L’altre dia em vaig trobar un col·lega que no veia des de feia un temps. La conversa va derivar cap a l’actual moment polític. En preguntar-li com ho veia, em va respondre, amb un aire compungit, “això és el fracàs de la política i el fracàs del dret. Estem fora del dret”. Des d’aquell dia no hi he deixat de pensar, més tenint en compte l’allau de declaracions de fiscals, catedràtics i altres juristes, que insisteixen que el referèndum convocat per a l’1 d’octubre no té base jurídica, ni en la Constitució ni en el dret internacional, o que es “salta” la Constitució i l’Estatut. De debò és així?

El dret és més que un conglomerat de normes i d’articles. És tot un sistema, articulat per uns principis, alguns de caire filosòfic, d’altres més tècnics, que s’utilitzen en la interpretació i l’aplicació de les normes, començant per la mateixa Constitució, raó per la qual ningú dirà que siguin “inconstitucionals”. Ben al contrari, és ineludible tenir-los presents a l’hora d’interpretar i aplicar la Constitució.

Entre aquests principis hi ha els que regeixen la relació entre el dret internacional i el dret dels estats, tant en l’esfera internacional com en la merament estatal. Cert, els estats són sobirans i ningú no els pot obligar a signar un tractat internacional o acceptar cap altra norma en aquest àmbit. Però un cop han acceptat la norma internacional, queden obligats a complir-la (pacta sunt servanda) tant davant dels altres estats com de la seva pròpia ciutadania. En el dret espanyol, aquesta acceptació s’expressa en la seva ratificació pel cap de l’Estat i la seva publicació al Boletín Oficial del Estado, que donen peu en l’àmbit internacional, al compromís d’Espanya i en l’àmbit intern, a la seva aplicació a tota la ciutadania, com a part de l’ordenament jurídic. Això significa que obliga a tots els poders públics de l’Estat, inclosos els autonòmics i locals, i fins i tot, pot ser invocat davant de jutges i tribunals.

Tractats ratificats per Espanya i múltiples declaracions de caràcter polític reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació. No és possible dir que és “inconstitucional”

Per tant, quan diversos tractats ratificats per Espanya i publicats al BOE, als que cal afegir múltiples declaracions de caràcter polític, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació, no és possible dir que la invocació del dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’Estat espanyol és “inconstitucional”. En aquest sentit, és important recordar que Espanya és part dels Pactes internacionals de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals de 19 de desembre de 1966. Tots dos venen encapçalats pel reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles i tots dos van ser al seu moment (abans de la Constitució de 1978) ratificats per l’Estat espanyol i publicats al BOE. Per tant, en la interpretació i l’aplicació de la Constitució cal tenir en compte aquest principi, més quan la mateixa Constitució parla de “nacionalitats” i “pobles”, conceptes que remeten inevitablement a la idea d’autodeterminació, que, com ha recordat la Comissió de Venècia, té un vessant intern (la voluntat de participar en l’Estat) i extern (el dret a decidir si es vol sortir o no de l’Estat). És en aquest sentit que la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació invoca els Pactes de 1966 i l’article 96 de la Constitució espanyola. No és cert, doncs, que “surti” de la Constitució com tants cops s’afirma.

Direu que el titular de la sobirania és l’Estat, que ha de vetllar per la integritat territorial. Deixant de banda que el concepte d’integritat territorial no és sinònim d’unitat de l’Estat, en el segle XXI no és acceptable exercir la sobirania com en els temps de Lluís XIV. La sobirania es basa en el consentiment dels governats, i aquests tenen un dret cada cop més desenvolupat a optar per quina sobirania trien, com es veu en matèria de nacionalitat. D’altra banda, el seu exercici s’ha de portar a terme no solament d’una forma democràtica sinó també ajustada a dret. I això ens porta a un altre dels principis jurídics fonamentals, la prohibició de l’abús de dret. Tornant al Codi Civil espanyol, “la llei no empara l’abús de dret”. Per tant, l’exercici abusiu de la sobirania deslegitima a qui l’exerceix. Aquesta deslegitimació provocada per l’abús de dret del Govern suposa, recíprocament, un mandat per als poders públics de Catalunya de protegir el dret de la ciutadania catalana a expressar la seva voluntat d’autodeterminació en compliment dels Pactes internacionals de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals, d’acord amb el que estableix l’article 4.1 de l’Estatut d’Autonomia vigent. Aquesta voluntat d’autodeterminació és evident, no solament a la llum de les enquestes, sinó per la continuïtat històrica des de  l’Estatut de Núria, votat massivament pels catalans el 1931, fins a les diverses resolucions parlamentàries, que l’han invocat, sempre amb el suport de les opcions polítiques majoritàries al Parlament.

No estem davant del fracàs del dret ni de l’absència del dret. Ben al contrari, entomem un dret per al segle XXI, centrat en la voluntat de les persones

I és aquest el rerefons de la Llei 19/2017, de 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació. Els poders públics catalans –Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals...– tenen, doncs, un fonament jurídic sòlid per aplicar les seves disposicions. D’altra banda, és important remarcar que aquesta llei no “proclama la independència”. Només estableix un règim adient per al referèndum, al que es poden acollir tant els del “sí”, com els del “no” com els que no vulguin votar.

Per tot això, tornant al començament, es pot afirmar que no estem davant del fracàs del dret ni de l’absència del dret. Ben al contrari, entomem un dret per al segle XXI, centrat en la voluntat de les persones. Ja sé que penses que el Tribunal Constitucional no “compra” aquest discurs, però friso per veure com s’ho farà per dir que uns tractats internacionals subscrits per Espanya no s’apliquen a l’Estat espanyol.