A La Moncloa encara penja el cartell de tancat per vacances, i l’equip de Pedro Sánchez es nega, de moment, a fer cap mena de valoració ni d’avançament sobre què pot oferir el PSOE a l’independentisme català per aconseguir els vots afirmatius de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana en una nova investidura del líder socialista. Ara bé, aquesta setmana María Jesús Montero ha provat sort llançant un globus sonda en direcció a Barcelona per explorar quines coses poden aconseguir que les formacions de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras oblidin la seva insistència pel referèndum d’autodeterminació i l’amnistia: ha plantejat una reforma del sistema de finançament autonòmic.
La ministra d’Hisenda en funcions és, juntament amb Félix Bolaños, la persona que Pedro Sánchez vol que segui a negociar amb Junts per Catalunya un acord d’investidura. Aquestes negociacions encara no han començat, i des del PSOE insisteixen que cal discreció. Ara bé, això no ha evitat que la ministra d’Hisenda en funcions hagi decidit tirar pel dret i, sense dir obertament que planteja la qüestió del finançament autonòmic com a intercanvi per pactar amb Junts, sí que ha deixat clar que pot ser un bon ham per seduir el partit independentista i pescar els seus vots.
El més sorprenent de la proposta és que la mateixa ministra ha reconegut que aquesta reforma és “d’obligat” compliment i que cal tirar-la endavant de forma “urgent”, ja que l’actual model està caducat des de l’any 2014. És a dir, és dubtós posar-ho sobre la taula com a contraprestació si, al cap i a la fi, s’haurà de fer de totes maneres. És més, s’ha lamentat que en l’anterior legislatura ja va voler-ho tirar endavant, però que no va ser possible perquè “les comunitats autònomes tenien posicions de màxims”. És, a més, una proposta que no resol la qüestió de fons: el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.
El PSOE no ha trigat gaire a rebre una resposta provinent de Palau. Pere Aragonès va convidar la ministra María Jesús Montero a anar-se oblidant d’una imatge en què el president de la Generalitat “anés del bracet d’Ayuso i de Page” a negociar una reforma del model de finançament autonòmic que no impliqui un tracte bilateral d’Espanya cap a Catalunya. El cap de l’executiu català va recordar-li a la número dos dels socialistes que el model actual ja fa una dècada que està caducat, i que fa cinc anys que ella és ministra. “Si vol posar-s'hi, que s’hi posi”, li va etzibar Aragonès.
PSOE i Podemos s’havien compromès en aquesta legislatura a reformar el model de finançament autonòmic, però la ministra d’Hisenda ha acusat les autonomies de ser les culpables de no poder tirar endavant aquesta reforma. A més, després dels resultats del 28-M, amb el mapa autonòmic absolutament dominat pel PP, tot indica que un nou executiu socialista encara ho tindrà més difícil per arribar a cap mena d’acord.
Com funciona el sistema de finançament autonòmic?
La Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) va ser creada l’any 1980, es va reformar per última vegada l’any 2009 i cal revisar-la cada cinc anys. Hi ha dos models de finançament: el foral —en vigor al País Basc i a Navarra— i el comú, que s’aplica a la resta de comunitats autònomes; entre elles Catalunya.
Aquestes comunitats autònomes compten amb els impostos compartits, els cedits i els fons com a fonts d’ingressos. Els compartits inclouen l’IRPF, l’IVA i els impostos especials, una recaptació que es divideix entre l’estat i la comunitat autònoma. Els impostos cedits —com patrimoni, successions o donacions— són recaptats directament per les comunitats, i se’ls atorga control i capacitat normativa sobre aquests.
Els fons, paral·lelament, són una altra font important de finançament. I es divideixen en tres: de garantia (recursos ajustats per nombre d’habitants, superfície, dispersió, insularitat, població protegida equivalent distribuïda en set grups d’edat, el nombre de població major de 65 anys, i la menor de 16), de suficiència global i de convergència autonòmica, que aspira a igualar les condicions entre comunitats autònomes, però que a Catalunya s’acaba traduint en un dèficit fiscal que conseller rere conseller del Departament d’Economia denuncia.
Un reclam històric de la Generalitat
Així ho va fer el passat mes de setembre Jaume Giró. Clar i català, va explicar que la diferència entre la despesa que l'estat dedica a Catalunya i els ingressos que aporten els catalans a les arques de l'estat s'eleva fins als 20.196 milions d'euros. En altres paraules: el 8,5% del PIB. I també hi ha una altra manera de dir-ho: cada català paga anualment 3.153 euros i li’n tornen 2.848. És a dir, que cada català perd cada any 305 euros.
Giró, llavors conseller d’Economia, va denunciar el maltractament econòmic “sistemàtic, endèmic i deslleial” que pateixen els catalans per part de l’administració espanyola. Les queixes també han arribat per part de l’actual consellera, Natàlia Mas: “És un model injust i caducat, els catalans paguen molt per sobre de la mitjana i reben per sota de la mitjana”.
A més, la Generalitat ha hagut de donar aquestes dades en els últims anys a partir d’estimacions. El govern espanyol no facilita les dades oficials des del 2016, de manera que les dades que es van presentar l’any passat, per exemple, es van haver d’elaborar per un grup d’experts per encàrrec del Govern; a partir d’un flux monetari i avaluant l’impacte econòmic que genera l’activitat del sector públic en un territori.
