Jordi Pina, l'advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, relata en un llibre el judici al procés al Tribunal Suprem, El judici de la meva vida (Columna). Pina relata en primera persona dos anys llargs d'un procés judicial amb una forta càrrega política, d'anades i vingudes a les presons i els tribunals i de comunicacions darrere un vidre. I en aquesta història sorgeix la dicotomia dels interessos judicials contraposats amb els interessos polítics, i fins i tot els personals.
El llibre mostra com Jordi Pina va haver d'adaptar l'estratègia judicial al marc polític actual, encara que això pogués comportar perjudicis personals i familiars als ja condemnats. I una mostra d'això és el fragment que avança ElNacional.cat, on es veu el conflicte a l'hora d'acatar la Constitució i la dicotomia que va experimentar com a advocat en saber que tenia clients que sortirien en llibertat mentre d'altres es quedaven a la presó.
Aquest és un fragment d'El judici de la meva vida de Jordi Pina amb pròleg de Lluís Llach. El llibre surt a la venda el 20 de novembre.
"Aquest període, fins al 21 de desembre, va ser intens, fonamentalment per la qüestió política. Malgrat que a Turull i Rull, com explicaré més endavant, els van deixar en llibertat el 4 desembre, igualment fèiem tota aquesta feina i ells s'incorporaven també als desplaçaments a la presó estant en llibertat, perquè com que són advocats, mitjançant autorització podien visitar els altres presos.
L'última quinzena de novembre va ser molt moguda, per tot el que suposa muntar una candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya amb el número dos, Jordi Sánchez, a Soto del Real, el quatre (Turull), el sis (Rull) i el set (Forn) a Estremera, i el número u a Brussel·les. Era una logística realment complicada.
Recordo aquells moments a la presó, amb la llista de noms de la candidatura que ens enviaven al Quico i a mi. Ens desplaçàvem a la presó, ho comentàvem amb els polítics i tornàvem amb els seus missatges... Tot això sense descuidar que al mateix temps havíem de treballar per la seva llibertat. No podíem perdre temps, al principi del desembre començava la campanya electoral, i eren jornades maratonianes.
Jo el que volia per sobre de tot era que els meus clients sortissin en llibertat
I muntar una candidatura com la de Junts per Catalunya entre Brussel·les, Soto del Real i Estremera va ser extraordinari. I més encara que ho va ser acabar guanyant les eleccions del 21 de desembre. És una de les coses que m’enorgulleixen més. Tant, que el dia de les votacions, mirant TV3 a casa, quan donaven els resultats i vaig veure que guanyava Junts per Catalunya dins l’independentisme, em vaig posar a plorar. La feina que s’havia fet i que havíem viscut de primera mà el Quico, l’Ana i jo, amb les dificultats enormes que havia suposat la comunicació entre les persones que estaven tancades a la presó i les de l’exili, tenia els seus fruits. En paral·lel, hi havia la campanya que havien muntat amb tota la il·lusió per defensar la fortalesa de l’independentisme. Jo havia vist com es patia des de la presó, els neguits i les angoixes. Em vaig emocionar, i vaig pensar que s’havia fet una bona feina i que la ciutadania havia sabut valorar-la.
Foto: Carles Palacio
No podia oblidar l’aspecte processal, el jurídic, perquè si bé anàvem a la presó a parlar de qüestions polítiques, jo el que volia per sobre de tot era que els meus clients sortissin en llibertat. A partir d’aquí hi va haver aquell punt d’inflexió, a finals del mes de novembre, en què el jutge Pablo Llarena va acceptar la competència dels fets que s’estaven jutjant a l’Audiència Nacional. En aquell moment se’ns va obrir el cel. Tots els advocats de la defensa coneixíem Llarena. Havia estat un bon magistrat. Els que l’havíem tractat judicialment a Catalunya l’havíem tingut en moltíssims procediments i per tant teníem la visió d’un magistrat honrat, amb una bona tècnica, i la majoria teníem una relació amb ell que puc qualificar de cordial. A més a més, havia tingut un gest amb la Mesa del Parlament feia uns dies en deixar lliures els seus membres, de manera que teníem la ferma esperança que podíem aconseguir la llibertat dels nostres clients ara que assumia ell la competència exclusiva de tot el procediment.
Tots els advocats de la defensa coneixíem Llarena. Havia estat un bon magistrat. Els que l’havíem tractat judicialment a Catalunya l’havíem tingut en moltíssims procediments i per tant teníem la visió d’un magistrat honrat, amb una bona tècnica, i la majoria teníem una relació amb ell que puc qualificar de cordial
Però no podíem esperar que se’ns aparegués la Verge i els deixés en llibertat. Ens havíem de posar a treballar per aconseguir-ho. Després d’unes quantes discussions entre tots els advocats de la defensa sobre la conveniència o no de tornar a declarar, i de com presentar l’escrit per sol·licitar-ho, vam arribar a la conclusió que sí que havíem de fer-ho, que calia que fessin una declaració mínimament complementària a la que havien fet, que havia estat molt escassa. De fet, pràcticament no havien declarat res, el dia que els van tancar a la presó, i volíem donar l’oportunitat al Tribunal Suprem, en aquest cas al jutge instructor, perquè els pogués deixar en llibertat. Crèiem fermament que aquesta possibilitat era factible. És per això que vam acordar la presentació d’un escrit.
Nosaltres vam redactar un text per a Turull, Rull i Sànchez demanant que volíem que tornessin a declarar i, una vegada prestada la declaració, que se n’acordés la llibertat. En aquell escrit incloíem una frase en què dèiem que els nostres clients volien acatar la Constitució. El vam acabar de redactar al despatx de Barcelona, el vaig enviar a Ana Bernaola i li vaig dir que necessitava que anés a Estremera i després a Soto del Real per ensenyar-lo primer als presos, per veure què els semblava i que corregissin el que calgués per poder-lo presentar.
Volia per sobre de tot que els deixessin en llibertat, i si un escrit havia de dir que acatarien la Constitució, ho deia, i no hi hauria d’haver cap problema.
Jo era al despatx a mig matí quan em va trucar l’Ana. Era a Estremera i havia sortit un moment de la presó per parlar amb mi. Els mòbils s’han de deixar en uns armariets que hi ha a l’entrada —per cert, a mi me’n van robar un a Soto del Real— o al cotxe de lloguer o al taxista perquè els guardi. L’Ana havia ensenyat el text a Rull i Turull, i li van dir que ni parlar-ne, d’aquell escrit, que no estaven disposats a acatar res del que hi deia. Aquí jo tenia una dicotomia important, perquè per una banda necessitava, des d’un punt de vista jurídic, que els meus clients es portessin bé davant del Tribunal Suprem. Volia per sobre de tot que els deixessin en llibertat, i si un escrit havia de dir que acatarien la Constitució, ho deia, i no hi hauria d’haver cap problema. De fet, quan et sotmets a un càrrec públic pots posar la fórmula que vulguis, però al final no estàs dient altra cosa que respectaràs la Constitució espanyola. No els va agradar, doncs, el text.
Rull i Turull es van emprenyar. Fins i tot vaig arribar a pensar que podia perdre els clients. Vaig agafar el primer avió que hi havia i me’n vaig anar cap allà, a discutir-ho en persona, perquè aquell escrit s’havia de presentar immediatament.
De fet, Rull i Turull es van emprenyar. Fins i tot vaig arribar a pensar que podia perdre els clients. Vaig agafar el primer avió que hi havia i me’n vaig anar cap allà, a discutir-ho en persona, perquè aquell escrit s’havia de presentar immediatament. Vam parlar força estona i els vaig dir que entenia la seva disjuntiva, perquè, d’una banda, mantenien les seves conviccions polítiques, perquè es devien a la gent que els votava, i que no els volia canviar la manera d’entendre la vida i la política, ni els seus anhels d’independència i llibertat. Però, d’altra banda, havien de tenir en compte que havíem de jugar i que havíem de construir un discurs que havia de fer compatible els seus posicionaments amb el fet que el jutge acordés la seva llibertat. Si hi anàvem dient que volíem la independència i no ens movíem d’allà, no els deixarien sortir. Per a mi, el més important en aquell moment era que estiguessin en llibertat, i sense renunciar als seus ideals podíem fer un escrit que conjugués tots aquests aspectes.
Vam estar molta estona a la presó, molta. Vam retocar el text a través dels vidres, i vam arribar a acordar una fórmula que recollia les aspiracions de tots, les de l’advocat com a jurista i les del polític com a polític. Una vegada el vam tenir consensuat, el vaig portar a Jordi Sànchez, que li va semblar correcte, i vaig obtenir el seu permís per presentar-lo. Demanàvem sisplau que se’ls cités a declarar, i que en el decurs d’aquella declaració ells explicarien la seva visió del que s’havia fet i quina era la voluntat de futur.
Vam presentar el nou escrit. El jutge Llarena va acceptar rebre’ls en declaració l’1 de desembre. El dia anterior, un divendres, vaig anar a la presó per veure’ls a tots una altra vegada, per comprovar com es trobaven d’ànims. Tenia l’esperança que després que haguessin donat totes les explicacions i el jutge els hagués escoltat, aquest tingués els arguments per deixar-los en llibertat.
Una de les primeres decepcions que vam tenir va ser que quan vam acabar l’exposició, en què cada acusat va dir-hi la seva i les defenses vam reiterar la petició de llibertat, el jutge Llarena va dir que en prenia nota i que resoldria. No va ser un bon presagi, perquè pensàvem que si els hagués volgut deixar en llibertat, ho hauria fet immediatament. Ens va convocar dilluns al matí, a les parts, als procuradors i a les defenses que hi volguessin anar; a les deu ens notificaria la resolució de llibertat o de manteniment a la presó.
durant el cap de setmana em van arribar informacions molt preocupants de periodistes ben informats, persones amb fil directe amb membres del Tribunal Suprem. Afirmaven que els Jordis i l’Oriol Junqueras no sortirien.
Vaig tornar a Barcelona a la tarda, amb l’AVE, i tenia la intenció de ser de nou a Madrid diumenge a la nit. Però durant el cap de setmana em van arribar informacions molt preocupants de periodistes ben informats, persones amb fil directe amb membres del Tribunal Suprem. Afirmaven que els Jordis i l’Oriol Junqueras no sortirien. Això em va preocupar molt. Havíem posat moltes il·lusions en la possibilitat que els alliberessin, i per tant, amb aquesta informació, de fonts que jo considerava serioses, havia de fer alguna cosa.
Vaig canviar l’AVE i en comptes de sortir al vespre, vaig agafar-ne un al matí i em vaig presentar a Soto del Real. Vaig dir a l’Ana, que tenia el nadó, que no es preocupés, que hi aniria sol, a parlar amb el Jordi. Vaig posar-me en contacte amb la Marina i li vaig demanar si tenia cap inconvenient que em comuniqués també amb Jordi Cuixart perquè anava a preparar-los sobre les conseqüències del que m’arribava des de la premsa. A la Marina li havien arribat els mateixos comentaris, i em va dir que per descomptat, que de fet m’agraïa que hi parlés.
Vaig arribar a la presó a quarts de sis. Hi havia moltes famílies, perquè el diumenge és el dia que hi van a comunicar-se, i em van fer passar a un locutori diferent dels que normalment es fan servir per parlar amb els advocats. Era un locutori molt lúgubre, fosc i petit. Al cap d’una estona van arribar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i els vaig posar al corrent de les males vibracions. Per molt que fos una feinada arribar-se fins allà per transmetre’ls aquesta notícia, la meva obligació era preparar-los pel que pogués passar l’endemà, perquè no es fessin il·lusions i perquè tinguessin present que era molt probable que se’ls quedarien.
Els vaig dir que l’endemà al matí jo seria al tribunal, i que segurament sabrien la decisió del jutge per la televisió abans que els ho pogués comunicar jo, però que semblava que no sortirien tots en llibertat. En aquell moment, Cuixart ens va haver de deixar perquè a les set tenia la trucada de la seva parella, la Txell. Ens vam quedar sols Sànchez i jo, una estona més. Recordo una frase que em va impactar. El Jordi em va dir que no patís, que ells ho tenien interioritzat, i em va agrair que hi hagués anat, però volia que sabés una cosa: que si l’endemà no sortien tots, i ell era un dels que alliberaven, no m’autoritzava a pagar la seva fiança. Li vaig contestar que en aquell moment no em vingués amb collonades, però em va refermar que parlava seriosament. Vaig replicar que això no els ho podia fer ni a la Susanna ni als nens, i que si ell era un dels que sortia, que no es preocupés, que ja lluitaríem pels altres, però que ell havia de ser al carrer. Va insistir en la seva negativa, i va continuar amb un discurs sobre l’Estat espanyol i la injustícia. Vaig acabar dient-li que jo pagaria la fiança si em donava la gana, que estava cansat, que els diners venien de la societat i si l’ANC me’ls donava, la pagaria, i que si ell volia, quan sortís al carrer, ja m’acomiadaria. Finalment, el Jordi es va posar a riure, em va picar al vidre i va claudicar. Li vaig aconsellar que descansés, que dormís tant com pogués, però que tingués la perspectiva que la cosa no pintava gens bé.
El Jordi em va dir que no patís, que ells ho tenien interioritzat, i em va agrair que hi hagués anat, però volia que sabés una cosa: que si l’endemà no sortien tots, i ell era un dels que alliberaven, no m’autoritzava a pagar la seva fiança. Li vaig contestar que en aquell moment no em vingués amb collonades, però em va refermar que parlava seriosament.
I, efectivament, qui gairebé no va dormir vaig ser jo, que em vaig passar la nit donant voltes al llit. Em va trucar un periodista d’un diari de Madrid molt de dretes i em va confirmar el que ja m’havien dit el dia abans. Aquesta persona em parlava dels dos Jordis i de l’Oriol. I va citar també Quim Forn, matisant-me que era dubtós, però que ratificava la informació general, que esperava equivocar-se però que li semblava que es confirmava.
L’endemà al matí, el 4 de desembre, a quarts de deu, era al tribunal amb Aníbal Bordallo, el meu procurador, Ana Bernaola i Marina Roig, per saber si havíem aconseguit recuperar la llibertat dels nostres clients. Va ser una estona tensa. El funcionari, Paco, no volia donar-nos la resolució perquè la secretària, María Antonia Cao, encara no havia arribat al tribunal i volien que la notificació fos comunicada al mateix temps a tots els procuradors. Per tant, ens havíem d’esperar.
Durant la mitja hora que l’Ana, la Marina i jo ens vam estar esperant davant la porta de la secretaria, vam estar parlant i fent càbales. Analitzàvem, comentàvem les notícies que arribaven, i no teníem gaires bones vibracions. Al cap d’una estona, va sortir el nostre procurador amb una cara que no sabria qualificar, i em va dir que era llibertat per a uns quants, però que es mantenia la presó per als Jordis. Quan ens vam mirar la resolució amb més deteniment vam veure que també mantenien la presó per al Quim i l’Oriol. Allà asseguts, vam començar a llegir l’escrit, que no era gaire extens. Ens vam indignar davant de determinats passatges d’aquella resolució que havia fet el jutge instructor, però no teníem temps de lamentar-nos.
En el meu cas, i suposo que en el de l’Ana també, tenia una sensació agredolça. Estàvem feliços perquè Turull i Rull estaven en llibertat. Però tenia un altre client, que era Jordi Sànchez, i no havia aconseguit que el deixessin lliure. Per a la Marina era molt pitjor, perquè Jordi Cuixart no sortia i no tenia cap motiu d’alegria.
Pel que fa a les fiances, ja estàvem en contacte amb els responsables de l’ANC, i havíem fet un càlcul aproximat de les quantitats que podien fer falta. Necessitàvem que s’anés a tota pastilla, cada minut que es tardés a ingressar els diners era un minut de privació de llibertat d’una persona que hauria d’estar a casa seva. Tan bon punt vam tenir la resolució judicial, Ana Bernaola va trucar, a través de Núria Guillaumes, de l’ANC, a la persona responsable de la tresoreria de l’Assemblea, i ja teníem controlat el número de compte corrent on s’havia de fer l’ingrés. L’Ana es va ocupar de tots els tràmits de gestió perquè es fessin les transferències, amb els imports de cada una i el número de consignació per als que quedaven en llibertat, que eren Turull, Rull, Mundó, Bassa i Borràs. Mentre l’Ana se n’ocupava, la Marina i jo ens organitzàvem per anar immediatament a Soto del Real per veure els presos; una de les coses que tenia molt clara era que havia de desplaçar-me primer a Soto abans que anar a buscar els altres a Estremera.
Havíem trucat els dies abans a la Susanna, la Blanca i la Meritxell perquè les famílies no agafessin els trens fins que no sabessin la resolució. Puc imaginar la diferència entre la Blanca i la Meritxell, i la Susanna, les dues primeres agafant les maletes amb la il·lusió de retrobar els seus marits, i la tercera quedant-se a casa amb la tristor de no poder-se retrobar amb el seu. Són aquells instants de gran dificultat que et provoca una situació tan injusta.
Foto: EFE
Quan vaig trucar a la Susanna, ja li havia arribat la decisió del jutge. Probablement aquest moment va ser molt més dur que la primera vegada, quan el Jordi va ingressar a la presó, perquè hi havia aquell punt humà que també podia entendre, de veure com els altres surten i la teva parella es queda.Vulguis o no, te n’alegres molt pels altres, però penses que per què no m’ha tocat a mi. De fet, no sé si era gaire prudent que tingués una conversa amb mi perquè li justifiqués el que era una clara injustícia, perquè el que sí que quedava clar era que els arguments de la resolució eren absolutament esbiaixats, i per tant no es podia intentar explicar ni justificar ni a la Susanna ni a ningú la bondat de la decisió del jutge. No podia dir-li gaire cosa més, va ser una conversa no gaire llarga, la que vam tenir, ja que ni ella ni jo teníem gaires ganes de parlar i vaig pensar que era millor que deixés que reposés el moment. El que em preocupava més era anar a veure el Jordi, per saber com es trobava d’ànims.
Per la seva banda, la Blanca i la Meritxell, òbviament, estaven exultants de felicitat, i els vaig dir que jo en aquell moment em devia a Jordi Sànchez i que, per tant, me n’aniria de seguida a Soto del Real a veure’l. A la tarda, mentre es feien totes les gestions, ja estaria amb elles i les seves famílies donant-los tot el suport quan anessin a buscar Rull i Turull a Estremera. Van dir que ho entenien perfectament, i ens van donar molts ànims i molta força."