligaria en el futur a suscitar la qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea”, avançava la interlocutòria. És a dir, encara que el Constitucional imposi una amnistia total, com és l’esperança de l’independentisme, el Suprem es guardava una última carta per torpedinar la seva aplicació.
Cándido Conde-Pumpido: “Els poders estan obligats a complir el que el Constitucional resolgui”
En els últims mesos, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, ha defensat la tasca del Constitucional i ha intentat posar la bena abans que la ferida. “Tal com diu la llei, tots els poders públics estan obligats al compliment del que el Tribunal Constitucional resolgui”, va reivindicar al setembre. I va reclamar el “màxim respecte polític i institucional per les seves decisions i la seva independència”. I fa una setmana va mantenir el mateix missatge. Va ser durant l’acte d’homenatge a Francisco Tomás i Valent, que va ser president del TC entre el 1986 i el 1992, quan va citar una de les seves frases: “El Tribunal Constitucional no ha d’obsessionar-se mai per l’eco de les seves resolucions. Ni ha de buscar l’aplaudiment ni ha de fugir de la censura”. I va demanar que el Constitucional romangui “impàvid davant aquests aplaudiments i censures”. Així mateix, va posar en relleu que els magistrats exerceixin les seves funcions “atenent únicament i exclusivament a la Constitució i a la seva llei orgànica, sense sotmetre’s a pressions directes o indirectes de cap grup de poder, sigui polític, econòmic o mediàtic, estigui al govern o a l’oposició i sigui tant públic com privat”.