Des de l’equip de la ministra María Jesús Montero avancen que en els pròxims dies, durant la setmana que ve, tenen pensat obrir el meló: la reforma del sistema de finançament autonòmic. L’actual sistema data del 2009, fa dotze anys, i en fa set que està caducat. La llei estableix que s’ha de revisar cada cinc anys. Hauria tocat el 2014 i el 2019. Un cop aprovats els seus segons pressupostos, el Ministeri d’Hisenda agafarà el toro per les banyes i donarà a conéixer la seva proposta de població ajustada –els criteris i factors de correcció que s'apliquen– per començar a treballar-hi. L’acord serà molt complicat, si no impossible, malgrat que la ministra Montero aspiri al consens i prometi resoldre el problema de les autonomies infrafinançades.

El que hi ha en joc són els 120.000 milions d’euros que es reparteixen anualment entre les quinze comunitats autònomes que formen part del règim comú (exclosos el País Basc i Navarra pel seu règim foral). Uns diners recaptats, lliurats a l’Estat i que un cop repartits serveixen per a pagar els serveis públics essencials, per a finançar l’estat del benestar, sota els principis de suficiència i solidaritat. La clau de tot plegat és i serà justament la població ajustada que presentarà el Ministeri d’Hisenda. Es tracta de com es reparteixen aquests diners a partir del padró. Però aplicant-hi factors de correcció, com l’envelliment de la població, la seva dispersió, la seva geografia o el factor insularitat.

L’afectació d’aquests factors es pot observar clarament en els resultats finals de l'actual sistema de finançament. Segons l’últim informe anual de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) Madrid, les Balears i Catalunya van ser, per aquest ordre, les tres comunitats que més van recaptar per persona l’any 2019. En canvi, un cop aplicat l’anivellament, van passar ocupar, respectivament, els llocs vuitè, novè i desè. El mateix va passar amb el País Valencià, que va baixar de la sisena a l’avantpenúltima posició. En van sortir guanyant els territoris menys poblats: Cantàbria, La Rioja, Extremadura, Castella i Lleó, Astúries i Galícia, que van encapçalar el nou rànquing. Per posar-hi xifres: abans d’aplicar els correctors, Catalunya tenia uns recursos de 3.122 euros per càpita; després, de 2.822 euros. Al contrari del que va passar a La Rioja, que va passar de 2.500 a 3.508 euros

Des del País Valencià, un dels territoris més perjudicats, fa temps que es denuncia l’infrafinançament, amb el president socialista Ximo Puig al capdavant. També s’ha denunciat reiteradament des de Catalunya el dèficit fiscal. El passat juny, el conseller d’Economia, Jaume Giró, va xifrar-lo entre 18.000 i 20.000 milions d’euros a l’any, que suposa entre 2.400 i 2.600 euros anuals per persona. A això, denunciava, cal sumar-ho els “dèficits endèmics que patim en matèria infraestructures”.

Per això la proposta de població ajustada és la mare de totes les batalles. Amb uns diners a repartir que són els que són, algú en surt guanyant i algú altre en surt perdent. Per això s’han anat formant blocs transversals. Per una banda, l’aliança que està teixint el socialista Ximo Puig amb Múrcia i Andalusia, totes dues comunitats governades pel PP i que consideren que estan infrafinançades. Per altra banda, les que han sortit guanyant amb el model actual. El front el lidera el gallec Alberto Núñez Feijóo i s’hi han sumat altres territoris de diferents colors polítics: Astúries (PSOE), Cantàbria (PRC), La Rioja (PSOE), Castella i Lleó (PP), Extremadura (PSOE), Castella-La Manza (PSOE) i l’Aragó (PSOE). Aliances en funció d’uns interessos determinats i difícils de casar.

Enmig de tot això, Catalunya, que malgrat desentendre’s és present en el debat en boca d’altres. Ja fa mesos que hi ha moviments. Aquesta mateixa setmana, aquest grup de l’Espanya despoblada va reunir-se a Santiago de Compostela per a signar una declaració conjunta i enviar un avís a navegants: la reforma del sistema de finançament s’ha de negociar i decidir en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, de forma multilateral. No volen sota cap circumstància cap negociació bilateral del govern espanyol. Ho diuen amb la vista fixada a Catalunya, després que el president Pere Aragonès hagi reiterat la seva voluntat de parlar-ho de tu a tu amb l’Estat. El socialista castellanomanxec Emiliano García-Page posava veu a aquest front el dimecres: “A qui li doni per tenir ambaixades pel món, considero que és un caprici que s’hauria de pagar amb els seus propis impostos, no de la resta”.

Paradoxalment, en l’última reforma del sistema de finançament, la del 2009, Catalunya hi va tenir un paper protagonista amb el conseller Antoni Castells al capdavant, aconseguint fins i tot recursos addicionals. Eren uns altres temps. No s’havien produït ni la sentència de l’Estatut del 2010, ni el rebuig del pacte fiscal del president Artur Mas del 2012, ni la consulta del 2014, ni el referèndum del 2017 i totes les seves conseqüències penals. Ara la Generalitat, si ha de negociar, vol fer-ho pel seu propi compte. I això ha fet ressuscitar d’entre les cendres l’etern front territorial contra els “privilegis” a Catalunya. Com una mena de LOAPA del segle XXI.