És una exageració, una llicència tocada d’hipèrbole, una bestiesa, si es vol, comparar la portada dominical d’El Mundo amb el tercer acte de Juli Cèsar de Shakespeare. Brutus explica per què ha assassinat Cèsar: “jo estimava Cèsar, però estimava més Roma”. Això és el que potser imagina Emiliano García-Page, l’entrevistat, president de la Junta de Castella-La Manxa i quintaessencia dels barons socialistes: “jo estimava Pedro Sánchez, però estimava més Espanya”.
Certament, l’entrevista és una ganivetada darrera l’altra i la pitjor de totes és, com sempre, l’última. Com fa la dita llatina: Vulnerant omnes, ultima necat. Totes fereixen, l’última mata. El capitost manxec vol fer mal. “Rivera podria ser del PSOE, si més no del partit al què em vaig afiliar”, diu García-Page, queixós amb Podemos (“n’hi ha prou que insisteixin en l’autodeterminació per a no governar amb ells”), i amb un pronòstic: “La majoria vindrà del centre: un govern del PSOE amb suport de Ciudadanos”. El Mundo ha trobat el seu Brutus.
Potser només prepara el terreny a un nou pacte a Andalusia. Potser només és un avís a la seva veïna Susana Díaz, que necessitarà algú per a mantenir la presidència d’Andalusia: no triïs Adelante Andalucía (Podemos+IU), tria Cs, que els necessitarem a Madrid en el futur… si és que això de García-Page és una revolta contra Sánchez i no una sublevació teatral o de paper.
Tractes i tractots
Aquest home en sap, de tractes i tractots. García-Page té 50 anys. Viu de la política des que en tenia 19. No ha fet d’altre, sempre dins la seva comunitat. Regidor, tinent d’alcalde i alcalde de Toledo; diputat regional, senador autonòmic, vicepresident i president de Castella-La Manxa. La gràcia és que el primer cop que va guanyar l’alcaldia de Toledo fou gràcies als vots d’Izquierda Unida (avui en coalició amb Podemos), i ara és president gràcies a l’acord signat el 2015 amb… Podemos.
També pot sortir tot a l’inrevés. Marc Antoni, a l’inici el seu discurs davant el cadàver de Cèsar, en presència dels traïdors Brutus, Càssius i la resta, arrenca dient: “El mal que fan els homes els sobreviu”. Enraona i enraona fins que convenç els ciutadans que Cèsar era un governant admirable i espanta Brutus i Càssius, que “com a folls” fugen a cavall “enllà de Roma”. Potser és un final massa èpic per una batussa de partit extravagant i lletja com la que ha encetat García-Page contra un coreligionari seu que és president del govern espanyol en minoria. Des d’avui encara en més minoria.
La resta de portades, meh. Es coneix que aquest dissabte va ser un dia sense gaire tremp.
