“L’hospitalitat sarda té un caràcter completament diferent (de la corsa): és, si es pot dir, més primitiva, més antiga, més senzilla, més universal". La descripció la va fer Antoine-Claude Pasquin, de sobrenom Valéry, en el seu llibre Viatge a la Sardenya. Bibliotecari de Versalles i conegut a principis del XIX per les seves guies de viatge, va quedar fascinat per aquella illa tan antiga i, alhora, tan carregada de misticisme. Pocs anys més tard, el 1838, un contemporani seu, Honoré de Balzac, s’allunyaria d’aquella mirada nostàlgica després de viatjar per la Sardenya en diligència i a cavall, i d’haver de fer, a l’Alguer, una quarantena preventiva per còlera. Aquella experiència agra la va deixar immortalitzada en set cartes furibundes dirigides a la comtessa polonesa Ewlina Hanska, amb qui es casaria anys més tard. Va assegurar que aquella era “una terra sense felicitat”, va descriure els illencs com a “salvatges” que “es vesteixen amb draps”, i va reblar la seva ràbia afirmant que “Àfrica comença aquí”.
Si Valéry va projectar la seva mirada romàntica i Balzac el seu mal caràcter rabiüt i desfermat, seria el poeta D’Annunzio qui batejaria la terra sarda amb un nom consagrat per sempre: “l’illa màgica”. El 1882, amb només dinou anys i als inicis de la seva grandesa poètica —ja havia publicat el seu Primo vere—, va iniciar un viatge de diversos mesos per la Sardenya en companyia dels seus amics de la revista literària Capitan Fracassa, i d’aquesta aventura per aquestes terres “mil·lenàries i misterioses” varen sorgir poemes famosos com La Spendula o Sotto la Lolla. Encara no era el poeta proper al feixisme dels anys posteriors, però seria aquesta filiació futura i la seva estreta amistat amb Mussolini, la que ajudaria al català de l’Alguer, quan el Duce es va obsessionar a italianitzar lingüísticament tot el territori. Finalment, el poeta va aconseguir que no es prohibís l’ús de l’idioma, per bé que el català de l’Aguer s’havia anat minoritzant. Emperò, i malgrat les contingències històriques i la precarietat inevitable de no gaudir d’estructures d’estat, el català de l’Alguer ha sobreviscut als segles, gairebé sempre aïllat de la seva nació lingüística, per bé que, des de la Renaixença catalana, i especialment amb la recuperació de la Generalitat, els lligams amb el territori més perifèric de tota l’àrea lingüística catalana s’han anat fent més estrets i continuats.
Viatge a la Sardenya
Cap a aquesta illa màgica de Sardenya, i, específicament, cap a “l’illa dins l’illa” que és l’Alguer, viatgem per informar del darrer intent desesperat del jutge Llarena per extradir el president Puigdemont a Espanya. En l’ambient del viatge, els bons auguris que permeten les notícies dels darrers dies: la llibertat sense cap mesura cautelar dictada per la jutgessa, després de la surrealista detenció del president de fa uns dies; la ferma voluntat de diversos països, des d’Alemanya, fins a Àustria, Lituània o Bèlgica, passant per Suïssa, de no executar les extradicions, segons s’ha sabut per les comunicacions d’Espanya mitjançant el sistema Sirene; i, finalment, la decisió d’Itàlia de no detenir Comin i Ponsatí si viatjaven al país, com així ha estat. És evident que la prudència obliga a apaivagar l’optimisme, per allò del blat i el sac. Però la seguretat amb què l’advocat italià Agostinangelo Marras afirma que el president podrà tornar a Brussel·les sense cap problema, sumada a les crispetes que en Boye va cuinant des de fa dies —“ya te digo que este Llarena es independentista, coño!”— alimenten un estat d’ànim considerablement desinhibit. Tot apunta que, novament, l’exili català derrotarà l’aliança de clavegueres policials i jurídiques que, ben afermades en la complicitat política i l’aplaudiment mediàtic, intenta tossudament empresonar el president. De fet, en Boye prefereix que la resolució d’Itàlia arribi abans que la decisió del TGUE de retorn de la immunitat, perquè significaria un nou país, juntament amb Alemanya i Bèlgica, que hauria negat judicialment l’extradició.
Emperò, i malgrat les bones expectatives, no hi ha exaltació, ni eufòria a l’ambient, sinó confiança i determinació. És aquesta determinació la que ha anat fent caure, passa a passa, tots els paranys que l’estat espanyol ha posat per assolir, desesperadament, el seu somni humit: caçar el president. Tots els presents són molt conscients que no s’enfronten a la petició extemporània d’un jutge, sinó a tots els poders d’un estat, capaç d’arrossegar-se pel fang per tal d’imposar el seu domini. En un moment determinat, algú assevera que la Corona devia conèixer al detall el monitoratge de la detenció del president que s’estava fent des de la central de policia, i tot el grup ho ratifica. És impensable que la cúpula policial no informés el rei Felip. “I el Marlaska, també ho devia saber el Marlaska”, diu una de les veus, i en l’ambient sobrevola la relació íntima del ministre amb les clavegueres de l’estat. Sens dubte, Pedro Sánchez també és culpable, o ho és per acció responsable, o per omissió irresponsable.
A l’hora de l’àpat, ens apleguem al voltant de la bona taula del restaurant que ens acull, El Romaní, i el poeta Joan-Elies Adell —cap de l'oficina catalana de la Generalitat a Itàlia, destituït pel 155— ens en fa la presentació: “Pertany a una família històricament compromesa amb la identitat de l’Alguer. “El menú, en alguerès, ho haureu vist”, diu la propietària, orgullosa, abans de felicitar el president. “Molt coratge i molta sort”, reblarà, emocionada, quan s’acomiadi. A l’inici, un brindis de Puigdemont, “per la República. L’aconseguirem!”, i després la barreja de converses, amuntegades, desordenades, caòtiques i, tanmateix, ben adreçades cap a la fita comuna de la independència. Parlem del paper del Consell per la República, de les estratègies per preservar i implementar el mandat del Primer d’Octubre, dels bons auguris de demà, al tribunal de Sàsser i, sobretot, de la decisió final que prengui el Tribunal de Luxemburg, la jugada mestra de la partida... En Boye obre l’iPad i ensenya el discurs de Pablo Casado on assegura que “portarem Puigdemont al Suprem”, com si el líder del PP fos policia i jutge tot alhora: Espanya i la manca d’escrúpols democràtics... La imatge de Casado amb una espasa dalt del cavall, “a la lucha, españoles”, apareix per uns segons a la imponent sala amb volta catalana d'El Romaní. És una imatge de sainet barat.
Afilant les estratègies
Deslliurats d’esperpents i fantasmes, enfilem debats abrandats i els polítics i advocats afinen les estratègies. I mentre el sabor mediterrani dels plats ens amoroseix el paladar —i omple l’estómac de remugant d’en Comín, que menja com si fos un adolescent afamat—, l’ambient respira il·lusió. Cap d’aquelles persones de la sala no s’ha rendit, ni cap d’elles ha abaratit els somnis, ans al contrari, treballen amb intel·ligència i tossuderia per aconseguir-los. El lideratge de Puigdemont els relliga i els enforteix. Observo l’escena en el seu conjunt i m’entretinc a repassar les persones que acompanyen el president, amics i còmplices de la gesta històrica que estem vivint: Míriam Santamaria, discreta, eficaç, lleial; Josep Lluís Alay, savi, resilient, impertorbable; Clara Ponsatí, rebel, honesta, incisiva; Jami Matamala, l’amic, la roca sòlida, pètria; Xevi Xirgo, el cronista de cada ferida, de cada dubte, de cada gesta; Gonzalo Boye, el cervell jurídic, l’home darrere dels extraordinaris èxits de l’exili en els tribunals internacionals, i regnant, entremaliat i agut, en Toni Comín, inquiet, entregat, valent. En Carles sembla cansat, “he dormit només dues hores”, però li brilla la mirada. Sap que la batalla de l’Alguer és clau en el procés de confrontació amb l’estat, una passa més que internacionalitza el conflicte i posa en evidència la vulneració dels drets dels catalans al Regne d’Espanya. I és una batalla que està a punt de guanyar.
Sortim al carrer i alguns algueresos reconeixen el president i l’animen. Gràcies a la detenció de Puigdemont, l’Alguer també s’ha posat al mapa. En un carreró sinuós, amb certa timidesa, s’apropen dos joves. Són catalans i s’emocionen. Ens acomiadem amb un “Visca Catalunya!” i el passeig es perd pels carrers medievals de la ciutat conquerida per Pere el Cerimoniós el 1353. De sobte, en un revolt, una paradeta de dolços atrau l’atenció del president. “Mira, aquest torró el fan igual, exactament igual, a Amer” i en compra uns bocins. Després les converses continuen el seu enfilall interminable. Fa caloreta. És un dia bonic. Demà ho serà més.
Imatge principal: Puigdemont davant del monòlit en homenatge a Espriu amb versos de 'Per una suite algueresa'