El cas Nóos va ser un autèntic cop de sort. Un document de vuit folis que el jutge José Castro va trobar entre molta paperassa. Es va posar a investigar i va anar estirant del fil, fins on va poder. Anaven apareixent noms a tots els telenotícies: Iñaki Urdangarín, la infanta Cristina de Borbó, l’exsecretari personal de les infantes Carlos García Revenga... Però a La Zarzuela hi treien ferro. “No n’hi ha per tant”,  anava dient el rei Joan Carles, segons el relat d’un extreballador del palau. Devia pensar que era la xocolata del lloro al costat dels seus tripijocs. De fet, el magistrat del jutjat 3 de Palma admet que “és impossible pensar en el cas Nóos sense Joan Carles I”. Però la Constitució no li va permetre plasmar-ho en una sentència.

Aquests són només alguns dels testimonis recollits a L’armadura del rei (Ara Llibres, 2021), un llibre a sis mans dels periodistes Albert Calatrava (TV3 i Catalunya Ràdio), Eider Hurtado (ETB) i Ana Pardo de Vera (Público). Una investigació periodística elaborada a partir d’un centenar d’entrevistes: alts càrrecs en exercici i retirats de La Zarzuela i La Moncloa, amics de l’emèrit, polítics de tots els colors, empresaris, periodistes... És la comissió d’investigació que no ha pogut fer el Congrés dels Diputats. Repassa els gairebé quaranta anys al tron. També les incògnites sobre el 23-F, entre tanta bibliografia afalagadora i generosa, o el paper de Corinna, que segons l’exdirector del CNI Félix Sanz Roldán “va estar a punt de ser reina d’Espanya”. La tesi: el rei va fer “el que li donava la gana”. La conclusió: perquè durant quatre dècades li van deixar fer “el que li donava la gana”. No van ser unes poques pomes podrides; va ser un modus vivendi. Tothom va estar implicat en aquest blindatge.

La seva pròpia fugida, de la qual el llibre proporciona detalls sucosos, és una bona radiografia del seu mandat. Les negociacions, molt complicades i crispades, entre pare i fill les porten pràcticament intermediaris, perquè la relació s’ha refredat tant que és pràcticament inexistent. Accepta finalment la sortida d’Espanya, però marcant ell les condicions. Durant dues setmanes, van intentar convèncer Joan Carles de Borbó que els Emirats Àrabs no era el millor lloc on fugir, que millor busqués un altre país, que no es quedés a l’escena del crim. Però, apunten els autors, “l’emèrit va per lliure i sembla que està descontrolat, ja no s’escolta gairebé ningú i fa literalment el que li dona la gana”. Accepta, sí, però amb revenja inclosa. Ho resumeix amb molta precisió un antic assessor de la Casa Reial: “Hi ha una cosa evident: Joan Carles detesta que li diguin el que ha de fer”.

Tothom va estar implicat en aquest blindatge: des del PSOE fins als mitjans de comunicació

El mateix es podia aplicar als seus negocis i tripijocs. Les comissions no van ser flor d’un dia. Segons documenta L’armadura del rei, va ser el seu modus vivendi ja des del principi del seu regnat. El primer iot Fortuna li va regalar el 1976 el rei Fahd de l’Aràbia Saudita. El segon, el van pagar 22 empresaris, sobretot mallorquins, que van desemborsar 600.000 euros cadascun. Això són només uns pocs exemples del que va rebre en espècies. També han estat dècades de comissions multimilionàries i maletins plens de bitllets. Anava de cent milions en cent milions. I venia de lluny. Ja el 1977 va enviar una carta al seu “germà”, com s’hi referia, el xa de Pèrsia. La missiva es va conèixer anys més tard i li demanava deu milions de dòlars per ajudar la campanya d’UCD, per “l’enfortiment de la monarquia espanyola”. Adolfo Suárez va queixar-se amb els periodistes de l’època que no va veure ni un cèntim d’aquells diners. Hi havia dues entrades principals de regals i diners: els empresaris i les monarquies del Golf.

Tothom ho sabia i tothom li va deixar fer. Li van construir l’armadura els partits polítics, i especialment el PSOE, molt més important en aquesta equació que el PP. Felipe González continua sent avui un dels pocs amics íntims de Joan Carles I. Li van construir l’armadura els tribunals, fets a mida del cap de l’Estat gràcies a la inviolabilitat i la irresponsabilitat constitucionals. I li va construir la premsa, de totes les línies editorials, que tenia la missió de salvar la institució i per tant, segons els seus paràmetres, la democràcia. Hi havia censura, amb molts moviments de la Casa Reial per desactivar el periodisme, però també autocensura. Com revela el llibre, eren habituals les trobades a La Zarzuela amb els directors d’El País, l’ABC, l’agència EFE i La Vanguardia. I altres maniobres, com maletins per comprar exclusives perquè no surtin a la llum, o la compra de mitjans crítics per part del seu amic el banquer Mario Conde. L’armadura del joancarlisme.

Com expliquen els seus autors, el llibre relata “les misèries humanes d’un rei que feia el que li donava la gana en un Estat la missió del qual era protegir-lo de l’opinió pública i de la democràcia”.  Ho va poder fer gràcies a una armadura, que encara continua amb un nou patró, el de Felip VI. Els mateixos actors li han construït un tallafoc per salvar la institució de la monarquia. I un cop més el paper del PSOE continua sent un dels grans pilars. La història és cíclica i es repeteix.

Iglesias: “Ja s’ho faran”

Entre els entrevistats hi ha Pablo Iglesias, que continua disparant contra la monarquia espanyola i avisa que “la institució no es pot dissociar de la figura de Joan Carles”. El vicepresident segon del govern espanyol i líder de Podemos critica que molts van mirar cap a una altra banda. I continua albirant l’horitzó republicà: “A nosaltres, que el rei Joan Carles se n’anés a Abu Dhabi ens va concedir una pista d’aterratge per al nostre discurs republicà que funciona molt bé. Ja s’ho faran”.

Des de l’altra banda del govern espanyol, la socialista, fan un retret i toc d’atenció a la Casa Reial. Ho diu un ministre, conservant l’anonimat: “Pedro Sánchez sent que surt a socórrer el rei més del que voldria, el president pensa que el rei podria ajudar més”. També avisen Felip VI que “només pot sobreviure si accepta la funció de representant de tots” i abandona “el risc de convertir-se en un rei de dretes”.