El Tribunal Constitucional va inadmetre la primera setmana d'abril el recurs d'empara del qui va ser vicepresident del Parlament Josep Costa, en què denunciava que el TSJC havia vulnerat els seus drets en processar-lo per desobediència. Això no obstant, aquell debat, com d'altres que envolten el cas català, va fer evident les esquerdes que han sorgit en el si de l'alt tribunal, les quals van donar peu a vots particulars de tres dels magistrats. Avui s'ha conegut l'escrit en què els magistrats sostenen la seva decisió i els vots particulars que en el cas de Juan Antonio Xiol i Maria Luisa Balaguer, se centren més en l'argumentació que no pas en el fons de la decisió, mentre que el vot de Ramón Sáez discrepa obertament de la decisió del tribunal.
Costa, jutjat amb altres membres de la Mesa del Parlament que presidia Roger Torrent per haver desobeït el TC admetent a tràmit el 2019 iniciatives parlamentàries relatives al procés independentista i a la monarquia, va demanar l'emparara de l'alt tribunal argumentant que s'havia vulnerat el seu dret al jutge imparcial i al jutge predeterminat per la llei, així com per vulneració del dret de participació i representació política, el dret a la llibertat ideològica, d’expressió i reunió, i a una tutela judicial efectiva.
Discrepància de Sáez
Davant la decisió del tribunal de no admetre l'empara sol·licitada per Costa, Sáez adverteix que, malgrat el caràcter vinculant de la doctrina del TC, no és “vàlid qualsevol mitjà” per garantir la supremacia de la Constitució. “No crec que el deure d’acatament del resolt per aquest tribunal pugui estendre's fins a interferir el debat parlamentari sobre determinades idees polítiques, atès que això afectaria el pluralisme polític i el principi democràtic”, adverteix.
A parer d'aquest magistrat la doctrina que obliga la mesa del Parlament a impedir l’admissió d’iniciatives que suposin incomplir amb acords previs del Tribunal Constitucional coarta l’autonomia i la llibertat del debat parlamentari. “Comporta el risc d’atribuir-los una funció de control previ de la constitucionalitat de les iniciatives que no els correspon i que limita substancialment la llibertat de deliberació i decisió a l’espai privilegiat del debat polític que, en un Estat democràtic, constitueixen les cambres parlamentàries”, afegeix. Aquesta interferència comporta “una ingerència a l’autonomia parlamentària i en la llibertat de deliberació del ple de la cambra de difícil justificació des de la clàusula de l'estat democràtic”.
Així mateix, aquesta doctrina desfigura el contingut de la garantia d’inviolabilitat parlamentària, a parer del magistrat, que adverteix que l’admissió a tràmit de les tres iniciatives que han provocat el recurs de Costa “és un acte d'estricte exercici de les seves funcions representatives, encara que suposi incomplir la resolució del Tribunal”.
Segons el magistrat, perseguir penalment Costa per haver recolzat la tramitació i debat de les iniciatives “és una hipòtesi difícil d’encaixar en el marc d’un ordenament jurídic que reconeix la llibertat d’expressió com a dret fonamental”.
Xiol i Balaguer
De la seva banda, el vot particular de Xiol i Balaguer accepta que els actes del vicepresident davant l’obligat compliment d’una decisió del Tribunal, en la seva funció de suprem intèrpret de la constitució, queden al marge de la garantia d’inviolabilitat, però discrepen de l’argumentació feta per la resta de magistrats.
En un vot particular conjunt, Xiol i Balaguer consideren que la invocació del caràcter delictiu que comporta l’incompliment de resolucions del TC no és suficient per entendre les raons “per les quals el seu incompliment pot donar lloc a què no quedi cobert per la garantia de la inviolabilitat parlamentària”. Asseguren que el fet que Costa hagués pogut incomplir el deure d’acatament a les decisions del TC incorrent en una desobediència, no és justificació suficient per negar-li la protecció de la inviolabilitat. Per aquesta raó, consideren necessari puntualitzar els casos en què es produria aquesta situació de no cobertura, entre les quals situen, per exemple, l'admissibilitat d’iniciatives parlamentaries sobre les quals el Tribunal té una jurisprudència constitucional consolidada si no hi ha noves circumstàncies que ho justifiquin.