El tribunal de Schleswig-Holstein ha denegat l’extradició del president Carles Puigdemont pels càrrecs de rebel·lió i sedició, i ha mantingut la porta oberta a acceptar la malversació. Un cas com aquest dóna peu a moltíssimes reflexions. La premsa madrilenya parla, entre sorpresa i ofesa, del varapalo (és a dir, garrotada) que la justícia espanyola ha rebut de l’alemanya, sense que l’admissió de la malversació els serveixi de mínim consol. De fet, després de les contundents declaracions de l’ex-ministre Montoro negant l’existència de malversació de fons l’1 d’octubre, sembla que qualsevol acusació d’aquest tipus no ha de tenir gaire recorregut. Entre els sectors indepes, i després de l’ensurt inicial, la reacció ha estat d’alleujament, un cop conegut l’abast exacte de la resolució judicial, i les possibilitats de recurs... Per no deixar-me res (i no cansar-te més), cal recordar qui en vol fer una lectura política en clau de les excel·lents relacions Merkel-Sánchez.

El Govern espanyol i els opinadors afins confonen cooperació judicial amb complicitat entre estats

Tots aquests debats reflecteixen, al meu parer, una manca de comprensió del fonament de la cooperació judicial europea. La lectura que solen fer el Govern espanyol i els opinadors afins confon aquesta cooperació amb una complicitat entre estats, que els porta a no ficar-se en els assumptes del veí, malgrat que tots ells coneixen els draps bruts dels altres. La famosa “raó d’estat”. En aquest sentit, és molt eloqüent l’exministre Margallo en els seus llibres, quan parla de países leales, amb un llenguatge que a mi, personalment, em transporta a la guerra de Crimea o a qualsevol altre conflicte del segle XIX. No podem negar que aquesta mena de lleialtat existeix, i sens dubte és efectiva en la diplomàcia, però aquí estem parlant d’una altra cosa.

En efecte, no podem oblidar que l’euroordre és un instrument nascut com a part de l’anomenat Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia, objectiu de la Unió Europea. En conseqüència, s’ha de dur a terme d’acord amb els seus valors, els que es consideren comuns entre els estats membres: el respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l’estat de dret i el respecte dels drets humans, inclosos els de les minories. Per tant, l’euroordre no es pot utilitzar de manera contrària a aquests principis i encara menys per donar suport a actuacions de finalitat clarament repressiva i que resulten fortament discutibles des del punt de vista del seu ajustament a dret.

La cooperació judicial europea és inseparable de la independència del poder judicial i de l’assoliment dels objectius de la UE. Això és el que ha fet el tribunal alemany

Lligat a això, cal recordar que els valors propis de la Unió Europea inclouen també de forma necessària la independència del poder judicial, element clau de l’estat de dret. La conclusió, per tant, no pot ser una altra que la cooperació judicial europea és inseparable de la independència del poder judicial dels països europeus i de l’assoliment dels objectius propis de la Unió. I això, justament, és el que ha fet el tribunal de Schleswig-Holstein: ha determinat que ni de lluny era possible establir cap equivalència entre les preteses rebel·lió i sedició amb cap tipus existent en dret alemany i que, en canvi, sí que s’hi pot trobar en el cas de la malversació. Cosa que no vol dir que considerin que la malversació s’hagi produït efectivament, doncs no els correspon a ells determinar-ho. 

La conclusió de tot plegat és que una euroordre no podrà ser mai utilitzada per a legitimar la repressió o per portar a terme una persecució política per un país membre a través de la Unió Europea. El cas Puigdemont obre així un interessant precedent de cara al futur de la UE, més tenint en compte l’evolució que es produint a diversos països membres.