El relat de la suposada violència als carrers de Catalunya s’havia de construir a partir d’un subjecte. I els escollits han estat els CDR. De la nit al dia, s’han convertit en el principal objectiu de l’Estat. Primer, els partits unionistes han fet els paral·lelismes necessaris amb el que va passar al País Basc, amb la kale borroka i els “comandos violents”. I la Fiscalia ha actuat d’ofici i ha obert diligències per un presumpte delicte de rebel·lió. Però què són exactament els CDR, més enllà d’un cap de turc?

Populars, autònoms i sense cares visibles. Aquests són els principals adjectius que defineixen els Comitès de Defensa de la República (CDR). Es tracta d’organitzacions a nivell de barris, pobles o comarques, que es governen de manera assembleària i tenen com a objectiu implementar la declaració d’independència de Catalunya del 27 d’octubre. No tenen ni tan sols un NIF.

Aquest, però, no va ser el motiu del seu naixement. Els primers CDR van crear-se per defensar el referèndum en la vigília de l’1-O i fer possible la seva celebració. Van organitzar-se especialment a través d’aplicacions de missatgeria i xarxes socials per mantenir els col·legis electorals oberts i protegir-los davant de la repressió policial per part dels cossos espanyols.

El seu missatge és clar: s’ha d’implementar la República proclamada el 27 d’octubre al Parlament. Els mitjans que proposen són la desobediència civil i la resistència pacífica.

Sergi Alcàzar

De Referèndum a República

Després de la celebració de l'1-O, l'erra va passar de Referèndum a República. Van continuar creixent en nombre i en persones adherides i van agafar protagonisme durant les aturades generals del 3 d’octubre i del 8 de novembre. En aquestes ocasions, van aprofitar la seva implantació arreu del territori per organitzar talls de carreteres i vies de comunicació. Les seves accions s’han anat succeint i cada vegada són més habituals, fins a esdevenir un element clau en el procés independentista català.

L’empresonament dels líders polítics ha propiciat que organitzacions d’aquest perfil n’agafin el relleu, ja que es fa més difícil assenyalar-ne uns caps. Tot i així s'ha fet en alguns informes de la Guàrdia Civil, que apunten cap als excaps de llista de la CUP Antonio Baños i David Fernàndez o al diputat d'ERC Ruben Wagensberg. Estan formats per membres d'entitats o de partits independentistes, però també de moltes persones sense altres vincles polítics més enllà de la participació al CDR. No tenen lligams directes amb cap partit polític, ni càrrecs destacats.

Aparició sobtada

L’aparició dels CDR, però, també ha sobtat entitats com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, que els han vist néixer i créixer del no-res. En part, el seu naixement i creixement té a veure amb una percepció que aquestes entitats estan més subordinades a les lògiques partidistes i institucionals.

S’organitzen a través d’assemblees setmanals obertes on es decideixen les properes actuacions a nivell local i es coordina la participació a les accions nacionals. A banda de les reunions, els CDR han fet de xarxes com Twitter o Telegram els seus principals canals per difondre comunicats oficials o informacions d’última hora.

Existeixen CDR a nivell de barris, de municipis i de comarques, però també n’hi ha de vinculats al món de l’esport -com el CDR Barça- o a les universitats, entre d’altres.

ACN

Persecució mediàtica, política i judicial

Les seves principals accions durant aquests últims dies han estat talls de carreteres i vies de tren, aixecament de barreres de peatges o marxes lentes. També concentracions com les de davant la Delegació del Govern espanyol, on s’ha produït algun petit incident i on els Mossos d’Esquadra han actuat amb contundència. Malgrat que el seu to és menys “festiu” que les grans manifestacions sobiranistes, les crides a la resistència pacífica han estat les que han regnat. Però no ha impedit que es converteixin en el cap de turc de l'Estat.

Els principals mitjans espanyols els han assenyalat, amb reportatges com el d’El Español: “Així són els CDR, el monstre incontrolable de 300 caps que vandalitza Catalunya”. O el que publicava l’ABC en la seva edició en paper: “Dels ‘somriures’ a la ‘kale borroka’: el ‘procés’ entra en una nova fase de violència”. En aquest últim s’hi deien coses com que "la violència ha deixat de ser puntual i anecdòtica per convertir-se en regular (a diari) i organitzada”. Les principals capçaleres de Madrid n’han anat plenes aquests últims dies.

A continuació han estat els partits del 155 qui els han posat en el punt de mira. El vicesecretari del PP, Javier Maroto, assegurava aquest dilluns en una entrevista a Europa Press que els CDR li “recorden al pitjor que vam viure a la política basca”. El secretari d'organització del PSOE, José Luis Ábalos, va dir que eren el "germen de la kale borroka”. I el líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha fet servir el terme “comandos violents” i ha denunciat que “és la cara oculta del nacionalisme, un assenyalament a qui pensa diferent”.

I aquest mateix dilluns el Ministeri Públic ha disparat. La fiscalia de l'Audiència Nacional ha emès un comunicat en què anuncia que s'han impulsat i s'estudiaran accions penals contra els CDR, davant la possibilitat que estiguin cometent delictes de rebel·lió, malversació i altres greuges contra l'ordre públic