Tardor de 1977, fa 40 anys. L’Espanya que prova de deixar enrere la dictadura legalitza a cop de reial decret la Generalitat de Catalunya, dissolta després de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes el 1939. I reconeix al seu president, Josep Tarradellas i Joan, elegit a l’exili republicà a Mèxic el 1954, que resideix en aquells moments al clos Mosny de Saint-Martin-le-Beau (la Turena, França).
Tarradellas, conseller de Finances de la Generalitat republicana i responsable de la Comissió d’Indústries de Guerra (CIG), que coordinava la producció i l’abastiment d’armes a l’exèrcit de la República, és llavors un home de 78 anys que té un somni i una obsessió: tornar a Catalunya com a president de la Generalitat. De la llei a la llei: la mateixa legislació dels guanyadors que el va fer fora li permetrà de tornar, fets els ajustaments corresponents.
Encara no fa dos anys que el general Francisco Franco ha mort, al llit. I amb prou feines un que Joan Carles I, el seu successor a títol de rei, i els sectors més oberturistes encapçalats pel president Adolfo Suárez, han impulsat la llei de reforma política, que ha d'encarrilar Espanya cap a la democràcia "des de la llei a la llei".
Les primeres eleccions des de la fi de la guerra del 1936-39 -constituents-, s’han celebrat el 15 de juny. A Catalunya han guanyat les esquerres, els socialistes i el PSUC. Laureà López Rodó, exministre del règim, només ha obtingut un escó, el seu, encapçalant les llistes d'AP, el partit amb què Manuel Fraga ha intentat de reagrupar el franquisme civil. El govern de la Generalitat provisional que presidirà Tarradellas, un executiu de concentració de tots els partits del catalanisme, seria el primer d'Europa occidental amb membres del partit comunista des des de la fi de la Segona Guerra Mundial.
La Constitució trigarà un any llarg encara a aprovar-se (1978). Dos l’Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979), i passaran gairebé tres (1980) abans que els catalans puguin triar de nou el seu Parlament. Però el retorn de Tarradellas, el 23 d’octubre del 77, culminarà en l’unànimement considerat com a l'únic acte de "ruptura” operat en el marc de la transició espanyola: la “legalització” d’una institució de l’època de la República, l’única. Per bé que la Generalitat va ser fundada al segle XIV: abans de Tarradellas hi havia hagut 124 presidents més. La Generalitat és preconstitucional, com també prerepublicana. Per això, el reial decret-llei que la va restablir, fruit de l'anomenada Operació Tarradellas, comença com segueix:
"La Generalitat de Catalunya es una institución secular en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España".
Número 1 del recuperat Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), amb els decrets de restabliment de la institució i de nomenament del president
El 40 aniversari d'aquells fets coincideix amb un nou moment crucial de la història de Catalunya. Les circumstàncies han canviat. Les lleis, també. Però, per què la llei democràtica és ara un mur aixecat contra la reclamació d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, una demanda majoritària entre les forces polítiques i la ciutadania, segons acrediten totes les enquestes, i llavors no ho va ser la llei postfranquista per al restabliment de la Generalitat? Per què la “llei” és la principal arma ofensiva en mans del govern de l’Estat per “il·legalitzar” el procés independentista, o inhabilitar els seus promotors polítics, i llavors va ser l’eina per complir el mandat del poble expressat a les urnes?
La “legalització” de la Generalitat en els inicis de la transició va ser un acte gairebé “revolucionari” emparat en el trànsit de la llei (post-franquista) a la llei (preconstitucional). Entre la llei de reforma política aprovada el novembre del 1976 per les Corts del règim, i els reials decrets, dos de la jefatura de l’Estat i dos més de la presidència del Govern, que van materialitzar el restabliment de la Generalitat i el reconeixement de Tarradellas com a president. Tots ells es van publicar al primer número del Diari Oficial (DOGC) de la Generalitat provisional.
La “legalització” de la Generalitat en els inicis de la transició va ser un acte gairebé “revolucionari” emparat en el trànsit de la llei (postfranquista) a la llei (preconstitucional)
No hi ha més: “de la llei a la llei”. La legalitat espanyola, quan la transició encara estava a les beceroles, es va adaptar a les demandes del “poble català” -al qual s’al·ludeix en el reial decret-llei 41/1977 de 29 de setembre sobre restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya- i a les de “la gran majoria de forces polítiques” que van concórrer “a Catalunya” a les eleccions del 15-J del 77. El reial decret-llei va incorporar així una lectura clarament plebiscitària, i vinculant, del resultat d’aquells comicis a Corts constituents, en què “la gran majoria” de les forces polítiques va defensar “la necessitat de restablir la Generalitat”. Cal subratllar-ho: una lectura plebiscitària feta per Madrid del resultat a Catalunya d'unes eleccions generals que va servir per legitimar políticament -i ara sí, democràticament- la recuperació de la Generalitat.
Per què llavors sí i ara no? L’historiador Jaume Sobrequés, que va ser senador per Girona a la llista de l’Entesa dels Catalans, integrada per gairebé tota l'esquerra i el nacionalisme a les eleccions del 15 de juny del 77, i portaveu del PSC anys després, creu que hi ha dues raons fonamentals: el “sentiment unànime que sense resoldre el problema català no era possible consolidar la democràcia a Espanya” i el fet que llavors, des de Catalunya, “només es demanava l’autonomia, no l’autodeterminació”.
A parer de Sobrequés, va ser Suárez qui va fer possible l’operació retorn de Tarradellas “de la llei a la llei”, en plena Espanya postfranquista, sortint “d’una dictadura ferotge”, i sense Constitució, destaca. L’enginyeria política, i jurídica, n'hi va donar la cobertura legal. Els esdeveniments es van precipitar en un temps rècord: entre el 27 de juny -primera entrevista, sense resultat, entre Tarradellas i Suárez a Madrid- i l’1 de juliol -la segona, amb acord-; i amb la manifestació “del milió” de la Diada de l'Onze de Setembre com a factor que encara va accelerar més el procés.
Els presidents Suárez i Tarradellas el 22 de setembre de 1977
En aquell moment, Madrid va reaccionar de manera molt diferent davant el “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” que com ho ha fet des del 2012 davant les molt més multitudinàries manifestacions per la independència. El mateix Sobrequés recorda en el llibre El triomf de la memòria. La manifestació de l’onze de setembre de 1977, obra a sis mans amb David Ballester i Manel Risques, que la manifestació del passeig de Gràcia va donar força als parlamentaris que l’havien convocat i al mateix Tarradellas, que va poder evidenciar el suport popular a les seves propostes davant Madrid. Però també al mateix govern Suárez davant els sectors més involucionistes “a l’hora de fer-los comprendre la necessitat de trobar una sortida controlada i amb límits assumibles a les pretensions d’autogovern del poble català”.
Sobrequés: "Els que se sentien dèbils després de la mort de Franco ara se senten valents"
I és que la relació de forces també era diferent. "Els que se sentien dèbils al 77 després de la mort de Franco ara se senten valents. I no només al PP, també en l’entorn del PSOE”, explica Sobrequés a El Nacional. Vet aquí una de les claus de l’ahir i l’ara. Al 77, el relat hegemònic a la política espanyola, de l’univers mediàtic i de la intel·lectualitat, era (si més no, en la superfície) un altre: encara que governava la UCD de Suárez, al capdavall un partit de postfranquistes, l’esquerra imposava el discurs en favor de la democràcia i dels drets, també el dret a l’autogovern de les “nacionalitats” -el PSOE admetia fins i tot l’autodeterminació-. I la premsa, la premsa “lliure” després de 40 anys de censura, i els intel·lectuals “progres”, se’l feien seu.
Portada de Diario 16 del 12 de setembre de 1977, després de la "Diada del milió"
El País del 13 de setembre del 1977 va elevar a milió i mig els manifestants de la Diada
Madrid era una altra cosa. Pel camí, alguna cosa ha canviat. La indiferència de la majoria de la classe política espanyola davant actes com l’assalt ultra a la llibreria Blanquerna, la seu de la delegació de la Generalitat el 2014, o el “comitè de recepció” del mateix estil que l'expresident Artur Mas es va trobar aquest dimarts a les portes de l’Ateneu, a la mateixa capital espanyola, on va participar en un debat sobre el procés català amb l'exministre José Manuel García-Margallo, són una prova fefaent.
Portada del diari El País del 12 de setembre del 2016, l'endemà de l'última Diada independentista
Al 77 es podia portar de França un president de la Generalitat a l’exili a Madrid i si calia -com va succeir amb Tarradellas- se li feia el passaport a Barajas. Ara se l’inhabilita -com li ha succeït a Mas- per haver posat unes urnes de cartró al carrer. Manuel Milián Mestre, periodista, assessor del Foment del Treball i expolític d' AP i el PP, era des dels inicis dels anys setanta un dels homes de Fraga a Catalunya i va estar a totes les cuines i cuinetes de la transició o ben a prop d’elles, entre les quals, la del retorn de Tarradellas, a qui visitava a l’exili i va traslladar missatges del gran timoner de la dreta i exministre de Franco. Milián creu que l’operació va ser possible, fonamentalment, perquè hi va haver "voluntat política". Aquest marc va permetre, al seu parer, que Suárez, en la línia del camí obert per Torcuato Fernández Miranda i assistit per homes com el jurista i el ministre José Manuel Otero Novas, pogués fer “una interpretació laxa de la llei”, que es poguessin “estirar les lleis del franquisme”. “En aquell moment, la gent era molt adaptativa, perquè es buscaven ponts pel futur”. I fonamental va ser l'actitud de Tarradellas, explica, “amb una posició dura però flexible en la seva formalització”.
Milián Mestre: "Hi va haver voluntat política per interpretar de manera laxa les lleis del franquisme"
“En realitat, el salt que es va fer llavors era més gran que [el que es planteja] ara”, afirma un Milián per qui, ara “tots els ponts estan trencats”, el títol del seu últim llibre, en part per la “postura intransigent” que atribueix a Mariano Rajoy. “La seva oferta d’infraestructures -que el president espanyol vol anunciar a Barcelona dimarts que ve- arriba tard i malament, avisa.
L’1 de setembre del 1975, l’historiador Joan B. Culla estava entrevistant Tarradellas a Saint-Martin-le-beau. Culla va fer la seva tesi -i després primer llibre- sobre el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), l’escisió d’ERC articulada el 1933 a l’entorn del grup de l’Opinió de la qual va formar part el mateix Tarradellas. Per què va ser possible llavors, poc temps després d'aquella primera trobada de Culla amb el president exiliat el que ara sembla que no pugui ser-ho? El diagnòstic de Culla és que “era un moment de transició, de legalitat fluïda, líquida. El govern no estava subjecte a cap marc constitucional i la llei de la reforma política era un ‘apaño’ que donava molta màniga ampla a Suárez per tirar pel dret”. “Ningú no podia dir que el decret de restabliment de la Generalitat era inconstitucional. De quina Constitució?” Vet aquí la gran paradoxa del moment. “La Constitució s’ha convertit ara en una gàbia de ferro”, rebla.
Joan B. Culla: "El 77, ningú no podia dir que el decret de restabliment de la Generalitat era inconstitucional. De quina Constitució?"
Sortides? Culla recorda propostes d’encaix a la Constitució d’una consulta a Catalunya com ara la formulada pel desaparegut jurista Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d’Estat i un dels homes que més coneixia els engranatges de la Carta Magna espanyola. L'historiador creu que seria possible un referèndum consultiu a tot l’Estat amb la condició que el resultat a Catalunya sigui “determinant”. Però per això, avisa, calen lideratges com els de la transició. Com els de Suárez i Tarradellas. L'historiador va renovar la seva relació amb el president a partir del 1980, quan el va rellevar Jordi Pujol arran de les primeres eleccions al Parlament, i la va mantenir fins a la mort de Tarradellas, el 1988.
Montserrat Catalán: "El registre era diferent. Hi havia la voluntat de dialogar, d'asseure's a parlar"
Una altra de les persones que més a prop va estar de Tarradellas des del seu retorn a Catalunya va ser la seva secretària, Montserrat Catalán, exdirectora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià -el centre té el nom de la filla del president- i ara comissària dels actes de commemoració del 40è aniversari organitzats pel Govern. Catalan creu que la química personal entre Tarradellas i Suárez va fer possible el retorn. I un determinat clima que ara no hi és: “El registre era diferent. Hi havia la voluntat de dialogar, d’asseure’s a parlar. Tarradellas sabia posar-se al lloc del seu interlocutor. I a Madrid hi havia receptivitat. Ara, els ponts estan trencats”, lamenta. Però sobretot, afirma Catalan, el tarannà del mateix Tarradellas, la seva “alta qualitat humana”. “Sempre deia que ell havia perdut una guerra”. La llei -les lleis- i els qui les fan i les interpreten.
Tarradellas al Lincoln descapotable amb què va arribar a la Generalitat el 23 d'octubre del 1977