Aquest dilluns és 14 de febrer, i això significa que es compleix ja un any de les darreres eleccions catalanes. El resultat final va significar una nova victòria de l’independentisme a les urnes, que aconseguia la majoria absoluta amb els diputats d’Esquerra Republicana, Junts i la CUP. En aquella ocasió, a més, el triomf encara va ser més sonat que en ocasions anteriors, materialitzat en la ja coneguda xifra del 52%, el primer cop que els independentistes superaven la meitat dels vots. Però es fa necessari recordar que aquells comicis també van deixar un altre nom propi: el de Salvador Illa. I és que va ser precisament el seu partit socialista el que va obtenir la xifra més alta de paperetes.
Precisament, el període previ a les eleccions va estar indubtablement marcat pel canvi de lideratge efectiu del partit. Salvador Illa, fins aleshores encarregat de dirigir el Ministeri de Sanitat, protagonitzava un canvi de cromos amb l'aleshores primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que feia les maletes per ocupar-se de Política Territorial i Funció Pública a Madrid (i, més endavant, de Cultura i Esport). Tota una estratègia impulsada des de La Moncloa, culminant l'estreta relació entre els socialistes catalans i el PSOE.
La campanya del PSC va estar fortament marcada per la voluntat d’Illa de presentar-se com l’alternativa al “desgovern” dels republicans i Junts durant la legislatura anterior, que va acabar de manera abrupta amb la inhabilitació del president Quim Torra. L’independentisme reprovava una nova mostra de repressió per part de l’Estat espanyol, però els socialistes només demanaven una cosa: “començar a escriure una nova pàgina tots junts i sense retrets a Catalunya”. De fet, durant el debat de TV3 celebrat abans de les eleccions, Salvador Illa enviava justament aquest missatge, que clamava a favor del “retrobament” dels catalans i un respecte compartit. “No vindrà la solució d’una part de Catalunya imposant-se sobre l’altra, ni amb projectes que divideixen la societat catalana”, va avisar.
El català i Pau Juvillà
Però la realitat fa trontollar aquest discurs. I és que, quan els socialistes han hagut de triar entre l’independentisme i l’espanyolisme, lluny de posicionar-se en la moderació i l'equidistància que tant han reivindicat, s’han decantat sempre pels segons. Els exemples són nombrosos i s’allarguen en el temps, però no cal anar gaire lluny per a trobar-ne. En ple debat per la llengua, el PSC ha marcat clarament la seva posició. Tot i el perillós moment que viu el català pel que fa al seu ús social i la preocupant extensió del castellà ja present a les aules de Catalunya, la formació ja fa temps que ha rebutjat la immersió lingüística, encara que un estudi recent demostri que fins i tot la meitat dels castellanoparlants el defensen. Fa només un parell de mesos, els socialistes s'abstenien en una votació al Parlament que instava a protegir el model educatiu i, per contra, votaven a favor de complir el 25% de classes en castellà que ha imposat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Suprem.
No cal anar tan lluny. La setmana passada, la portaveu del PSC, Alícia Romero, carregava contra el Parlament per emparar el diputat de la CUP Pau Juvillà fins que la sentència del TSJC fos ferma, després que l'anticapitalista hagués recorregut la resolució al TS. De fet, el 16 de desembre, la Comissió de l'Estatut del Diputat va acordar mantenir el seu escó fins a acabar el recorregut judicial amb el vot favorable dels socialistes. Però a principis de febrer, el PSC ja evidenciava el seu canvi de postura, posicionant-se amb Vox, Ciutadans i el PP en contra de defensar el cupaire. "Mai com en aquests dies el Parlament ens havia avergonyit tant", afirmava Romero.
Ni referèndum ni amnistia
El partit també ha arremès contra qualsevol solució democràtica al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Salvador Illa, primer secretari, feia públic el 'no' rotund dels socialistes cap a un plebiscit el setembre passat, avisant a Aragonès que era necessària la unió, i no pas la divisió. "Qui plantegi referèndums divisius no comptarà amb el nostre suport", insistia. En la mateixa línia, afirmava poc temps després que l'amnistia per als presos polítics independentistes i l'autodeterminació eren "impossibles d'assumir", ja que "exclouen la meitat dels catalans". Les dades demostren que una majoria de catalans no ho veu així, sinó que defensen ambdues propostes.
Però ni tan sols la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern de Pedro Sánchez, reivindicada insistentment per Esquerra Republicana, han aconseguit el suport ferm dels socialistes, que seuen a l'altre costat de la taula. L'espai de diàleg no es reuneix des de setembre i, ara per ara, no té prevista la seva represa. Fa uns dies, La Moncloa l'ajornava fins a la primavera, i uns dies després encara l'endarreria més, sine die. Però enmig del rebombori, Salvador Illa defensava els seus, en lloc d'apostar per reprendre el diàleg. "La taula de diàleg està funcionant", afirmava sense mossegar-se la llengua.
Banalitza el franquisme
La demostració més evident del discurs bel·licista amb el sobiranisme va arribar en els últims dies de l'estiu de 2021, quan Illa va atrevir-se a banalitzar anys i anys de dictadures, com les de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera, a més de la invasió borbònica de Felip V, amb unes poques paraules: "Els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims 300 a Catalunya". En el seu intent de reprovar el procés independentista, el líder del socialisme català va comprar plenament el discurs més ranci de l'espanyolisme ultra. Naturalment, les xarxes van rebentar amb crítiques, que també van venir dels comuns, socis al Govern espanyol.
Amb tot, es fa evident que la present legislatura ha estat marcada, entre altres coses, per la deriva del PSC cap a posicions cada cop més alineades amb la dreta unionista que no pas amb el diàleg i el retrobament que tants cops reivindicava abans d'aquell 14 de febrer. I res fa pensar que aquesta estratègia hagi de canviar aviat. Els dies del PSC més catalanista són, sens dubte, història.