La Ciutat Autònoma de Melilla surt poc als mitjans de comunicació. Quan ho fa, poques vegades és per bé. Aquesta tendència negativa s’ha vist confirmada per tot un seguit de notícies aparegudes aquests darrers dies que la tenien per protagonista i també, de manera molt singular, al seu president, el senyor Juan José Imbroda, que encapçala també la Comissió de Comunitats Autònomes del Congrés dels Diputats. El senyor Imbroda ja va aixecar fa pocs dies un petit enrenou, en expressar el cansament que, segons ell, li produïa el procés català. Tot just apagat aquest foc, amb unes paraules de compromís, n’encenia un altre arran de l’enterrament a Melilla, amb tots els honors militars, de les despulles d’alguns dels protagonistes de l'Alzamiento del 1936. Va venir a dir que alguns no admetien haver perdut la guerra. Mentrestant, la tensió a la frontera de Melilla amb el Marroc revifava també en aquests dies amb el conflicte de les “portadores”.

Aquest tipus de declaracions i actuacions revelen, tanmateix, l’atzucac en el que s’han ficat tant la classe política, com l’opinió pública i publicada, del Regne d’Espanya en relació amb les qüestions territorials i que va molt més enllà dels problemes que els vénen de Barcelona, per emprar una expressió orteguiana.

Existeix, en efecte, a Espanya, l’opinió, àmpliament estesa a tots nivells, que el nexe territorial justifica la pertinença a l’Estat. És allò que va expressar al seu dia la impagable Esperanza Aguirre, quan va dir allò de que “Cataluña es propiedad de todos los españoles”. És la mateixa actitud reflectida en la reivindicació de Gibraltar, considerat territori robat a Espanya que cal recuperar. Que a la Península Ibèrica existeixi un altre estat, Portugal, es veu com un accident o un error i, per això, quan de Lisboa arriben veus parlant d’unir els pobles ibèrics, solen entendre que els portuguesos es deleixen per ser una comunitat autònoma espanyola.

Existeix a Espanya l’opinió, àmpliament estesa, que el nexe territorial justifica la pertinença a l’Estat. És allò d'Esperanza Aguirre, quan va dir que “Cataluña es propiedad de todos los españoles”.

Aquest tipus de raonament es podia entendre en el context dels segles XVIII i XIX i bona part del XX. Avui dia, però, està àmpliament superat des de la perspectiva del dret internacional, on la regla fonamental per determinar la vinculació d’un territori amb un Estat és la voluntat dels seus propis habitants. Això és conseqüència del dret d’autodeterminació dels pobles, principi estructural de l’actual societat internacional, al qual es reconeix un paper central en la consecució de l’objectiu de la pau i la seguretat mundials i que, en conseqüència, s’oposa a l’ús de la força en les relacions internacionals, singularment a l’ocupació de territoris.

L’aplicació d’aquest dret pot portar a la secessió d’un territori per crear un nou Estat, però també a validar la seva vinculació amb un Estat determinat. I tant en un cas com en l’altre, el referèndum és l’instrument més clar. És per aquesta raó que els britànics han convocat dos referèndums a Gibraltar, i un altre a les illes Falkland (Malvines): per refermar la voluntat dels seus habitants de romandre a la Gran Bretanya.

Ves per on, això ens porta a la Melilla del senyor Imbroda. Si atenguéssim als criteris geogràfics que solen invocar govern i diplomàcia espanyoles, Melilla, com també Ceuta i totes les illes i illots de sobirania espanyola sobre la costa del Marroc, s’haurien de lliurar immediatament a la monarquia alauita. Tanmateix, el principi d’autodeterminació obliga a prioritzar la voluntat de les poblacions afectades per sobre de qualsevol reivindicació territorial irredemptista. Ras i curt, només la ciutadania de Ceuta i Melilla pot determinar si vol seguir, o no, vinculada a l’Estat espanyol, com han fet a Gibraltar i, sí, com hem de fer a Catalunya. En tots aquests casos, la solució passa per un referèndum d’autodeterminació.

Només la ciutadania de Ceuta i Melilla pot determinar si vol seguir, o no, vinculada a l’Estat espanyol, com han fet a Gibraltar i, sí, com Catalunya.

Ara bé, invocar el principi d’autodeterminació per a defensar l’espanyolitat de Melilla requeriria introduir canvis profunds en la ciutat autònoma. Entre d’altres, el reconeixement de l’oficialitat de la llengua amaziga, la garantia del culte de la religió musulmana i, en general, la supressió de les discriminacions envers la població africana. Melilla s'alliberaria així dels seus tics colonials dels quals, per cert, l’escenografia franquista que impregna la ciutat és el més visible, com es veu a la fotografia. La convocatòria d’un referèndum a Melilla seria, però, molt arriscada per als interessos espanyols. És trist pensar que l’únic que salva la vinculació de Melilla amb Espanya és que la situació dels drets humans al Rif és encara pitjor.

Més aviat o més tard, la qüestió de Melilla i dels territoris espanyols al Marroc, es tornarà a plantejar. En la situació actual de les relacions internacionals, és impensable que es pugui resoldre per la força. Això abocarà necessàriament a un referèndum on tota la ciutadania de Melilla haurà d’optar per incorporar-se al Marroc o seguir a Espanya. És per això que el senyor Imbroda faria bé en entendre els arguments d’aquesta reivindicació catalana que se li fa tan pesada. Potser algun dia els necessitarà per a defensar l’espanyolitat de Melilla en el referèndum.

Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona.