Les claus dels pressupostos i de l'enrenou d'eliminar 40€ de deducció per habitatge

“Els fets han agafat una rellevància molt més important que el que nosaltres ens havíem imaginat o pensàvem”. L’anunci del president, Carles Puigdemont, de convocar una qüestió de confiança arran l’aprovació de les esmenes a la totalitat que impedien la tramitació dels pressupostos del Govern va impactar als escons de la CUP el passat 8 de juny amb la consistència d’un cubell d’aigua més que freda, congelada, i el diputat Joan Garriga va ser l’encarregat de replicar l’anunci des de la tribuna del Parlament. “És cert. Que ningú s’ofengui perquè diguem la veritat del que pensem. Ens sentim responsables, coresponsables, d’aquests fets, però no culpables”, va reblar davant les protestes que sorgien de JxSí.

Aquell episodi va tensar les relacions entre JxSí i la CUP. Tothom se sentia enganyat. Puigdemont va deixar clar que no tenia cap intenció de negociar la qüestió de confiança, i els cupaires van replicar reclamant una reunió amb el president que van continuar exigint durant setmanes i que van situar com a condició per seure a parlar dels nous pressupostos. Però van passar més coses. El secretariat de la CUP es va renovar, l'exdiputat Quim Arrufat i el gironí Lluc Salellas se situaven al capdavant amb aquesta renovació. S'apuntava certa obertura en les files anticapitalista, tot i la complexitat per extreure conclusions dels moviments interns.

Puigdemont-CUP

Durant el mes d’agost, ERC es va sumar a la pressió al president perquè es reunís amb la CUP per abordar la qüestió de confiança, conscient que fins que no es desbloquegés aquesta via de diàleg, els anticapitalistes no acceptaven abordar els pressupostos amb Economia. I els contactes es van obrir. Va ser durant l’estiu, però van continuar amb el començament de curs. El 2 de setembre, Puigdemont es va reunir amb les diputades Mireia Boya i Anna Gabriel i un membre del secretariat al palau de la Generalitat. Va ser la primera imatge pública, però era fruit de converses prèvies.

La CUP va anunciar immediatament el vot a favor de la qüestió de confiança i Puigdemont va començar a parlar d’una "cadena de confiances". Es tractava d’un fil on s’havien d’anar nuant successivament la qüestió de confiança, el debat de política general i el debat de pressupostos. Els cupaires s’han resistit -i es resisteixen- a acceptar que aquesta cadena de complicitats es converteixi en un dogal al coll dels seus diputats. De fet, encara avui, malgrat haver superat el consell polític de la CUP i haver donat llum verda a la tramitació del projecte, es neguen a donar per fet l’aprovació dels comptes.

Converses formals

En aquest context, el 7 de setembre es va posar en marxa les converses formals sobre pressupostos, que s’han anat prolongant fins tancar el preacord que ara ha de servir per tirar endavant el projecte del Govern.

Per part de la CUP hi ha intervingut el diputat Benet Salellas i la diputada Eulàlia Reguant, uns negociadors prou coneguts pel Govern. Per part de l'executiu, el secretari d’Economia, Josep Maria Jové, un polític de perfil contundent i missatge clar i un pes pesat tant a ERC com al departament. En una part de les negociacions s'hi va incorporar el secretari d'Hisenda, Lluís Salvadó, i en algunes ocasions també el secretari d'Economia, Pere Aragonés. 

S'incorpora Presidència

Els cupaires, però, insistien en conèixer també en les converses el parer de presidència, per la qual cosa es va acabar incorporant a la negociació el secretari de Govern, Joan Vidal, persona de màxima confiança de Puigdemont, així com la responsable d’Afers Interdepartamentals, Elsa Artadi, que havia estat estreta col·laboradora d'Andreu Mas Colell a Economia i, per tant, coneix a fons els resorts pressupostaris.

La CUP volia evitar les dissonàncies dins l'executiu que havia detectat en l'anterior negociació. En un primer moment van establir converses paralel·les amb Presidència i Economia, però amb la presència dels representants de les dues parts de l'executiu a la mesa de negociació aconseguia evitar les esquerdes en el discurs.

Aquesta circumstància va provocar una situació del tot desconeguda al Govern, on les negociacions dels Pressupostos sempre havien estat exclusivament en mans d’Economia. Aquest cop, els negociadors eren d’Economia i també de Presidència. De fet, tampoc s’havia donat mai la circumstància al Govern que la conselleria d’Economia estigués en mans d’un partit diferent al del president.

IRPF

Amb aquesta peculiar composició es van anar desplegant les reunions. A vegades al departament d'Economia, a vegades a la plaça Sant Jaume,... fins i tot es va convertir en habitual veure pels passadissos del Parlament els representants del Govern que es dirigien a la negociació. I es va anar dibuixant les línies vermelles de l’acord. Hi va haver alguns moments de tensió, com la reunió en què els cupaires van posar damunt la taula el debat sobre l’augment de la pressió fiscal en deterimats trams de l'IRPF i el secretari de Govern va deixar clar que si es tractava d’avançar per aquesta via les converses es podrien donar per acabades.

La CUP, però, reclamava canvis en relació al projecte del mes de juny que permetessin explicar a les seves bases el suport, aquest cop sí, als comptes.

La negociació va anar avançant amb la consciència de totes les parts que un no acord abocaria a unes noves eleccions i amb el convenciment que ningú dels qui estaven a aquella taula tindrien fàcil explicar el perquè descarrilava el procés, just en el moment en què s’havia fixat data de referèndum.

Quantificació complexa

Aquest ha estat possiblement el millor ingredient per lligar aquesta salsa. Queden, no obstant, molts punts pendents. I fins i tot punts de vista diferents sobre la quantia de l’acord. Des d’Economia es xifra en 180 milions l’augment dels ingressos de l’executiu gràcies a les mesures aprovades en les converses amb la CUP, però els negociadors admeten que no és ben bé així, que hi ha partides com la dels Grans Establiments Comercials que ja existia però ara s’han hagut de redefinir per superar els filtres de la UE, o l’impost sobre les nuclears, igualment redissenyat per evitar el TC i que s'ha transformat en un impost sobre el risc mediambiental.

Tampoc l’eliminació en l'IRPF de la deducció addicional de l'1,5% per habitatge en rendes superiors a 30.000€ tindria la contundència amb què s’ha interpretat, atès que es calcula que es traduirà en un increment per als contribuents d’uns 40 euros anuals com a promig. Es tracta de la bonificació de l’1,5 addicional, que s'afegeix al 15% estatal de deducció, que afecta habitatges adquirits abans de l'1 de juliol del 2011, i que exclusivament s’aplica a Catalunya i en casos molt concrets -menors de 32 anys, situació d'atur durant més de 183 dies l'any, tenir fills, o una invalidesa del 65% o superior- i que a partir d’ara serà exclusivament per a rendes de fins a 30.000 €. Aquesta mesura deixarà fora de la deducció addicional 250.000 persones i es traduirà en un increment d'uns 11 milions d'euros en la recaptació.

Grans fortunes

L'actuació sobre les grans fortunes es farà a través d'un nou impost sobre actius no productius que gravaran béns immobles, vehicles, embarcacions i avions privats que no són utilitzats per a cap activitat econòmica. És a dir, que es tracta d'evitar que es camuflin aquesta mena de propietats privades dins de societats. Això es farà a través d'una nova figura impositiva, que el Govern tramitarà al Parlament al mateix temps que el projecte de pressupostos.

El que sí figura ja en l'acord amb la CUP és l'increment en la fiscalitat del Joc.  Es tracta, però, segons fonts de la negociació d'un augment habitual també cada any en aquest, com en tant altres capítols, tot i que afecta un sector -maquines recreatives, casinos i bingos- especialment cridaner per als cupaires que han fet bandera de la seva oposició a projectes com Barcelona World de Tarragona.

Begudes ensucrades

L’acord incorpora novetats com l’impost sobre begudes ensucrades. De fet, feia temps que des de l’executiu s’intentava impulsar una mesura d’aquest tipus. Les crides de l’OMS contra les begudes ensucrades i les iniciatives fiscals en aquesta línia adoptades a països com la Gran Bretanya han afavorit la mesura. La recaptació prevista és de 41 milions anuals quan estigui plenament vigent. No obstant, aquesta iniciativa no té tant un objectiu recaptatori com de foment d'hàbits alimentaris saludables.

L’entesa amb la CUP no és només en matèria fiscal. Incorpora, entre d'altres, el compromís de no aprovar nous concerts educatius però també de no replantejar-ne cap mentre estigui vigent -l’any vinent no en caduca cap-, o el de revertir la privatització d’Aigües Ter-Llobregat en cas que es confirmi la sentència dictada en primera instància pel Suprem -aquesta decisió s’ha aprovat en diferents iniciatives parlamentàries-.

El pacte inclou igualment aspectes referits a despesa social, el compromís per derogar la llei catalana d’estabilitat o la lluita contra la corrupció.

Referèndum

No obstant, el punt que pot resultar més conflictiu és l'exigència irrenunciable de la CUP sobre la concreció d’una partida explícitament dedicada al procés, en concret, a la celebració del referèndum. Els cupaires no accepten només una partida genèrica sobre processos participatius, sinó que reclamen el compromís explícit del Govern amb la convocatòria a través dels pressupostos.

Aquesta decisió facilitarà la ja anunciada actuació dels grups de l’oposició que enviaran el projecte al Consell de Garanties Estatutàries. Però no només això. Uns pressupostos on figuri una partida dedicada al referèndum independentista podria ser vist, segons fonts de l’executiu, com un incompliment de l’anul·lació del TC sobre la resolució del 9N i generar un nou incident d’execució. Aquest cop, però, el responsable de l’incident seria qui signa el projecte del Govern, és a dir, el vicepresident i responsable d’Economia, Oriol Junqueras.

En ple procés, el debat dels pressupostos adquireix moltes derivades, algunes fins i tot sorprenents. Però l’efecte de no tirar endavant el projecte seria encara més impactant davant l’opinió pública. És per això, que resultava gairebé impensable la possibilitat que la votació del projecte no prosperés quan, com és de preveure, se sotmeti a votació la seva tramitació en el darrer ple de desembre. Ningú dubta que aquest convenciment ha fet la negociació molt més planera. L'aprovació definitiva del projecte, però, no està garantida. Les intervencions que ahir es van escoltar al consell polític de la CUP ho van deixar clar. Això quedarà, no obstant, per al mes de febrer. De moment, els pressupostos seguiran el seu curs a la Cambra catalana.