Va costar unes intenses i dures negociacions, i fins i tot repetir les eleccions generals, tenir el primer govern espanyol de coalició des dels temps de la Segona República. Finalment, ara fa mig any, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van aconseguir donar-hi a llum. I ho van fer amb un ambiciós programa progressista de govern pactat, que contemplava fins a 313 compromisos, alguns dels quals promeses de fa molt temps. La vicepresidenta Carmen Calvo fins i tot va arribar a elaborar un calendari legislatiu per posar des del principi tota la carn a la graella. Però una pandèmia global ho ha paralitzat gairebé tot, per motius sanitaris. I també ha portat a un viratge en l'orientació de l'executiu i a renúncies i cessions de gran transcendència.

Dels tres centenars de compromisos, pràcticament només se n'han materialitzat dos de rellevants. El primer, la llei de llibertat sexual, el famós només sí és sí. Una iniciativa reclamada per la societat espanyola, una coincidència programàtica, però que va dur a un dur enfrontament i retrets creuats –fins i tot de masclisme– entre els dos socis, entre el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, i la ministra d'Igualtat, Irene Montero. El segon ha estat l'ingrés mínim vital, que també va desembocar en tensió entre els equips del vicepresident Pablo Iglesias i el ministre José Luis Escrivá, provocant un endarreriment notable d'una prestació que la pandèmia va fer més imprescindible que mai. Però va acabar arribant tal com s'havia promès. A diferència d'altres compromisos, que s'han acabat rebaixant i modulant, com l'augment del salari mínim (lluny del que contempla l'acord del govern). Altres promeses, en canvi, han estat directament abandonades sense horitzó temporal clar.

La pandèmia global del coronavirus ha contribuït a centralitzar els esforços en l'agenda sanitària. No obstant això, la crisi que se n'ha derivat ha amenaçat les arques públiques i debilitat els suports parlamentaris, i ha obligat el president Sánchez a buscar més enllà del bloc de la investidura. Encara hi ha una dura realitat per venir: com sanejar uns comptes públics sobrecarregats per l'emergència social? Les retallades no estan descartades. Des de La Moncloa ja busquen teixir aliances amb la dreta, amb el PP i Ciutadans. Amb les conseqüències que això ja ha comportat i comportarà encara més a mesura que passin les setmanes.

Reforma laboral

És potser el que més rebombori ha portat. El PSOE i Unidas Podemos van acordar en el seu programa electoral “derogar la reforma laboral” i “recuperar els drets laborals arrabassats” pel govern Rajoy. Amb caràcter immediat es comprometien a suprimir tres aspectes d’aquesta legislació. Quatre mesos després, en plenes negociacions de l’estat d’alarma, els socialistes van fer un pas més enllà i van acordar amb EH Bildu “derogar de manera íntegra la reforma laboral de l’any 2012 impulsada pel Partit Popular”. La rectificació de Ferraz va trigar dues hores a arribar, a través d’un WhatsApp: la versió bona era la del programa de govern.

Avui, però, ni tan sols això. Aquesta setmana s’ha repetit la mateixa escena a la comissió de reconstrucció del Congrés dels Diputats. Els abertzales van presentar una esmena al grup de treball d’economia, demanant la derogació de la reforma laboral —sense “íntegra”— i la seva substitució per una nova legislació. Inicialment va sortir aprovada amb els vots del PSOE, que al cap de cinc minuts demanava repetir la votació per a votar-hi en contra. Votar en contra d’allò que duien al seu programa electoral i de govern. L’anterior cop la gran patronal ja s’havia aixecat de la taula de diàleg social. D'aquells tres aspectes immediats a suprimir, només n'han derogat un: la possibilitat d'acomiadar per acumulació de baixes mèdiques.

Que paguin més els qui més tenen

Tal com estava recollit al programa, el PSOE i Unidas Podemos tenien intenció de portar a la comissió de reconstrucció les pujades d’impostos als més rics. En concret, hi havia un compromís entre Sánchez i Iglesias per portar un augment dels últims dos trams de l’IRPF, que afectaria les rendes més altes. A més, els morats també volien portar-hi la creació d’un impost específic per a les grans fortunes, com existeix en altres països europeus. Però totes dues propostes han acabat saltant pels aires en ple acostament al PP i Ciutadans. El document de conclusions presentat la setmana passada va quedar en un genèric i inconcret “que aportin més els qui més tenen perquè rebin més els qui més el necessiten”.

Aquest dijous, en una entrevista a LaSexta, el mateix Pedro Sánchez admetia que caldria una pujada d’impostos per fer front a les conseqüències del coronavirus sobre les arques públiques. El president espanyol posava el focus en les “grans corporacions”, que paguen “tipus efectius de l’impost de societats inferiors al 10%”. Preguntat sobre la pujada de l’IRPF per als trams més alts, es limitava a assenyalar que així ho contempla el programa electoral, sense més concreció. I preguntat sobre l’impost a les grans fortunes, pilotes fora; hi ha altres vies.

La llei mordassa

Durant la moció de censura que el va portar al poder, Pedro Sánchez va defensar la derogació de la llei de seguretat ciutadana, coneguda popularment com a llei mordassa, que va considerar “urgent”. Un any i mig més tard, l’acord de govern de coalició es comprometia a “aprovar una nova llei de seguretat de ciutadana, que substitueixi la Llei mordassa per a garantir l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica”. Deien que això es produiria “a la major brevetat”. Aquesta setmana la llei mordassa del PP ha complert cinc anys de vida, i aquest mes s’han complert dos anys de l’arribada de Sánchez a La Moncloa. I allà continua, malgrat els avisos reiterats d’organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional.

No només no l’han derogat, com la reforma laboral, sinó que l’ha fet servir més que cap altre govern, i això que tan sols porten sis mesos de legislatura, sota el paraigua de l’estat d’alarma. Durant els primers 75 dies de l’estat d’alarma van imposar-se gairebé 1,1 milions de multes, un increment del 42% respecte del total de sancions dels últims tres anys i mig. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ja ha deixat clar que tampoc no serà una derogació íntegra. Contempla mantenir l’article més utilitzat durant aquest d’estat d’alarma, el que castiga la desobediència a l’autoritat.

La llei 'Berlusconi'

Era el principal compromís en matèria de justícia. Tant el PSOE com Podemos prometien eliminar l’article 324 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que van batejar com a “llei d’impunitat” o “llei Berlusconi”. És la reforma que va fer el PP que estableix un termini màxim d’instrucció judicial, i que ha desembocat en l’arxivament d’importants causes de corrupció. En el seu programa de govern es van comprometre a “eliminar el termini màxim d’instrucció per ser una limitació per a la lluita contra la corrupció”. A l’hora de la veritat, però, el que han fet és ampliar el termini, de sis mesos a dotze mesos prorrogables (de forma degudament motivada), a través d’una esmena de Jaume Alonso-Cuevillas (JxCat).

I la taula de diàleg?

Va costar reunir per primera vegada la taula de diàleg entre l'Estat i la Generalitat, incomplint allò que van acordar el PSOE i ERC per al debat d'investidura. Finalment va reunir-se el febrer al Palau de La Moncloa. Des de llavors, no s'ha tornat a reunir. Durant el tram final de la desescalada, el president Pedro Sánchez es va comprometre a reunir-la al mes de juliol. De moment continua sense haver-hi data, malgrat que fa dues setmanes que s'ha aixecat l'estat d'alarma. Des de l'executiu espanyol han qüestionat la "voluntat política" del president Quim Torra i fins i tot han especulat a esperar que passin unes eleccions catalanes que ni tan sols tenen data. Com tampoc no en té la taula. El diàleg amb Catalunya ha deixat de ser prioritari.