El PSOE i Podemos s’enfrontaran abans de l'estiu als respectius processos interns, amb conseqüències en la lluita que mantenen pel lideratge de l’esquerra. El Vistalegre II de la formació morada serà els dies 10, 11 i 12 de febrer, mentre que el 39è congrés federal dels socialistes s’allargarà al 17-18 de juny. Més enllà de documents i disputes, els quatre mesos tindran una implicació quan acabada la legislatura els electors decideixin amb quin candidat i projecte s'identifiquen. Comunisme. Populisme. Socialisme amb sentit d'Estat. O sense. 

Mentre l' exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, es postulava per a les primàries aquest dissabte, i l'exlehendakari basc, Patxi López, ho va fer fa unes setmanes, la presidenta andalusa Susana Díaz encara no ha fet el pas endavant, però els seus diuen que fa mesos que gesta la seva candidatura en silenci. El darrer moviment va ser la setmana anterior, quan va visitar una agrupació a Castella i Lleó.

En el camp ideològic, Díaz és la tradició que simbolitza el PSOE d’Estat felipista, favorable de blindar juntament amb el Partit Popular la unitat de la "Nació", d'abstenir-se per evitar el sobiranisme i dels pactes de despatx. Això no l’impedeix de voler desbancar el PP, però menysprea el populisme i no vol dependre de Podemos. També és la candidata de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero –qui fa setmanes li va donar suport en públic–, de la Meseta, els extremenys i els aragonesos.

Díaz diagnostica que la socialdemocràcia està en crisi i per això el PSOE ha deixat de ser un partit guanyador. Aquesta és la premissa que regirà el procés de reflexió endegat aquesta setmana pel diputat basc Eduardo Madina i l’economista José Carlos Díez, fins a culminar en el congrés del juny. El pas dels mesos permetrà a Díaz difuminar l'etiqueta de colpista per destronar Sánchez. 

Contràriament, Sánchez i López, defensen que el problema del PSOE és que s'assembla massa al PP en la part ideològica, i en la territorial. "No és no", deia Sánchez. "Volem un partit diferenciat de la dreta", resumeix López. No sembla que hi hagi d'haver una candidatura d'unitat per ara, però aquesta divisió podria ser letal per als interessos dels crítics amb l'andalusa. Sánchez ha passat tres mesos amb el seu cotxe intentant "recuperar el PSOE" per a les bases i ha perdut visibilitat. Està sol, i alguns antics afins com el PSC o el seu exsecretari d'organització, César Luena, s'hi han allunyat, mentre el basc compta amb un suport soterrat de persones de l'entorn de l'exdirigent Alfredo Pérez Rubalcaba, com ara Rodolfo Ares. 

De guanyar, Sánchez picaria l'ullet als independentistes, faria que el PSC se sentís més còmode a Madrid, i no menystindria Podemos, com creu que va fer en la seva investidura fallida. En el fons, l'exsecretari general s'emmirallava en els podemistes i havia intentat fugir del PSOE d'Estat, però deia que el partit l'emmanillava per adoptar una altra via. 

Díaz s’assemblaria a Iglesias perquè té aquella força alfa de fer aixecar un auditori apel·lant a la part emocional

Si els pols oposats es toquen, Díaz s’assembla al secretari general de la formació morada, Pablo Iglesias. Tenen aquella força alfa de fer aixecar un auditori apel·lant a la part emocional dels seus seguidors. Iglesias tampoc vol pactar amb l'altre, el PSOE –almenys no en posició de desigualtat–, ni assemblar-s'hi. Això li fa lamentar els retrets que s’hauria d’haver abstingut perquè governés Sánchez.

Però el líder podemista, és alhora l'antagonista de l'andalusa: ve de la tradició obrera que vol fer por als poderosos, a més de treure‘ls els privilegis, d'acabar amb les portes giratòries i de cavar trinxeres. La seva lluita està principalment al carrer: protestes, manifestacions. És més pròxim al corrent dels anticapitalistes, tot i que aquests presentaran un projecte propi. Un comunista clàssic a l'ús. Per això, vol una aliança amb Izquierda Unida, és brusc en les formes –com ara la calç viva– i té una concepció de partit leninista: el màxim poder ha de ser per a la cúpula, i si algú li qüestiona, que es presenti i el desbanqui.

I en aquestes es troba el seu número dos, Íñigo Errejón. Després que aquest dimecres es reunissin tots dos amb els seus documents per al Vistalegre II i fracassessin en arribar a un acord, no són poques les veus que diuen a Errejón que es presenti, –en públic, Juan Carlos Monedero–. Errejón sap que pot ser un candidat temut. En la consulta proposada per Iglesias per decidir el procediment de votació a Vistalegre, el líder es va imposar per molt poc. Iglesias deia que projecte i candidat s'havien de votar junts perquè no defensaria propostes d'altres, i Errejón, que per separat.

El secretari polític diu no estar en la lluita per la secretaria general encara, i per això, ha intentat retallar els poders del número u. Per exemple, amb la idea de limitació que Iglesias pugui convocar consultes a les bases quan ho desitgi. Enmig dels dos, la número tres, Carolina Bescansa, ha advocat per la "unitat" i ha reconegut que les accions del líder han debilitat el partit. També hi ha pugna per l'organització: Errejón vol descentralitzar poder de la cúpula, cap als territoris. El company s'hi torna, afirmant que és l'altre qui té massa poder a l'organització i visibilitat al Congrés.

Errejón parla de "construir poble", com una religió civil, però certs mitjans li donen suport com si fos "moderat"

Però de fons, el secretari polític és un altre projecte. Ell vol un Podemos guanyador que busqui l'elector transversalment. Vol estar al carrer però ser útil "mentrestant" en les institucions. Alhora no vol fer por, sinó ser suau en les formes per seduir els no convençuts, i apropar-se al PSOE per pactar amb ells, ni que sigui havent-se d'abstenir. 

Així i tot, qui el coneix, afirma que no és de cap manera el "moderat", sinó que fins i tot seria més radical que Iglesias, en tant que més estrateg. La qüestió és que Errejón és populista i es veu quan parla de "construir poble", és a dir, d'una mena de religió civil. I aquí destaca un detall: els diaris estatals s'han posicionat del seu costat majoritàriament. Potser perquè sembla més moderat que Iglesias, potser perquè aixeca recels, o potser perquè si Díaz guanya al PSOE, s'intueix la debilitat de Podemos si Errejón s'hi presenta.