La presó de Rajoy no és, efectivament, la de Soto del Real ni la d’Estremera. Ni tampoc està motivada per cap de la llarga llista de casos de corrupció que afecten el PP. Hi és a dins després d’haver renunciat per voluntat pròpia a la revisió del seu cas. I vist el seu comportament —i que es reafirma en els fets—, difícilment n’acabarà de sortir mai.

Rajoy s’ha construït la pròpia presó arran de la seva política amb Catalunya. Hi va posar els primers maons el 2005, quan va començar a recollir signatures contra el nou Estatut, i n'ha enllestit els acabats amb la seva gestió dels resultats del 21-D i del procés d’investidura del candidat de la majoria independentista, Carles Puigdemont. En les darreres setmanes, jugant-s’ho tot a la via judicial, el president del Govern espanyol ha confirmat la seva condició de presoner d’una estratègia que, en lloc d’explorar solucions, només accentua la tensió i agreuja el mateix problema que vol resoldre.

La judicialització de la política és una de les tres potes que sostenen la renúncia a la política per part de Rajoy. Les altres dues són, d’una banda, la utilització d’un ampli ventall de mitjans de comunicació sobre els quals pot exercir influència (política o econòmica) per implantar un pensament únic que no admet discrepàncies i, d’una altra, l’exaltació de les masses d’arreu de l’Estat com escuts humans davant la seva irresponsable acció –i inacció– a Catalunya. Totes dues són pròpies de dirigents sense recursos polítics, condicionats per la immediatesa dels resultats i mancats d’una visió a mitjà i llarg termini.

Rajoy és presoner d’aquest triangle: els jutges no abandonaran la iniciativa, presa a instàncies de la Fiscalia (és a dir, Moncloa), els mitjans sense vergonya de fer seguidisme, i les rojigualdas als balcons

Ara, Rajoy és presoner d’aquest triangle: els jutges no abandonaran la iniciativa que han pres a instàncies de la Fiscalia (és a dir, de Moncloa), a la majoria de mitjans no els fa vergonya el seu seguidisme i les banderes rojigualdas que continuaran penjades durant força temps en els balcons dels carrers de les ciutats i pobles d’arreu d’Espanya. No hi ha marxa enrere, perquè això no ho desactiva ni el més hàbil estadista (que, òbviament, no és el cas).

Quan el Govern espanyol —i els partits que li donen suport en la crisi catalana, PSOE i Cs— van aplicar l’article 155 s’ho van jugar tot a una carta: la cita electoral del 21-D, que Rajoy volia celebrar a la primavera i que va haver de convocar per just abans de Nadal per exigència de la Unió Europea. Les eleccions havien de ser l’eina per derrotar políticament al sobiranisme, ja que les victòries de l’Estat només s’havien produït per la via judicial i mai per l’electoral.

Però els electors van parlar i van ratificar la majoria independentista. Rajoy ja feia temps que era presoner de la seva estratègia, però tenia una darrera oportunitat per exercir de mandatari responsable i mostrar-se davant d’Europa com un governant capaç de plantejar sortides a les situacions de conflicte, que és com es demostra la capacitat dels polítics de cert nivell. Un reconeixement implícit de la majoria parlamentària i la cerca d’una via intermèdia per facilitar la investidura de Puigdemont (a canvi d’un pacte i, per tant, algunes renúncies per part del sobiranisme, com requereixen tots els pactes) haguessin obert la porta a la difícil, però no impossible, opció de traslladar a la política el que és conflicte estrictament polític.

Fóra bo que, més enllà del tacticisme i les inevitables pugnes internes, el sobiranisme prengués nota que la seva victòria, com en altres ocasions, pot venir dels errors del contrari

Però Rajoy va fer cas omís de la doble derrota electoral del 21-D (la victòria del sobiranisme i l’estrepitós resultat del seu partit) i s’ha mantingut ferm en el seu carreró sense sortida. Ara ja no li queda més marge de maniobra. Amb Ciutadans menjant-li el terreny, la cursa en la dreta espanyola se sembla a la que van propiciar el PDeCAT i ERC entre l’estiu del 2015 i els fatídics dies de finals d’octubre passat: el primer que freni, perd. Hi ha hagut, en tots dos casos, una gestió deficitària en la utilització dels elements i aquests són fora de control. Rajoy ja no té capacitat per sortir de la seva cel·la i només li queda l’opció de vèncer sense convèncer, que no és res més que una derrota a llarg termini.

Fóra bo que, més enllà del tacticisme i les inevitables pugnes pel lideratge intern, el sobiranisme prengués nota que la seva victòria, com en tantes altres ocasions, pot venir dels errors del contrari. Però victòria total, si realment s’arriba a produir, no serà a curt termini.

Santi Terraza és director de la agencia de comunicació 'Hydra Media' i de la Revista Castells. Presideix l'Eco de Sitges.