Només en dos casos el Tribunal Suprem (TS) s'ha interposat en la via política dels indults per revocar la mesura de gràcia.

Avui, que el TS ha fet públic el seu posicionament sobre no indultar els 12 condemnats en el procés independentista, ha començat el soroll de fons per impedir la sortida de la presó dels presos polítics i reparar el dany als tres membres del Govern que no estan a la presó, però que també estan condemnats. 

De fet, l'indult no podrà ser total. Els informes negatius del Tribunal Suprem i la Fiscalia impedeixen que així sigui i, per tant, els indults hauran de ser parcials. I més tenint en compte que els presos polítics han complert una bona part de la pena.

Després de l'informe del Suprem d'avui, és ara el ministre de Justícia qui ha de fer un informe per a cada un dels condemnats pel procés independentista. Han de ser informes individualitzats i motivats perquè el govern espanyol els atorgui la mesura de gràcia i tombi els arguments del Tribunal Suprem que es podrien fer servir davant un possible recurs. 

Un recurs que, en el cas que es presentés, només afectaria aspectes formals que són fàcilment esmenables. I que no pot presentar el PP, per exemple, com ja està alertant des de la barrera. I és que el Partit Popular ni cap altra formació política són parts personades en el procés.

La història ha portat indults per casos de corrupció, tortures, segrestos i, fins i tot, delictes de sang on hi ha hagut morts. I s'han fet efectius. Per això no s'entendria ara que es revoquessin els indults dels condemnats pel procés independentista, que semblen ja un fet davant les declaracions de les darreres hores que han fet representants de l'executiu espanyol, inclòs el mateix president, Pedro Sánchez.

Els precedents

Però hi ha dos precedents: la revocació de l'indult a un banquer i un altre a un kamikaze.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem és l'encarregada dels recursos contra decisions de Consell de Ministres, entre elles els indults, encara que no han estat moltes les ocasions en què s'ha resolt de forma favorable als recurrents contra les mesures de gràcia.

Entre els casos més destacats hi ha el del banquer Alfredo Sáenz el 2013, quan l'alt tribunal va dictar a favor d'anul·lar els efectes administratius de la mesura de gràcia; el d'un kamikaze, un directiu de la UD Las Palmas i una dona maltractada que va incomplir terminis de custòdia dels seus fills.

La decisió que va tenir més transcendència política va ser l'adoptada per la sala tercera (contenciosa) del Suprem el febrer del 2013, quan va anul·lar una part de l'indult concedit pel govern ja en funcions de José Luis Rodríguez-Zapatero al conseller delegat del Banc Santander Alfredo Sáenz. Sáenz havia estat condemnat a tres mesos d'arrest i inhabilitació per denunciar falsament un grup d'empresaris i l'indult va afectar també la cancel·lació dels seus antecedents penals, la qual cosa li permetia seguir exercint com a directiu bancari.

En aquest cas, l'alt tribunal va establir en la seva sentència que el govern socialista es va excedir en l'aplicació de la mesura en pretendre que la condemna imposada a Sáenz per un delicte dolós no l'afectés a l'hora de ser-li aplicada la normativa bancària que l'inhabilitava per a ser banquer. 

Aquesta normativa exigia el requisit legal d'"honorabilitat", imprescindible per seguir exercint com a directiu de banc, de manera que no hi podia haver antecedents penals. L'indult havia estat recorregut per diversos empresaris als quals Sáenz va acusar falsament d'estafa durant la seva etapa al Banesto. D'aquesta manera, la decisió del Suprem només va afectar un paràgraf de l'indult, el relatiu a la incidència de la mesura de gràcia en la normativa bancària que inhabilitava el banquer.

Indults amb informes del TS en contra

Només sis dels 137 indults concedits pel govern espanyol en els últims cinc anys —el 4,37%— van ser aprovats amb informe contrari del tribunal sentenciador i de la Fiscalia, dictàmens que no són vinculants, però que es tenen en compte en la immensa majoria dels casos. En el cas dels condemnats del procés, la Fiscalia es va oposar ja al desembre a un possible indult i aquest dimecres el Suprem ha emès també un informe contrari, on considera que les penes van ser proporcionades a la gravetat del delicte i recorda la falta de penediment dels líders independentistes.

La concessió de l'indult, sobre la base d'una llei del 1870, és una facultat discrecional del govern espanyol, que no està obligat a explicar o justificar els motius pels quals atorga aquesta mesura de gràcia. Els decrets que es publiquen en el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) només revelen el nom de l'indultat, el tribunal que el va condemnar i els delictes, i es garanteix, sense més detall, que concorren "raons de justícia i equitat".

En els informes que presenta semestralment el Ministeri de Justícia al Congrés es revelen poques dades més, com el percentatge d'indults concedits i denegats o si s'han atès els informes del tribunal sentenciador, la Fiscalia i la víctima, si n'hi ha. La tònica dels últims anys és rebutjar la immensa majoria de sol·licituds d'indult que es registren. En l'últim semestre del 2020, per exemple, se'n van concedir 18, l'1,08% dels que es van demanar.

D'acord amb els balanços semestrals, entre 2016 i 2020, el govern espanyol ha concedit 137 indults i en 95 d'ells (el 69,4%) es disposava de l'informe favorable del tribunal sentenciador i de la Fiscalia. En 33 dels indults concedits, el tribunal sentenciador va donar suport a la mesura de gràcia i s'hi va oposar la Fiscalia; i en tres d'ells el tribunal va dir no i la Fiscalia va donar suport a la mesura.

Els dos últims indults amb tots dos informes desfavorables es van concedir en el primer semestre del 2019. Van preguntar per ells diversos diputats a la Comissió de Justícia del Congrés i el sotssecretari del Ministeri, Miguel Bueno, es va limitar a recordar que els informes no són vinculants per al govern. "Si en el moment en el qual hi hagués un informe desfavorable calgués seguir el criteri de l'informe, en aquest cas ja la decisió no seria, com diu la llei, del Consell de Ministres, sinó de qui emet l'informe", va assenyalar. "La legalitat vigent no reconeix el caràcter vinculant d'aquests informes, a pesar que, com han pogut veure en les dades, la línia absolutament general és seguir aquest criteri, perquè aquí resideix en bona part i en moltes ocasions part de la motivació, però, com dic, no són informes vinculants", va insistir