Salten guspires a la Carrera de San Jerónimo. El desencadenament de casos de corrupció relacionats amb càrrecs del PP i del PSOE de les últimes setmanes està accentuant la cruesa del debat polític i estimulant la crispació al Congrés dels Diputats. És un diagnòstic que comparteixen periodistes, analistes i els mateixos polítics: hi ha pocs punts de consens que generin tanta transversalitat. Una tensió que era latent des de feia mesos arran del resultat de les eleccions del 23-J i dels acords entre Pedro Sánchez i l’independentisme i que ha emergit amb força recentment a través de l’encreuament d’acusacions i de dards entre populars i socialistes. Com a teló de fons, el presumpte frau fiscal de la parella d’Isabel Díaz Ayuso i el cas Koldo. Armes llancívoles de bancada a bancada. Com a espectadors, la resta de partits, que s’ho miren incrèduls i contrariats. Una crispació que es posa de manifest especialment en les sessions de control amb interrupcions, crits, insults i desqualificacions, que estan més que mai en l’ordre del dia i que obliguen la presidenta de la Cambra Baixa, Francina Armegol, a intervenir més del que seria saludable en una democràcia.
Els principals indicis d’aquest clima de crispació els apunta, preguntada per ElNacional.cat, María Pereira (professora de Ciència Política a la Universidade de Santiago de Compostela i membre de l’equip d’Investigacions Polítiques): “La dialèctica dels líders és profundament emocional, directa i senzilla, sustentada no en arguments de política pública, sinó en elements d’apel·lació emocional, en la major part de les ocasions amb una important càrrega negativa”. En la mateixa línia, Berta Barbet (doctora en Ciències Polítiques per la Universitat de Leicester i investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona) relaciona la “deshumanització o deslegitimació de l’oponent” i el “to excessivament agressiu cap a qui pensa diferent”, dues qüestions visibles cada dos per tres en el discurs polític, amb “la necessitat de tenir visibilitat en un moment en el qual la competició per rebre atenció mediàtica passa gairebé sempre per dir coses fora del comú”. I vet aquí la crispació.
El PP i el PSOE, enfrontats per la corrupció
Els elements que l’han reavivat són, fonamentalment, els casos de corrupció, que, després d’un temps, tornen a copar les portades de l’actualitat. L’estratègia tant del PP com del PSOE ha sigut respondre amb el «I tu més»: poca autocrítica i assenyalament de l’adversari. Alberto Núñez Feijóo interpel·la Pedro Sánchez i el president espanyol encén el ventilador i exigeix a Feijóo la dimissió d’Ayuso. I així tres setmanes seguides, amb una dinàmica que es repeteix successivament pregunta rere pregunta i de ministre a ministre: el PP escala el to, pel cas Koldo i per la relació entre Begoña Gómez i Air Europa, i el PSOE s’escuda en la investigació d’Hisenda a la parella d’Ayuso. “La política espanyola no es pot tornar a convertir en un embolic bipartidista, cal un esforç de contenció per no tornar al fang i a la batalla de galls bipartidista”, lamentava el portaveu de Sumar, Íñigo Errejón, als passadissos del Congrés.
I aquest panorama no és casual. Fran Jurado (periodista i director del documental Polarizados) alerta a ElNacional.cat que el que provoca la polarització és que l’important sigui que l’altre no governi i que “la rendició de comptes sigui més laxa”. “Tens la tendència a exigir-la menys als teus, vols que el teu bloc estigui al govern i fas ús de la dissonància cognitiva: quan hi ha una cosa negativa que afecta la falta d’ètica o la corrupció al teu partit, acostumes a respondre que els altres ho fan pitjor”, conclou. És ben bé el que ha passat els darrers plens al Congrés.
Però… com hem arribat fins aquí? Hi ha un punt de partida en el qual coincideixen les veus consultades per ElNacional.cat: les eleccions generals de l’any passat. Per Luis Miller (doctor en Sociologia i autor de Polarizados: la política que nos divide), el fet que el 23-J “hi hagués pràcticament un empat” ha fet que “ara no deixem d’estar en competició en tot moment”, i per Toni Aira (doctor en comunicació per la Universitat Ramon Llull i professor de Comunicació Política a la UPF Barcelona School of Management) ha sigut la manera com el PP ha “metabolitzat la contrarietat” de no haver pogut arribar a la Moncloa malgrat pensar-se que Feijóo “era el president inevitable”. I cadascú rema a favor seu. Per María Pereira, el problema és “assumir i accentuar la polarització com a estratègia per justificar una patacada electoral i evitar que els electors s’escapin”.
El punt d’inflexió l’apunta Pau Marí-Klose (doctor en Sociologia per la Universidad Autónoma de Madrid i professor a la Universidad de Zaragoza): “Davant l’estratègia del PP d’acusar el PSOE de governar de manera il·legítima, l’executiu havia apostat en legislatures anteriors per posar el focus en els rendiments de les iniciatives reformistes. Però ara, en un context parlamentari fragmentat i delicat, s’ha optat per acceptar l’enfrontament cos a cos que proposa des de fa anys el PP”. I el resultat és “l’exacerbació de les tensions i de la crispació que vivim les darreres setmanes”, rebla. Fins i tot l’Associació d'exdiputats i exsenadors de les Corts Generals ha demanat als polítics que posin fi a la crispació perquè aquests comportaments “amenacen seriosament la credibilitat de les institucions”, “n’allunyen els ciutadans” i “degraden la qualitat de la democràcia”. “La discòrdia només ens condueix a una divisió estèril”, lamentaven fa uns dies en un comunicat.
Pau Marí-Klose afegeix que l’amnistia és “l’element central" i el “combustible òptim” del “relat d’il·legitimitat d’origen construït per la dreta en aquesta legislatura”. Nieves Lagares (professora de Ciència Política i de l’Administració a la Universidade de Santiago de Compostela) apunta que el problema de la polarització a Espanya no rau únicament en la llei de l’amnistia, sinó “en la impossibilitat que el PP i el PSOE arribin algun acord sobre Catalunya, tant de realització com d’interpretació”: mentre pel PSOE l’amnistia “és la solució”, pel PP “és el problema”. Toni Aira suma una nova consideració sobre l’amnistia i el cas Koldo: “No deixen de ser clínexs d’un sol ús per part dels que han d’anar secretant constantment material tòxic, no són la causa, són una excusa més. Són utilitzats i espremuts fins a l’última gota fins que el cansament general fa que ràpidament la gent dirigeixi la mirada cap a una altra cosa”.
S’han trencat els ponts (i alguna cosa més)
La polarització no es queda només en els titulars dels diaris o els clips que es viralitzen a Twitter, sinó que va molt més enllà i arriba a les arrels del sistema. Fran Jurado alerta que aquest clima provoca “un cost d’oportunitat de coses que es deixen de fer i s’haurien de fer” perquè “no hi ha diàleg real sobre cap cosa”. Per exemple, reformes del sistema educatiu o la renovació del CGPJ. Luis Miller va en la mateixa línia i lamenta que ara “els ponts s’han dinamitat”: mentre que “la teatralització i la crispació d’èpoques anteriors convivia amb l’arribada d’acords i consensos en qüestions d’Estat”, avui “el to de crispació té una base que és molt real i tot ha entrat a la disputa partidista”.
I aquí hem de fer una doble diferenciació. Per una banda, hi ha estudis que apunten que el problema veritable no és que “la gent estigui cada vegada més lluny quant a les seves idees”, sinó que, “estant més a prop del que sembla, se senten (ideològicament i emocionalment) distanciats entre si”. És el que s’anomena polarització afectiva, que es canalitza a través dels “sentiments d’aferrament dels ciutadans cap als líders i partits amb què se senten identificats” i dels “sentiments d’aversió cap als líders i partits amb què no tenen afinitat”, segons explica Nieves Lagares.
Tanmateix, altres veus sostenen que també s’està produint una polarització ideològica: s’ha obert “una bretxa ideològica entre els votants dels dos grans partits”, explica Luis Miller. Com a exemples: el fet que fa vint anys “volien el mateix quant a la política territorial”, diu Miller, o que “tenien una visió no gaire diferenciada dels impostos”, afegeix Fran Jurado. Sandra León (professora de Ciència Política de la Universidad Carlos III) conclou que ara “els blocs ideològics s’han fet molt més compactes” i s'ha entrat en una “política de trinxeres, amb blocs molt poc permeables”. A més, per Fran Jurado, un dels símptomes d’aquesta polarització és que “qualsevol tema que emergeix a l’agenda pública provoca de seguida la formació de dos blocs en oposició i la divisió de la població d’una manera molt clara”. Per exemple, la discussió sobre quina cançó havia de representar Espanya a Eurovisió. “S’assembla molt al futbol: els equips acostumen a ser els mateixos”, rubrica.
Capità, eleccions a la vista
La tramitació de l’amnistia al Senat, el seu posterior segell definitiu i la investigació parlamentària de reüll entre el PP al Senat i el PSOE al Congrés és un còctel explosiu a Madrid que suma tres ingredients més: les eleccions basques, les catalanes i les europees. I, és clar, Sandra León apunta que en moments electorals “augmenta la polarització efectiva” per una qüestió de “competició electoral” i d’haver-se de distanciar de la resta d’ofertes. “Si hi ha unes bases de confrontació alta, encara és pitjor”, avisa. I resulta que ara ens trobem en un clima de campanya permanent: Luis Miller recorda que amb un any s’hauran celebrat sis eleccions a l’Estat (una cada dos mesos) i que, amb aquest calendari, “la competició no ha baixat en cap moment”. En aquesta línia, Fran Jurado afegeix que “la competició partidista es beneficia de la polarització”, ja que “polaritzar pot tenir un component positiu d’activar els votants”. En el cas dels comicis al Parlament, María Pereira considera que “si torna a primar l’eix identitari com a motor de la competició política, continuarà la polarització, mentre que si prima l’eix ideològic, s’atenuarà”.
En aquest clima que estem descrivint, Mariano Torcal (doctor en Ciència Política per la Universidad Autónoma de Madrid i catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra) aixeca el dit: qui decidirà els resultats electorals, com va passar el 23-J, serà “la gent que no està polaritzada”. I les dades d’un estudi empíric publicat per ell mateix avalen que l’efecte que cap enquesta va ser capaç de preveure el juliol va ser la mobilització dels votants no polaritzats, que van acabar animant-se a anar a les urnes i van donar suport al PSOE. “El que està aconseguint el PP amb l’estratègia de polarització és sembrar dubtes entre els que no estaven polaritzats i el 23-J es van decantar a última hora pel PSOE. No els conquereixes, però els desmobilitzes”, argumenta.
Torcal esgrimeix que s’ha arribat en un “sostre de polarització” i que el que està passant ara és que “els polaritzats s’estan repolaritzant” i els no polaritzats “s’allunyen encara més de la política i es desmobilitzen a conseqüència de la polarització, perquè es cansen i surten de l’arena electoral”, que es converteix en una “arena de hooligans”. Així doncs, segons Berta Barbet, els que “no acaben d’entendre les coordenades del debat tenen encara més reticències a entendre què es debat, perquè no serà una experiència agradable, sinó una experiència desagradable de tenir por a les conseqüències”. Una metàfora de la politòloga nord-americana Lilliana Mason a Uncivil Agreement resumeix el panorama: “Les eleccions es converteixen en un desafiament emocional tan extrem com un derbi futbolístic, amb aparent independència del nivell de desacord real sobre les polítiques públiques que els grups enfrontats mantinguin”.
Cal rebaixar el to, però que comencin els altres
Arribats a aquests nivells de crispació, el camí ha de ser rebaixar-la. Ara bé, el PP i el PSOE es conviden mútuament a fer el primer pas. “El to s’hauria d’haver rebaixat fa molt de temps, qui va començar pujant-lo és qui ha de començar a rebaixar-lo”, deia el ministre Óscar Puente fa dues setmanes des de Cantàbria.
En un breu fil de Twitter, Lluís Orriols (doctor en Ciència Política per la Universitat d’Oxford i professor de la Universitat Carlos III de Madrid) interpreta aquest escenari com el famós dilema del presoner: “Si el rival té to baix, la millor estratègia és apujar el to (guanyes en visibilitat i impacte), però si el rival té un to pujat, la millor estratègia és també apujar el to (neutralitzes l’efecte del rival)”. El resultat està clar: “tots al fang”. Berta Barbet afegeix una altra variable: “L’experiència de certs líders que han utilitzat molt l’exabrupte com a forma de comunicació ha demostrat a molts candidats que l’exabrupte i el rancor funcionen i que dir coses polèmiques genera més atenció que no dir-les”.
És més, Luis Miller reflexiona que “l’estratègia polaritzadora de Sánchez ha ressuscitat un PSOE que estava a la baixa” i, per tant, els socialistes “han tret rèdit de la polarització”. Pau Marí-Klose conclou que el PSOE “no ha defugit el cos a cos” i així ha aconseguit “retenir el seu electorat en un context en el qual s’ha vist obligat a adoptar posicions molt impopulars, per les quals en altres condicions possiblement hauria pagat un preu molt alt”. Així que tant el PP com el PSOE, en paraules de Luis Miller, “estan en una dinàmica que cap dels dos sent que hagi de baixar el diapasó”. “Costa pensar que els agents polítics seran capaços de rebaixar la polarització perquè es nodreixen d’això”, afegeix Fran Jurado.
Les declaracions públiques dels dirigents ho evidencien. Des del PSOE, la vicepresidenta primera del govern espanyol, el secretari d’Organització i el vicepresident primer del Congrés assenyalen directament el PP: María Jesús Montero respon que, per rebaixar la tensió, “cal preguntar al Partit Popular”, Santos Cerdán considera que “el primer que ha de fer el PP és reconèixer que hi ha un govern legítim” i Alfonso Gómez de Celis afegeix que “la manera de rebaixar el to és que Feijóo doni ordres a tota la seva bancada de tornar al camí institucional”. Encara des de les files socialistes, el portaveu al Congrés, Patxi López, argüeix que la tensió es modera “tenint decòrum a la cambra i no considerant l’adversari un enemic” i fa certa autocrítica: “Per la part que ens toca, moderarem”. La rèplica del PP arriba de part de Cuca Gamarra, secretària general: “El to es rebaixa parlant de política i tenint un govern que governi, però com que no hi ha govern, no té una altra opció que insultar”. Per cert, una tensió entre el PP i el PSOE que també ha arribat al Senat.
El resultat: “embrutir” la política, generar “animadversió” i minvar la confiança
I, és clar, el sistema democràtic no és aliè i impune a aquest context. Al contrari. Els experts consultats per ElNacional.cat coincideixen que la política es pot veure altament perjudicada. Per Toni Aira, la polarització genera un “relat embrutidor” de l’adversari que, alhora, “embruteix” la política en general: “Es pot assolir un cert guany momentani si la campanya de desgast de l’adversari és eficaç, però es desgasta la política globalment”.
Per Victoria Rodríguez-Blanco (doctora en Ciència Política i professora a la Universitas Miguel Hernández), s’està aconseguint que “la ciutadania senti animadversió cap a la política” i s’està generant “més fractura entre els polítics i els ciutadans”, cosa que “no és bona ni per la democràcia ni per la pau social”. “Assistim a l’exclusió de l’altre en lloc d’afavorir la inclusió democràtica”, rebla. María Pereira esgrimeix que les intervencions dels polítics “estan molt més centrades a alimentar el sensacionalisme mediàtic i captar l’atenció amb arguments simplistes que aprofundir en els problemes de la ciutadania” i lamenta que això condueix a la “simplificació” del discurs polític i al seu “buidatge” de significat: “Entorpeix la mirada que els ciutadans tenim sobre la política, minva la nostra confiança en les institucions i, en última instància, afecta la qualitat del nostre sistema polític democràtic”, conclou.