L’exconsellera d’Ensenyament i, com es defineix ella, docent des dels anys setanta, Irene Rigau (Banyoles, 1951) ens atén prop de casa seva a Barcelona, a una cafeteria on dues conegudes se li acosten i li diuen que la van veure l’altre dia a la televisió i que “gràcies per la feina”. Es refereixen a les últimes gestions que ha fet Rigau en matèria per la llengua, i és que ha estat una de les principals impulsores de l’acord entre PSC, ERC, Junts i comuns per modificar la llei de Política Lingüística amb l’objectiu de parar el cop de l’obligatorietat del 25% del castellà a les aules. Una reforma que s’ha d’aprovar previsiblement a finals d’aquest mes d’abril, i que ha despertat crítiques principalment entre els moviments socials perquè es reconeix el castellà com a llengua d’ús. Un reconeixement que Rigau recorda que sempre ha existit, i que la voluntat de la modificació de la llei no és altra que preservar el model d’escola catalana, i fer-ho amb una modificació de llei adaptada a una nova realitat marcada per la ingerència dels tribunals: “Vaig voler fer un acte de servei a la meva gent, que són els docents”, assegura, i en l’entrevista explica la necessitat de preservar l’escola com a espai de convivència i fer-ho amb un màxim consens polític, per tal d’assegurar el model d’escola avui, però també en el futur.
Després d’uns anys fora de la primera línia política, què la mou a implicar-se en el model d’escola catalana?
Soc docent des de l’any 70, i em mou el fet de ser docent i no el d’exconsellera d’Ensenyament. Una docent que sempre va tenir una implicació en l’ensenyament del català i en català, tant en els últims anys del franquisme com també, i de manera especial, els primers anys de la recuperació. Ara, doncs, he actuat com a docent preocupada per la llengua, amb una experiència ampliada d’haver estat consellera que em semblava que podia posar al servei del país. Penso que hi ha un desconeixement profund de quina és la situació legal de la llengua catalana a la nostra escola.
En quin sentit?
Es parla com si tinguéssim per llei garantit que el català és l’única llengua del sistema educatiu, quan mai ha estat així. Des dels inicis, amb la llei de normalització lingüística del 83, el català es va considerar la llengua normalment emprada, que no exclusiva. Després arribem al 2006 i ens animem a fer una millora en autogovern i aprovem que el català és la llengua pròpia i preferent de Catalunya, però la sentència del TC del 2010 anul·la la condició de preferent i diu que les dues llengües han de tenir el mateix tracte, el que vol dir un 50-50%. En llenguatge pujolià, va ser un autogol. Vam voler fer un pas més i vam perdre posició. Poc abans, al Parlament vam fer una aposta consensuada entre el PSC, ERC, ICV i CiU per elaborar la llei d’educació de Catalunya (2009), per posar-hi que el català és la llengua normalment emprada i sense excloure el castellà de manera implícita. Aquesta experiència d’haver treballat en el consens és important tenir-la en compte en el moment actual. En paral·lel a tot plegat, vam anar fent i va arribar el PP i la coneguda llei Wert, que obligava que tot l'ensenyament s'havia de rebre en castellà i també establia que les administracions havien de garantir ensenyaments en castellà i, si no ho feia, pagar 6.000 euros als pares perquè tenen dret a triar la llengua…
El dret a triar la llengua…
En representació del Govern vaig portar aquest dret a triar al Tribunal Constitucional, i vaig guanyar. Va quedar clar que no existeix, malgrat que algunes associacions actualment intentin pensar i fer veure que sí. En aquell temps també vaig aguantar pressions del ministre Wert, que volia portar Catalunya cap a un model basc (escola en èuscar, en castellà o bilingües) aprofitant la sentència a l’Estatut, i vaig deixar molt clar que a Catalunya hi havia un consens intocable que era no segregar els nens per la llengua. No ens ho podem permetre. Recordo que als inicis de la immersió hi va haver una època que es feia una línia en castellà i l'altra en català, i a l'hora del pati jugaven catalans contra castellans. Jo això no ho vull veure mai més. Tornant al tema, vam anar presentant recursos contra l'obligació de fer ensenyament en castellà, i en paral·lel, comencen a aparèixer sol·licituds de pares que exigien l'ensenyança en castellà. Llavors el TSJC, davant del conflicte i l'ordre del Constitucional d'establir un 50% de l'ensenyança en castellà, va decidir un mínim d'un 25% en les escoles que ho demanaven mentre la Generalitat no regulava el percentatge pertinent. Ens vam emplaçar a, un cop acabat el mandat del PP, derogar la llei Wert, i mentrestant aguantar amb recursos.
La gran pífia: com és que ERC no va exigir durant la negociació amb el PSOE de la llei Celaá la retirada del recurs que imposa el 25%?
Cau el PP i arriba el PSOE al poder, ja poden derogar la llei
Arriba el PSOE, pacta la llei Celaá amb ERC i estableix que les administracions educatives garantiran que els alumnes rebin ensenyaments en castellà. Ja no és tot l'ensenyament, com marcava la llei Wert, i això dona marge d’actuació a les escoles catalanes. Ara bé, en paral·lel als preparatius d'aquesta nova llei, el ministeri anterior del PP havia interposat un recurs contra la Generalitat per inacció legislativa. Van dir que hauríem d'haver fet una norma per garantir els ensenyaments en castellà, i com no ho vam fer, van decidir obligar a aplicar el 25% a tot el sistema. Canvia de color el govern espanyol, però el recurs es manté viu, i aquí la pífia: com és que ERC no va exigir durant la negociació amb el PSOE la retirada del recurs? És cert que la nova llei treu pressió en l'obligatorietat de garantir tots els ensenyaments en castellà, però hi havia el recurs viu. Se'ns pot aplicar una sentència que ve d'un incompliment d'una llei anterior? Penso que la prioritat del Govern hauria d'haver estat fer un debat jurídic per negociar amb l'estat espanyol a la cèlebre taula de diàleg aquesta qüestió. No es fa, veig que aquest recurs caurà sobre el sistema, i emplaço a treballar-ho.
Irene Rigau a la cafeteria Flaires / Montse Giralt
Quins escenaris principals es plantejava que podien passar?
Un primer molt clar: acatar el 25% i reforçar el 75% restant. Pels silencis que vaig percebre moltes vegades del conseller Josep González-Cambray, vaig entendre que aquesta era una possibilitat més que probable, i completament indesitjable. Segon, no acatar la sentència. I el tercer, regular-ho de manera que faci els efectes mínims. Políticament, i el que més fa per la meva manera de fer és desacatar, però el fiscal ja va avisar que aniria contra els directors i no contra els polítics. Podem tenir el sistema educatiu amb aquesta espasa de Dàmocles a sobre? Podem tenir els directors pendents de com la Generalitat no ha regulat la qüestió? Vist el panorama general i després de l'experiència del 155 que tothom va complir, de les desobediències anunciades i no fetes... jo vaig pensar que calia fer alguna norma per salvaguardar el model d’escola catalana i, sobretot, donar tranquil·litat als docents i les aules, que davant de tot han de ser un espai de convivència.
Per què no desobeir?
Em diuen que pactant la modificació de la llei amb el PSOE m'he venut a Espanya. I què més? Encara no tinc la casa embargada perquè es van oblidar de posar el número del carrer! (en referència al 9-N). Si l'opció és la resistència, hem d'articular una caixa de resistència com la que ens van fer pel 9-N, i aquesta ha de ser per poder pagar la nòmina de tots els professors que es neguen a aplicar el 25%. Estem disposats a fer això? Si l’opció és la resistència, que jo podria estar-hi d'acord, demanaria que no fos la resistència només de l'escola, que fos de tot el país. No seré jo qui demani una vaga de país, però el que no pot ser és deixar l’escola sola.
Quan Quim Torra era president, hi havia castellà a les escoles
Quim Torra insisteix en la via de la desobediència
Em va saber molt greu el seu tuit quan vam anunciar la modificació de la llei. Va dir: "No en el meu nom". I culpa d’aquest tuit, Junts va tremolar més del compte i va refredar el consens al qual havíem arribat. Jo respecto molt els presidents de la Generalitat, a tots. Però la sentència del 25% va caure en diversos centres quan presidien la Generalitat Torra, Puigdemont i Mas. Algun d’ells va demanar desobediència llavors? Cap. Quan Torra era president, hi havia castellà a les escoles i tampoc va haver-hi acció legislativa. Ara, doncs, cal reformar el marc normatiu d’acord amb el marc actual i fer-ho amb el principal objectiu de preservar el model d’escola i donar cobertura als docents.
I per fer-ho, calia modificar la llei de política lingüística?
Encara em pregunto per què m'hi vaig embolicar, vist com ha anat tot... jo que era una heroïna del 9-N, ara soc una traïdora? Només ho poden criticar els que desconeixen la sentència a l'Estatut, o que no saben què és la immersió. Jo em vaig moure i pensar la modificació des de la base que l'objectiu final és que, en acabar l'educació secundària, es dominin bé tant per escrit com oralment les dues llengües. Calia treure això de l'àmbit judicial i traslladar-ho a l'àmbit pedagògic amb validesa normativa: actuar perquè el català continuï sent llengua pròpia i per evitar la repressió sobre els centres docents fent que els alumnes assoleixin el coneixement de les dues llengües. La manera? Sense percentatges, establint que cada centre ha de desenvolupar programes per assolir aquest objectiu final tenint en compte la realitat sociolingüística, perquè l’educació és una qüestió evolutiva i acumulativa, i perquè cada zona del territori és diferent.
Si no regulem nosaltres i regulen els tribunals, pot passar de tot. No podem mantenir l’escola en una situació d’il·legalitat permanent
Com es va gestar aquesta modificació de la llei?
El mes de febrer vaig començar a fer trobades amb entitats i grups polítics per veure si coincidien en unes qüestions clau que vaig plantejar, i així va ser: que la llengua catalana està minoritzada, que el català és llengua pròpia però no exclusivament emprada, que les sentències del TC estableixen que no es pot excloure el castellà, i que si el problema està en l'ús, cal fer avaluacions orals al final de la secundària, entre altres qüestions... Fer política és resoldre problemes reals i buscar respostes que donin solucions a problemes que poden aparèixer en el futur. Si no regulem i regulen els tribunals, pot passar de tot. Calia refer el consens lingüístic a Catalunya tenint en compte el nou marc normatiu de l'Estat i les sentències. No podem mantenir l’escola en una situació d’il·legalitat permanent.
Irene Rigau amb la llibreta on recollia el resum de les reunions que va mantenir des del mes de febrer / Montse Giralt
A la Catalunya postprocés no hi pot haver consensos en temes fonamentals?
Part d’aquesta modificació i nou consens es va gestar en unes jornades organitzades pel PSC, on vostè va ser ponent, i també Societat Civil Catalana.
No va ser fàcil, i no em vaig oblidar en cap moment del 155 i de la persecució de Societat Civil Catalana contra mi mateixa, i és que feia pocs dies havia anat a pagar les costes d’un judici que ells havien guanyat i jo havia perdut. Ara bé, a la Catalunya postprocés o del procés, si encara hi estem, no hi pot haver consensos en temes fonamentals? No hi pot haver unanimitat, això ho tinc clar, no he anat a pretendre la unanimitat ni amb Ciutadans ni amb Vox. Però el PSC hi ha de ser. Malauradament, l'independentisme s'ha instal·lat en el frontisme, i en ple frontisme vam sortir amb una proposta de consens i m'han dit que soc una renegada. Renegada de què? De salvar el model d'escola catalana intentant fer allò hem fet tantes vegades els catalans, el consens? Hem anat a fer una legislació que permeti fer el màxim possible perquè el català continuï sent la llengua pròpia, i que allà on requereix immersió se'n faci tant com els centres considerin. L’exemple d’això és l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet, Núria Marín, que va defensar la modificació de la llei i va assegurar que a la seva ciutat caldrà aplicar molta més immersió perquè el català no és tan conegut com el castellà. I en una altra zona serà diferent. Allò important és un objectiu final comú: el coneixement oral i escrit d’ambdues llengües, sempre amb el català com a vehicular.
Vaig alertar al PSC que si s’acceptava el 25%, proliferaria el naixement de les escoles catalanes privades
Però les alarmes quan es va saber que el PSC s'havia sumat a aquest consens es van disparar automàticament, pagava la pena aquest consens?
Soc partidària que el PSC hi sigui. El PSC, que des de l’inici havia defensat el model d’escola catalana, després va començar a votar al costat de Ciutadans en temes de llengua, i això em trencava el cor. Llavors aconseguim que vinguin al nostre costat, quan tots pensàvem que donarien suport a l'aplicació del 25% del castellà. Van fer el pas d'entrar al consens i això s'ha venut com una gran renúncia en lloc d'una gran conquesta. Un consens amb el PSC s'havia de refer, la llengua és de tots, no només dels independentistes. Ens interessa que tothom domini el català i el castellà, voti el que voti, i tingui el model d'estat que tingui. Cal eixamplar la base pel català, l'hem d'eixamplar perquè si només és del llaç groc i la sardana, quedarem sent quatre. Vull que el català sigui la llengua de tots els catalans i sembla que ens estem tornant tribu. I per al PSC segur que tampoc no va ser fàcil un pacte amb la resta de partits, però internament amb ells vaig tenir unes converses molt clares, i els vaig explicar que si s’acceptava el 25% del castellà a les aules, proliferarien a Catalunya les escoles privades només en català per aquells pares que no volguessin escolaritzar els nens a les públiques, i llavors sí que es perpetraria una greu segregació social i lingüística.
Ho van parlar amb la comunitat educativa?
Què és la comunitat educativa? Si mirem la llei, diu que és el Consell Escolar de Catalunya, i sí, s’hi va parlar. Potser no tant amb els moviments socials com Somescola, però sí que es va parlar amb Òmnium i Plataforma per la Llengua. Els primers deien que si hi ha consens, se sumarien, i els segons doncs si els agrada més el text de la CUP que parla d’exclusivitat del català, doncs no passa res, la democràcia no és unanimitat. Es podria haver parlat més? Potser sí, però és que quan van començar a tenir materialitzada la proposta, estàvem a 10 dies de l'execució de la sentència. Ho vam registrar a la Mesa del Parlament un dia abans que acabés el termini, per tal que ja tingués caràcter d'iniciativa política i tenir cobertura contra la imposició dels tribunals. A partir d'aquí, ja es pot fer el període d'esmenes anunciat. Sigui com sigui, el que és clar és que no podem esquitxar l'escola amb tot això. No ens podem permetre guerres als claustres, lingüístiques, de professors. L'escola abans que res ha de ser un espai de convivència.
La CUP ha fet tacticisme pur. Està per la desobediència i la revolta, mai pels consensos
Per què van decidir no negociar amb la CUP?
Ja sabia que contemplaven una proposta pròpia que passava per establir el català com a llengua exclusiva, i això no ho ha dit mai cap llei. És antiestatutari. Si el Parlament ho aprova, l'endemà Pedro Sánchez la congela i l'envia al Constitucional. Això de la CUP ha estat tacticisme pur, i a més han obert una nova via que és perillosa. L'exdiputat de la CUP i advocat Benet Salellas està portant la defensa dels pares de l'escola de Canet que volen defensar el català. No podem enfrontar mestres contra mestres i pares contra pares. La CUP està per la desobediència i la revolta, no està mai pels consensos. I que per què no he parlat amb la CUP? Si em van enviar a la paperera de la història!
En aquesta modificació de la llei treuen el reforç en l'ensenyança del català a persones nouvingudes. Com s'explica?
Això ja està superat a la llei d'educació lingüística (LEC) del 2009. La llei de política lingüística és del 98, i estableix que s'ha d'ensenyar el català als nouvinguts, mentre que la LEC diu que el que no sàpiga català ni castellà haurà de rebre una atenció especial. El motiu és molt senzill: ara els nouvinguts no venen únicament de Múrcia, i no saben cap de les dues llengües, per la qual cosa necessiten reforç en totes dues.
També es deixa en mans de cada centre educatiu l'aplicació del castellà. No és això perillós? Es podria donar la situació que un centre decideixi aplicar un 80% del castellà...
L'article primer de la modificació estableix que el català és la llengua normalment emprada. Això no permet que es faci un 80% en castellà. A la regulació posterior que ha anunciat Josep González Cambray haurà de quedar clar què vol dir 'normalment', que al diccionari indica que significa generalment, i per tant, mai la presència de matèries en castellà podrà alterar aquesta normalitat. Sigui com sigui, jo el que vull és que confiem en l’escola, que confiem en les persones que ensenyen, perquè són els professionals.
És imprescindible exigir cada vegada més nivell de català als futurs docents
Una preocupació de la societat és el nivell de català que poden tenir aquests docents, o bé que hi hagi professors que facin més ús del castellà que del català.
És imprescindible exigir cada vegada més nivell de català als estudiants que entren a les facultats d’educació. Quan jo era consellera, vaig habilitar les proves d’aptitud personal, que exigeixen que qualsevol estudiant que vulgui entrar a Educació Infantil o Primària hagi de tenir una nota igual o superior a un cinc en català i castellà. Abans hi havia estudiants que entraven tenint un 2 o 3 a la selectivitat en català, perquè finalment aprovaven les PAU fent la mitjana amb altres notes superiors d’altres assignatures. Penso que s’ha d’anar incrementant aquesta xifra. Ara és un cinc, doncs hem de passar a un sis i cada vegada més per tal que els ensenyants tinguin un nivell òptim.
Junts ha assegurat que només acabaran avalant la modificació de la llei si hi ha consens social, potser a partir d’esmenes. Hi veu millores?
Segur que pot haver-hi marge de millora per si hi ha, per exemple, elements repetitius, però el redactat és cosa dels partits, jo vaig fer la posada en contacte i la reflexió general. Sincerament, si algú té una idea millor, que la digui. Que la digui, perquè la sentència s’ha d’executar ara mateix. Sobre Junts, encara m'haig de refer després del que va passar. No em podia creure que després d’haver negociat la modificació amb alts càrrecs del partit, es fessin enrere per un tuit. Ara bé, una cosa esperançadora, en l'últim consell nacional de Junts: els aplaudiments més calorosos van ser per als tres diputats que van abordar la modificació de la llei: Francesc Ten, Anna Erra i Mònica Sales. Això em fa ser optimista.
Irene Rigau a la cafeteria Flaires / Montse Giralt