Abans el ulls perdre que mal veure. És el que ha fet la premsa madrilenya amb el documental 20-S, produït per Mediapro i emès al Sense Ficció de TV3. Mentre aquest dijous a la nit la quota de pantalla de la tele pública catalana s’enfilava fins a un estratosfèric 34,8% gràcies a aquesta peça, els diaris de Madrid han fet com l’estruç en perill, que amaga el cap sota la sorra, o com els nens petits, que creuen desaparèixer només tancant els ulls. Ja se sap, la ignorància és el millor menyspreu.

El documental el van veure 982.000 persones a Catalunya, més d’un milió en el seu minut d’or. Va arrasar, vaja. A les xarxes socials, va generar 121.400 piulades i 9,7 milions d'impressions. El hashtag #20stv3 va fer més de 50.200 tuits, va ser primer trending topic a Espanya i tercer mundial durant dues hores i mitja de la nit del dijous. En fi, que 20-S va ser el programa de tele més comentat del dia a tot Espanya, segons les dades de Twitter i de Kantar Media, l’auditora de referència.

Aquest divendres, 20-S era també el tema estrella dels dos grans matinals de la ràdio catalana, El Matí de Catalunya Ràdio i El Món a RAC1, que sumats fan vora de 1,5 milions d’oients.

Notícia ignorada

Fa de mal comparar. Si es vol fer a males, amb l’audiència de l’Espanya-Marroc, partit que van veure 1.441.000 espectadors catalans, un 58,3% de quota. Però també s’ha de dir que un blockbuster de la tele arriba, com a molt, al 23%, al 25%. Aquí el documental ja fa millor figura.

Qualsevol diria que és notícia només per aquestes dades. Una notícia tan fàcil de veure com una girafa a la sala d’estar.

Doncs no ha estat així pels diaris de Madrid, impresos o digitals, on la “quota de pantalla” de 20-S ha estat poc més del 0%. El digital Público en diu alguna cosa —val a dir que el seu propietari i el de Mediapro són el mateix. També Tomàs Delclós en fa una columna a El País, on descriu asèpticament els continguts de la cosa: “Testimonis audiovisuals qüestionen la versió judicial sobre la protesta davant la Conselleria d'Economia”. El Confidencial ho confina en una peça breu a Vanitatis, la seva secció de continguts paparazzi. Per no parlar-ne no en parla ni Vertele ni Ecoteuve, portals especialitzats líders.

Raons del rebuig

Què té aquest documental, que no el volen?

Aporta elements que desmunten la versió del jutge Pablo Llarena sobre la manifestació que encerclava el Departament d’Economia durant l’assalt de la Guàrdia Civil del 20 de setembre del 2017.

Mostra com la policia espanyola va provar entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial i s’hi va quedar al davant més de tres hores aviam si saltava l’espurna i s’organitzava una batalla campal que justifiqués vés a saber què.

Posa en context la icònica foto dels Jordis sobre els vehicles de la Guàrdia Civil que tant ha servit per a assenyalar-los —van ser els últims a enfilar-s’hi, desprès, entre d’altres, dels periodistes.

Pregunta per què els guàrdies van abandonar armes i munició dins els cotxes: no va passar res, ni entre la gent del 20-S —ni tampoc entre els agents que les van oblidar a la vista de la gent.

Desmenteix la versió del fiscal que no hi havia agents vigilant per fora la porta del departament. També posa en ridícul el seu sarcasme pinxet en interrogar al Major Trapero.

Avisa que van refusar declarar pel documental la Vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; el ministre de l’Interior, Zoido; el cap de la policia judicial a Catalunya, Baena.

Palesa com els Jordis van descartar qualsevol violència, ans al contrari: en tot moment s’hi van oposar, la van desanimar activament i van fer de mitjancers entre la Guàrdia Civil i els manifestants.

Tot això ho fa, a més, amb fonts fins ara inèdites.

És justament per tot això que no el volen, el documental. El que a d'altres serviria d'atractiu aquí té l'efecte contrari. Perquè 20-S no només assenyala les fabricacions policials i judicials que han servit per mantenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart nou mesos en presó preventiva. També assenyala la complicitat dels mèdia en difondre aquestes mistificacions i provar de fer-ne el relat dominant a Espanya. El documental els treu la carota i els hi posa el mirall al davant. No s'han vist bé —i d'aquí plora la criatura.