La lluita dels guerrillers que van lluitar contra el règim franquista des de la finalització de la Guerra Civil Espanyola fins als anys seixanta, és encara una assignatura pendent, no només d’explicar, sinó sobretot de reparar. És en aquest context que pren importància la figura de Joan Busquets i Vergés, nascut a Barcelona el 1928, concretament a Sant Gervasi de Cassoles, que, com a últim integrant dels maquis -nom manllevat dels resistents francesos durant la Segona Guerra Mundial- ha engegat la que pot ser la seva última batalla, la d’iniciar un procés, de moment administratiu, però que pot arribar a ser judicial, contra l’Estat espanyol, per veure reparat el seu patiment com a lluitador antifranquista i, per extensió, de tots els seus companys de lluita, tots morts i bona part d’ells assassinats.
➡️ Joan Busquets, l’últim maqui, reclama a l’Estat un milió d’euros com a víctima del franquisme
Amb 96 anys i el cap clar, Busquets ha relatat la seva vida amb senzillesa, malgrat que va viure una joventut de lluita, perills i aventures. Fill d’un militant de l’anarquista Confederació Nacional del treball (CNT), el 1947 va exiliar-se a França, on es va fer militant de les Joventuts Llibertàries, organització juvenil anarquista, on col·laborava en “aconseguir diners per als guerrillers i presos”. En ocasió d’una visita d’un dels noms llegendaris dels maquis catalans, Marcel·lí Massana, Busquets va considerar arribat “el moment de provar-me a mi mateix i fer més contra el règim de Franco” i va passar a formar part del seu grup guerriller.
De retorn a Catalunya, en aquell grup va coincidir amb un altre nom cèlebre de la lluita guerrillera, Ramon Vila Capdevila, més conegut pel malnom de Caracremada i durant el 1948 es van dedicar a “accions de sabotatge”, amb les vies fèrries i les instal·lacions elèctriques com a principals objectius. “Vaig tenir l’honor de participar en el sabotatge més gran que es va fer a Catalunya”, afirma satisfet Busquets, en referència a una acció que va tenir lloc prop de Terrassa contra instal·lacions elèctriques i ferroviàries. Poc després va deixar l’escamot de Massana per adherir-se a un que operava a Barcelona.
“Barcelona em tirava perquè jo soc fill de Barcelona”, apunta, i per això es va integrar en un nou grup amb altres noms que també formen part de la història del maquis català, com Saturnino Culebras i els germans Josep i Manolo Sabaté -germans d’un altre llegendari, Quico Sabaté-, a més dels germans italians Helios i Gregorio Ziglioli. Aquell grup però, va caure, Josep Sabaté va ser assassinat per la policia en una emboscada i Busquets va ser detingut el 18 d’octubre del 1949. “La policia em va detenir a casa i la Brigada politicosocial em va portar a la Via Laietana, on vaig caure en mans del comissari Creix, que era un torturador”.
Condemnat a mort, li commuten la pena
A la controvertida prefectura de la Via Laietana Busquets s’hi va estar tres setmanes, per ser traslladat a la Model, on amb caràcter d’urgència va ser sotmès a un judici militar sumaríssim, juntament amb Culebras i Manolo Sabaté. Tots tres van ser condemnats a mort i Culebras i Sabaté, “afusellats al Camp de la Bota”, on actualment un memorial recorda les més de 1.700 persones que van ser executades allà pel règim espanyol. Busquets, però, es va salvar. “Em van commutar la pena”, indica, recordant que alguna influència va haver-hi, per la mediació de coneguts i familiars amb connexions “amb el capellà que confessava Franco”
En tot cas, Busquets va ser condemnat a 30 anys de presó, dels quals va complir “vint anys i sis dies”, els quinze primers a Sant Miquel dels Reis, un monestir de València reconvertit en presidi, i els cinc últims a Burgos. Si el 7 de desembre del 1949 va ser condemnat a mort, el 18 d’octubre del 1969 va poder sortir de la presó, això sí, amb cinc anys més de llibertat condicional, al final dels quals, ja el 1974, va optar per tornar a exiliar-se a França, on resideix des d’aleshores a Picauville, un poble d’uns 2.000 habitants a Normandia.
Amb 96 anys a l’esquena, Busquets recorda que la seva entrada a la militància anarquista i posteriorment a la lluita armada provenia de la “influència de la bestialitat i comportament dels franquistes a Espanya”. “Quan van donar per acabada la guerra -afirma Busquets-, a Barcelona per veure una pel·lícula primer havies d’aixecar el braç i canta el Cara al sol, i a qui no ho feia li feien beure oli de ricí i a les dones els tallaven els cabells”. Per això va marxar a França, “per l’ambient negre que hi havia”. És per això mateix que ara, sense penedir-se de res del que va fer, reclama un “reconeixement jurídic i moral”. Que Espanya fins ara s’hi hagi negat, “és el que em dona forces per continuar”, rebla l’últim maqui viu, un home que és Història en ell mateix.