Carles Puigdemont ha tornat a batre Pablo Llarena. És una de les conclusions que deixa el fugaç retorn a Barcelona i posterior desaparició del president a l’exili, que va aconseguir travessar la frontera dues vegades en tres dies i va poder escapolir-se de 300 Mossos d’Esquadra. L’objectiu era esquivar l’ordre de detenció que el jutge del Tribunal Suprem manté activa des del juny contravenint el tenor literal de la llei d’amnistia. Després de l’anunci reiterat per part de Puigdemont que seria a Catalunya, “peti qui peti”, per al debat d’investidura, Llarena veia una oportunitat d’or per detenir-lo després de sis anys i mig i, finalment, enviar-lo a judici pel referèndum de l’1 d’octubre, pel qual està acusat de malversació.
El magistrat del Suprem ho tenia a tocar. Però Puigdemont va sortir-se amb la seva i ha aconseguit tornar lliure a Waterloo. Havien passat just 24 hores des de la desaparició de Puigdemont que el jutge, impotent, va dictar dues providències per demanar explicacions als Mossos i al Ministeri de l’Interior pel “fracàs” del dispositiu policial. Un dia que havia començat a prop de l’objectiu que persegueix des del 2017 va acabar amb una nova frustració. És cert que no és el primer cop que el jutge pateix un revés i que és testimoni d’un infructuós intent de portar Puigdemont a Madrid. Ara bé, és la primera vegada que el triomf de Puigdemont té lloc dins de l’Estat espanyol, on, a priori, Llarena tindria tots els elements per sortir-ne vencedor. Puigdemont no només continua en llibertat, sinó que ha aconseguit eludir la detenció a ‘casa’ del jutge del Suprem. I les victòries com a visitant sempre són més valuoses.
Pablo Llarena renuncia a una extradició només per malversació
Tal com recordava Puigdemont en la seva carta del dissabte passat, si hagués estat detingut a Barcelona, no hauria estat la primera vegada. Les dues detencions a les quals ha hagut de fer front des que és a l’exili van ser a Alemanya i a Itàlia. La més transcendent va ser a Alemanya. El 2018, Puigdemont tornava amb cotxe a Waterloo des de Finlàndia i, tot just després de travessar la frontera amb Dinamarca, va ser detingut. Va estar dues setmanes a la presó de Neumünster fins que la justícia alemanya el va deixar en llibertat i va descartar que hagués comès un delicte de rebel·lió, que era l’acusació que pesava sobre ell en aquell moment. Finalment, el Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein va decidir extradir-lo només per malversació, però com que Llarena va interpretar que era insuficient, ja que li impedia portar-lo a judici per rebel·lió o sedició, va rebutjar el lliurament. Un revés per Pablo Llarena, que havia estat a tocar de l’expresident només mig any després de l’inici del seu exili.
Una detenció a Sardenya sense conseqüències
L’altra detenció de Puigdemont va ser a l’Alguer, a Sardenya. El president hi havia arribat des de Brussel·les per participar en la trobada internacional Adifolk i, tan bon punt va baixar de l’avió, l’esperava un grup nombrós d’agents de la policia fronterera italiana. Poc més tard, la Cort d’Apel·lació de Sàsser va decidir posar-lo en llibertat sense mesures cautelars i va deixar-lo lliure per moure’s arreu d’Europa. En aquest cas, Llarena va tenir més lluny la possibilitat de prendre-li declaració, però també va albirar una possibilitat de poder enxampar-lo. Al final, en paraules de Puigdemont, va tornar a ser un nou “ridícul” de l’Estat. A més, en aquests sis anys i mig d’exili, Puigdemont també va estar arrestat a una comissaria de Bèlgica, just després de traslladar-se a l’exili la tardor del 2017, i va comparèixer davant la policia antiterrorista francesa el juny del 2024 pel cas del Tsunami Democràtic.
El camí cap a l’amnistia total: un recurs d’empara que Llarena intenta postergar
Un cop Puigdemont ha aconseguit escapar-se de les urpes del Tribunal Suprem, pot prosseguir el seu trajecte per aconseguir ser plenament amnistiat. Però no és un camí fàcil perquè Pablo Llarena està fent servir tota mena d’estratègies per endarrerir la possibilitat que Puigdemont pugui tornar lliurement a Catalunya. I hi ha una decisió que crida altament l’atenció. Recapitulem. L’1 de juliol el jutge va denegar l’amnistia a Puigdemont, Comín i Puig per la malversació de l’1-O i va donar tres dies a les parts per presentar un recurs a la seva decisió. L’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va presentar el recurs de reforma denunciant que Llarena havia fet una interpretació “absurda, arbitrària, il·lògica i irracional” de l’amnistia. Però no va ser fins al 29 de juliol, 21 dies més tard, que Llarena va donar-ne trasllat a les parts i els va donar dos dies perquè s’hi pronunciessin.
Si va esperar tres setmanes a notificar-los-ho… per què donava només dos dies per estudiar-ho? El termini concloïa el 31 de juliol i, com que el mes d’agost és inhàbil judicialment (segons l’article 183 de la Llei Orgànica del Poder Judicial), Llarena podrà esperar al setembre per pronunciar-se sobre aquesta qüestió. Mentrestant, la qüestió queda congelada. Així doncs, Boye ha d’esperar, tant sí com no, que Llarena resolgui el recurs de reforma per poder continuar el recorregut fins al Tribunal Constitucional. La previsió, és clar, és que Llarena no canviï ni una coma de la seva decisió i que refermi la seva negativa a aplicar l’amnistia a Puigdemont, Comín i Puig.
Un cop arribi aquesta decisió, Puigdemont podrà presentar un recurs d’apel·lació a la Sala Segona del Tribunal Suprem. La sala presidida per Manuel Marchena haurà de revisar la postura de Llarena, però, novament, es dona per fet que avalarà la versió del jutge instructor, donat que Marchena ja ha denegat l’amnistia a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa. El recurs d’apel·lació s’haurà de resoldre en un mes i quan el Suprem torni a tancar la porta de l’amnistia a Puigdemont, s’obrirà la finestra perquè el president a l’exili pugui acudir al TC: entrarà en joc el recurs d’empara, l’eina que té per aconseguir l’amnistia.
“Es resoldrà quan el Tribunal Constitucional digui al Suprem que ha d’obeir la llei”
Els experts consultats per ElNacional.cat coincideixen que el camí més directe perquè Puigdemont sigui amnistiat seria presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. “L’assumpte es resoldrà quan el TC digui al Suprem que tot el que està fent és manifestament contrari a la llei i que ha d’obeir la norma”, apunta Manuel Cancio, catedràtic de Dret Penal a la Universitat Autònoma de Madrid, en declaracions a aquest mitjà. I assenyala que aquesta argumentació és la que figura al vot particular que va formular la magistrada Ana Ferrer en la providència en la qual la Sala Segona de l’Alt Tribunal denegava l’amnistia per la malversació atribuïda a Junqueras i la resta d’exconsellers.
Ana Ferrer esgrimia que, en relació amb la malversació, “l’única interpretació raonable de la llei porta a entendre que el benefici orientat a procurar el projecte independentista català és precisament el que la llei vol amnistiar” i posava en relleu que aquest és el sentit que “sorgeix de la lletra de la norma, excloent-ne només els casos en els quals durant el curs s’haguessin pogut produir desviacions cap a supòsits de corrupció personal”. I això no va passar amb el referèndum de l’1 d’octubre. Contra el criteri dels jutges liderat per Marchena, Ferrer assenyalava que l’amnistia només podia ser exclosa en els casos en els quals s’hagués fet palès que algun dels actors hagués obtingut un “creixement patrimonial” aprofitant la “derivació dels fons a favor del projecte polític independentista”. “La interpretació de la Sala és contrària a qualsevol possible orientació pro reo, que, malgrat l’excepcionalitat de l’amnistia, sempre s’ha de conjugar quan es tracta de lleis amb efectes penals”, concloïa la magistrada.
Pot sorprendre que calgui apel·lar al TC per aconseguir l’amnistia quan el TC ha sigut un actor que permanentment ha posat bastons a les rodes al projecte independentista. De fet, en el seu moment, tots els presos polítics van acudir al tribunal de garanties per denunciar el seu empresonament preventiu i el TC no va donar-los la raó en cap dels casos. Ara bé, a principis del 2023, es va culminar la renovació del TC, amb la incorporació dels dos vocals designats pel govern espanyol i els dos proposats pel Consell General del Poder Judicial. D’aquesta manera, va passar a tenir una majoria progressista. I el PSOE i l’independentisme fien l’aplicació plena de l’amnistia a aquesta composició del TC, amb Cándido Conde-Pumpido com a president.
Quins tempos pot tenir el camí al Tribunal Constitucional?
Fer previsions sobre el calendari a aquest nivell és complicat perquè no hi ha uns terminis fixats o taxats. “No sabem el temps que pot trigar el TC a resoldre-ho”, reconeix Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i exlletrat del TC, en una conversa amb ElNacional.cat. L’expert vaticina, amb cautela, que podríem preveure que el recurs es resolgui en menys d’un any: “No és l’habitual, però si el Tribunal li dona absoluta prioritat, podríem tenir sentència d’aquí a nou mesos”. És un pronòstic amb el qual coincideix l’advocat penalista Alberto Rocha: “Trigaria mesos, jo crec que no arribaria a un any, però estem en una situació tan excepcional, amb unes lleis tan noves al nostre ordenament jurídic recent i amb un context jurídic i de formació del constitucional tan excepcional, que no ho sabria dir”.
Sigui com sigui, serà quan el TC emeti la sentència del recurs d’empara de Puigdemont que, si tot va com es preveu, el president a l’exili quedarà exonerat de tots els delictes dels quals està acusat i podrà tornar amb plenes garanties a Catalunya. La persecució del jutge Pablo Llarena haurà conclòs. I s’haurà acabat amb un estrepitós fracàs del Tribunal Suprem i un èxit de l’exili del 130è president de la Generalitat, després de set anys defensant-se de la persecució de la justícia espanyola.