Robert Surroca i Tallaferro (Barcelona, 1934) és exmilitant de l'extint Front Nacional de Catalunya, formació política que va operar durant el franquisme en la clandestinitat. Recentment, la Fundació Reeixida, dedicada a la història de l'independentisme català, li ha fet un homenatge aprofitant la presentació de l'obra que recull els textos de Daniel Cardona al Museu d'Història de Catalunya. Surroca rep ElNacional.cat al seu pis de l'Eixample Esquerra on acumula un volum ingent de documentació sobre la resistència clandestina independentista a la Catalunya sota jou franquista. Al llarg de més d'una hora d'entrevista, Surroca i Tallaferro repassa algunes de les accions que els militants independentistes organitzaven per recordar-li al règim que aquí hi tenia una oposició.
La seva entrada en política va ser fruit d'un fet fortuït: va trobar una revista al carrer i això el va portar a iniciar el seu camí. Em podria explicar aquesta història?
Sí, és molt simple. Un dia, vaig trobar al soc d'un arbre una revista anomenada Caliu, que publicaven els joves del Casal de Catalunya de París. Jo no tenia ni idea que es feien revistes en català ni que existien els Casals Catalans. Això va ser cap als anys 1960-61. Els vaig escriure, i em van respondre dient que m'enviarien la revista. En vaig rebre molt poques perquè Correus les retenia, però un dia em va venir a veure un home, en Joan Agut, que tenia una llibreria anomenada Signa. Em va dir que venia de part d’en Romà Planas, amb qui jo m'escrivia al Casal Català de París. Però jo no coneixia ningú de París, ni sabia francès, i li ho vaig fer saber. Quan se’n va anar, ho va entendre: era espavilat. Llavors, vaig escriure a en Romà Planas per aclarir la situació, i ell em va respondre confirmant que en Joan Agut era de confiança. Abans de marxar, en Joan em va dir: «Tinc una llibreria que es diu Signa, si mai vols comprar algun llibre, vine, que et faré descompte». Quan el vaig anar a veure, li vaig preguntar directament què volia. Em va explicar que formaven un grup d’amics —no va parlar d’una organització política— que lluitaven i parlaven de l'esquerra i de la independència de Catalunya. A mi, allò em va sonar a música celestial. I així, a través d’ell, vaig ingressar al Front.
Per què aquella conversa li va sonar a música celestial? Ja tenia una convicció independentista en aquell moment?
Sí, sí, jo ja la tenia. Sempre m’ha agradat molt llegir, i així que vaig fer 18 anys, em vaig apuntar a la Biblioteca Central, que en aquell moment es deia així, tot i que era la Biblioteca de Catalunya. Fins i tot el nom Catalunya ja molestava en aquell context. Un dia, buscant fitxes, vaig trobar un llibre d'Història de Catalunya. Jo, fins aleshores, no sabia que Catalunya tenia una història pròpia. Avui dia pot semblar obvi, però en aquell moment, per l’amor de Déu, no ho era gens! Havíem estat educats en escoles franquistes, on ens feien resar, cantar Cara al sol, ens inculcaven la formació de l’Espíritu Nacional, i de la història de Catalunya, dels fets catalans o de Companys, ni una paraula. Ni tan sols a casa se’n parlava. Hi havia por, molta por. Quan diuen que no n’hi havia, jo puc dir que sí, que l’he viscuda i mamada des de petit. Aquella gent va entrar a foc i a sang, i la gent gran, com els meus pares, ho sabia molt bé. Els meus pares eren catalans, més o menys catalanistes. La meva mare, com moltes dones de l’època, no es pronunciava gaire, i el meu pare tampoc; ell estava centrat en la feina i en portar un plat a taula. Però allò va ser un descobriment per a mi. Aquell llibre d’Història de Catalunya era tota una revelació. Vaig començar a llegir-lo i, per primera vegada, vaig enfrontar-me a un text en català. No havia llegit mai en català i, al principi, només dues pàgines ja em feien venir mal de cap. De debò! Però aquell moment em va despertar. Vaig sentir que m’havien estafat, que m’havien enganyat tota la vida.
A la Biblioteca de Catalunya, tots els llibres prohibits de l'etapa republicana es conservaven i es podien consultar. Era sorprenent! Els tenien al catàleg, i si els demanaves, te'ls deixaven. Vaig començar a llegir les obres d’en Martí i Julià, Per Catalunya, en Prat de la Riba… fins i tot en Torres i Bages. Era com un forat en la censura d’aquella època. Així em vaig començar a formar. No tenia temps per llegir a la biblioteca perquè tenia la botiga i el negoci, que ens ocupava totes les hores del dia tant a la meva dona com a mi. Però demanava els llibres en préstec, i encara guardo la targeta de préstec d’aquella època. Ara, com a investigador, fins i tot puc consultar documents restringits. Llegir aquells llibres em va obrir els ulls. No era una formació històrica estructurada, però em va fer adonar que ens havien enganyat. A casa meva, com ja t’he dit abans, no es parlava de política.
El meu pare tenia un cosí germà que havia estat membre d'Estat Català, policia de la Generalitat i francmaçó. Ho tenia tot! Quan va acabar la guerra, va haver de marxar a l'exili a Tolosa. A casa, la policia hi va venir dues o tres vegades buscant-lo, però ell ja havia fugit. Quan finalment va tornar, cap al 1965, no li van fer res. Com que parlava català, castellà, francès i anglès, va intentar trobar feina als hotels, que en aquell moment començaven a rebre turistes. Al principi l’agafaven de seguida perquè hi havia poca gent que parlés idiomes, però quan els seus papers arribaven al sindicat, el posaven en una llista d’excombatents que havien de passar al davant. Va sobreviure un temps vivint a casa i amb l'ajuda de la seva xarxa de contactes, suposo que entre francmaçons, però finalment va haver de marxar de nou. Va morir a Tolosa de Llenguadoc.
Quan va viure tot això, quina edat tenia?
Doncs mira, vaig néixer el 1934, així que cap als anys 60 tenia uns 28 anys. Suposo que a aquella edat qualsevol injustícia et colpeja amb més força, i potser d’aquí neix la flama, no?
M'ha dit que en aquella època vostè va créixer envoltat de por. Com es va sobreposar a aquest sentiment? Si fins i tot a la seva família no es parlava de política, què el va impulsar a actuar? I imagino que aquesta por l’ha acompanyat al llarg del seu activisme, oi?
No, no. Jo he tingut por, i de veritat. Aquella sensació que et posa els cabells de punta, l’he viscuda diverses vegades. Especialment en accions concretes. Recordo perfectament la primera que vaig fer com a militant del Front. Va ser el 1962, quan en Franco va visitar Barcelona. Jo acabava d’ingressar-hi. Ens van donar unes ampolletes de vidre amb un compost similar al gas lacrimogen. No sé el nom tècnic, però la idea era que, quan en Franco arribés i sonés l’himne nacional, les llancéssim a terra. A mi em van assignar un punt davant de la catedral. Érem deu militants repartits per diferents llocs. Vaig preparar-me fent un forat a la butxaca dels pantalons perquè l’ampolla pogués relliscar pel camal. Quan va arribar el moment, la vaig deixar caure, però no es va trencar. La vaig haver de trepitjar amb el peu. I aleshores, va ser un caos. El gas es va expandir ràpidament, i els cavalls –que tenen les narius molt sensibles– es van començar a esverar. Els soldats de l’exèrcit, que estaven formant un cordó, van perdre el control. Enmig d’aquell caos, jo mateix plorava com ningú, perquè el gas pujava directe cap a mi. De sobte, vaig veure venir cap a mi tres individus. Portaven l’escut de la División Azul a la solapa i un d’ells duia també les cinc fletxes de la Falange. En passar pel meu costat, vaig sentir com un deia a l’altre: «Hay que avisar al capitán, son gases lacrimogenos». En aquell moment, vaig pensar a córrer. Però, i si m’havien vist? I si sortia corrents i em caçaven? Al final, em vaig quedar clavat allà, intentant no moure’m ni cridar l’atenció. I així va passar. Però et puc assegurar que, en aquell moment, se’m van posar els pèls de punta com mai a la vida.
Quan vau dur a terme aquesta acció, quina va ser la reacció? Se’n va parlar en algun mitjà?
Res, res, no es va dir res a ningú. Ni els diaris ni la premsa en van parlar. Tot va quedar en silenci.
Però, en definitiva, l’objectiu era alçar la veu, crear una agitació, no?
Sí, sí, exactament. L’objectiu era protestar, deixar clar que no estàvem d’acord, que hi havia gent que no acceptava aquell règim. Era resistència. Accions com aquesta se’n van fer a milers: pintades, manifestacions, llançaments de pamflets... I algunes van ser molt sonades, com quan vam instal·lar altaveus a l’Hotel Duval l’11 de setembre del 1971. Aquell dia vam emetre un missatge de lluita, que es va gravar a casa meva. La veu que es sent era la meva. Els altaveus es van instal·lar en una habitació de l’hotel i van ressonar per tot arreu. També fèiem accions com penjar banderes. Com que no es trobaven banderes catalanes, moltes les fèiem nosaltres mateixos. A vegades, fins i tot cosíem banderes espanyoles per convertir-les en senyeres.
En aquell moment, accions com la dels gasos lacrimogens eren considerades terrorisme?
No, en absolut. En aquell moment no hi havia activitats que es poguessin considerar terroristes, més enllà de la resistència armada del maquis. Eren accions de protesta. Pel que fa a les organitzacions que les duien a terme, només hi havia el Front i el PSUC. Esquerra Republicana, en aquell moment, gairebé no tenia presència militant en aquest tipus d’accions. Unió Democràtica tampoc, tot i que hi havia gent vinculada a la resistència. Però el Front sí que tenia un gruix de joves militants disposats a actuar.
Parli’m del Front i la seva posició pel que fa a la lluita armada.
El Front, als anys 40, criticava la lluita armada. Jo era qui s'encarregava de les xerrades sobre normes de seguretat dins del Front. Una de les meves grans preocupacions era precisament la seguretat, perquè jo tenia un negoci i una família a qui protegir. La meva dona i jo portàvem la botiga mentre criàvem dos fills petits, i pensava: "Si a tu t'enganxen, tot això se'n va en orris. Com tirarà endavant la meva dona?" Això em va portar a insistir en la importància de la seguretat dins del Front. De fet, vaig ser jo qui va formar l’arxiu del Front. Hi havia moltes tasques a fer, i sovint, quan es plantejava una necessitat, la resposta era: "Doncs fes-ho tu". Així que ho feia jo. A principis dels anys 60, la propaganda escrita no es distribuïa en grans quantitats. Es feien servir remitents falsos per enviar manifestos i butlletins per correu, però jo advertia que això podia ser perillós. A Correus, si identificaven una persona com a receptora habitual de cert tipus de propaganda, la podien associar a una ideologia compromesa. Així que vaig proposar un altre mètode: deixar la propaganda directament a les bústies dels destinataris. Em van dir que ho organitzés, i així ho vaig fer.
Quina relació va tenir amb el cas d’Ignasi Agustí?
Ignasi Agustí, l’autor de Mariona Rebull, era un feixista declarat. Quan va haver-hi la manifestació de capellans [protesta de 30 capellans el 1966 davant la comissaria de Via Laietana que va finalitzar amb una brutal intervenció policial], va escriure un article a L’Español titulat "Estos bonzos incordiantes", comparant els capellans que protestaven amb els monjos budistes que s'immolaven en senyal de protesta. En resposta, vam actuar contra la seva llibreria, Argos, al Passeig de Gràcia: vam trencar els vidres i vam repartir octavetes. El contingut d’una d’aquestes octavetes el criticava per haver intentat col·laborar amb la Generalitat l’any 1936 a canvi de diners. Quan no li van pagar, va marxar a França i després a la zona franquista, on va fundar la revista Destino. A mi, però, em semblava injust criticar algú per decisions preses als 20 anys, en una època en què la gent no estava tan formada políticament com avui.
Com va acabar creant les normes de seguretat del Front?
Jo insistia molt en la necessitat de formar la gent en normes de seguretat perquè no podíem permetre'ns errors. Un dia, el Jaume Martínez Vendrell, que sabia que jo era qui portava aquest tema al Front, em va proposar anar a Lleida a parlar amb un grup de persones. Allà els vaig ensenyar a fer còctels Molotov, metxes retardades i artefactes incendiaris, a més de parlar de seguretat.
Com va aprendre a fer còctels Molotov?
Un company m’ho va ensenyar. En aquest tipus de moviments, s’aprèn d’altres. Recordo estar a Lleida amb altres militants de les Borges Blanques. Els ensenyava aquestes tècniques, però no donava temps a cobrir-ho tot. A més, jo canviava d’identitat a cada trobada per evitar ser identificat, però sempre hi havia el risc de ser reconegut. Va ser llavors quan em van proposar que ho posés per escrit. Així va néixer un document titulat El dur camí de l’alliberament, com seguir-lo. Era un manual de normes de seguretat per als membres del Front.
Com aconseguia informació sobre els cossos de seguretat i el seu funcionament?
Llegia molt. Molts dels llibres que tinc són memòries d’excaps d’espionatge alemany, rus, etc. Quan un tema et preocupa, t'hi fixes i aprens de tot arreu. La gent sovint pensa que algunes accions són senzilles, però la policia en sap molt. No es tracta només de repressió física. L’any 1973, la Brigada Política Social em va venir a buscar per una badada d’un company. En aquell moment, la policia perseguia Joan Colomines Puig, metge i futur diputat de Convergència, arran d’una caiguda de l’Assemblea de Catalunya. Ell es va poder escapolir i sabia que jo no vivia a casa, sinó a la botiga, on hi havia habitatge. Em va demanar ajuda i el vaig amagar. Vam muntar una coartada: ell estava escrivint un llibre sobre diagnòstic biològic –cosa que era certa– i, com que a casa seva no podia treballar amb tranquil·litat, suposadament em pagava un lloguer per utilitzar el meu espai. En realitat, s’amagava. Però va cometre una imprudència. Un dia, ell i la seva dona van sortir a dinar pel barri, i la policia, que la seguia, va descobrir el seu amagatall. En lloc de detenir-lo directament, van vigilar la zona i, quan el van localitzar, també van venir per mi. Vam mantenir la coartada i, com que era una qüestió menor, no ens van maltractar. Això sí, em van retirar el passaport.
No el van detenir?
No, no. Em van citar a comissaria i hi vaig anar. Allà em van sotmetre al que anomenen la mordida: diversos policies, nois i noies que es mouen en ambients universitaris i laborals, especialistes a memoritzar cares, van anar entrant mentre m’interrogaven. Em miraven fixament, però ningú em coneixia. Jo portava l’aparell clandestí del Front, però no assistia a reunions de l’Assemblea de Catalunya ni d'altres grups polítics, així que no em reconeixien. També vaig tenir la sort que, a l’escala on vivia, hi havia un inspector de policia de la criminal. La seva dona, clienta habitual de la meva botiga, m’apreciava molt. Quan tenien algun problema, sempre em venien a buscar a mi. Recordo una vegada que el seu pare va quedar encaixat entre el vàter i la paret, i em van demanar ajuda per treure’l d’allà. El fill, que era policia, ho sabia i em tenia respecte. Quan els seus companys el van alertar sobre mi, ell va respondre: És un poc catalanista, però una molt bona persona. Suposo que això també va influir en el tracte que vaig rebre. Pel que fa al doctor Colomines, tampoc el van maltractar. La seva causa era menor per a la policia, no hi havia motiu per fer-ho.
Quin volum de gent es movia per Barcelona o Catalunya en aquestes accions? Eren iniciatives exclusives de Barcelona o també es duien a terme en altres ciutats?
No, no, el Front tenia una xarxa molt activa a diverses comarques. I tant! No era una cosa exclusiva de Barcelona.
Quin tipus d'actuacions es feien a les comarques?
Bé, en general, la protesta es visualitzava amb pintades, penjades de banderes i la distribució de manifestos. Això era el que es podia fer en aquell moment. També hi havia altres accions, com ajudar a passar persones a la frontera.
Com funcionava?
El Front sempre ha tingut una relació especial amb el president Companys, sobretot per la manera com va morir. Tant és així que el butlletí clandestí que publicàvem es deia Per Catalunya, en referència a les últimes paraules del president. Quan es va commemorar el 25è aniversari de la seva mort, el nostre delegat a París, Manuel Viusà, havia fet una biografia de Companys. La nostra intenció era fer-la arribar a Catalunya, però no va estar enllestida a temps. Així que vam decidir imprimir-ne només la portada amb paper engomat i la vam enganxar per tot Catalunya, especialment als monuments dedicats als caídos por Dios y por España. En aquell moment, ja teníem una xarxa organitzada per fer entrar material clandestí al país. Aprofitant aquesta infraestructura, vam començar a passar altres coses: armes antigues del FAC, militants d’ETA... Això últim ens va arribar per casualitat. L’any 1969, després d’una escissió amb el PSAN, vam mantenir una relació cordial amb ells. Un dia, Joan Josep Hermet ens va demanar ajuda per portar a França un membre d’ETA que havia fet un atracament a un banc i havia fugit fins a Montserrat. Nosaltres no teníem res muntat per a això, però, com que gestionàvem el pas de fronteres, vam accedir a ajudar-lo. Així vam començar a passar persones de l’altra banda. Amb el temps, aquesta col·laboració va créixer. Ens van donar contactes al País Basc i ens van demanar més trasllats. A poc a poc, vam acabar passant una trentena de persones. Però la situació es va complicar quan, en una d’aquestes operacions, alguns dels que ajudàvem portaven armes visibles. Això era un risc innecessari per a nosaltres. Quan vam tornar, ho vaig plantejar a l’executiva del Front i vaig dir que ho havíem de tallar. El pas clandestí de fronteres el fèiem per nosaltres, pel Front i per gent afí, però no podíem arriscar les nostres estructures per una causa que no era estrictament nostra. I així es va acabar la nostra col·laboració amb ETA.
Hi havia simpatia i bons ulls, però vostès mai van voler ser com ETA, oi?
Bé, a partir d'un determinat moment, el Front sí que va crear ÈPOCA.
I com va anar això? Em pots explicar una mica per què?
Jo m'hi vaig trobar una mica de trascantó. Jo col·laborava molt, a títol personal, amb en Jaume Martínez Vendrell, que era qui havia impulsat tot això. Ell em va demanar que fes xerrades sobre seguretat i que ho posés per escrit. En aquell moment, jo no sabia que les xerrades eren per a la gent que després formaria ÈPOCA. Però en Jaume ja ho tenia tot al cap, ho tenia clar. A través d’ell, vaig col·laborar en moltes coses. En un determinat moment, em va demanar que anéssim a fer un dipòsit a la Catalunya Nord per emmagatzemar unes armes que després recolliríem. Eren les armes del FAC. Un dia, en Jaume, que tenia una empresa de màquines de cansaladeria, em va trucar utilitzant aquesta excusa per dissimular la conversa. Em va dir: “Per cert, la meva neboda està embarassada”, que volia dir que el dipòsit ja estava ple. Vam anar amb en Anton Ribas i Sala, vam recollir sis pistoles Walther del 9 curt (que eren del FAC), les vam empaquetar i les vam dipositar a la llibreria de Joan Ballester Canals, Públia. Aquesta llibreria, situada al carrer Consell de Cent, era coneguda per vendre només llibres en català i per la venda del famós mapa dels Països Catalans, fet que va portar en Ballester a ser empresonat.
Qui va proporcionar les armes del FAC?
Les armes del FAC les havien comprat diverses persones. Curiosament, en Joan Ballester Canals sabia que jo havia muntat l'arxiu perquè en Joan Cornudella, que treballava en un despatx situat a la seva llibreria, em coneixia. Cornudella havia estudiat Econòmiques i sovint treballava allà, fent els seus escrits i estudis. Jo anava sovint a la llibreria per comprar llibres en català, una forma de resistència i de suport a la cultura del país. Per exemple, la col·lecció de la Gran Enciclopèdia Catalana, que es publicava per fascicles, era una manera de col·laborar en la difusió del coneixement en català. Suposo que en Ballester, tot i que no sabia exactament el que jo feia pel Front, devia conèixer la meva implicació. Quan va morir, els seus fills em van venir a buscar per dir-me que el seu pare havia expressat el desig que jo pogués quedar-me amb tot el que guardava. Vaig anar al carrer Tres Senyores de Gràcia, on tenien un magatzem ple de documents. Al principi, vaig pensar que hi trobaria material compromès, però en realitat tot eren publicacions en català impulsades per en Ballester. Em va sorprendre la quantitat d’edicions que havia fet, perquè n’hi havia una gran quantitat. Amb el temps, els seus fills m’han anat donant més material. Entre aquests documents conservo una sèrie de cartes intercanviades entre Planchart, Ballester i altres persones. A primera vista, semblen insignificants, però en realitat eren missatges codificats per coordinar la compra i el transport de les armes del FAC. Aquestes armes es compraven i es feien arribar a França, on sembla que algú es posava en contacte amb en Jaume Martínez. Va ser ell qui ens va encarregar fer el dipòsit. No sé qui les va portar fins allà, però nosaltres les vam recollir i les vam traslladar a la llibreria de Ballester. Tot plegat formava part d'una xarxa més àmplia. Hi havia el Front involucrat a través de Jaume Martínez i altres persones que col·laboraven per la causa. Però jo no sé exactament a qui van anar a parar aquelles armes ni qui les va recollir després. Pel que fa a les armes d’ÈPOCA, la situació era diferent. Aquelles provenien directament del Front i es van introduir a Catalunya en tres ocasions.
Quines van ser les accions principals d’ÈPOCA?
L’acció més destacada va ser la recuperació econòmica de la Seguretat Social de Bellvitge. En aquest assalt hi va morir un policia i un altre va resultar ferit. El grup encara s’estava organitzant i armant, i necessitaven diners per sostenir-se.
Què vol dir “recuperació econòmica”?
És un terme utilitzat pels anarquistes. No parlaven d’atracaments, sinó de “recuperacions econòmiques”, ja que consideraven que els bancs i les institucions robaven a la societat, i que ells simplement recuperaven aquells diners per tornar-los al poble.
Vostè va participar en accions a favor de Jordi Pujol. Ara que s'està fent una certa reparació de la seva figura després d'uns anys d'ostracisme, podria reflexionar sobre aquest tema?
Jo em crec la història de la deixa de l'avi Florenci per un motiu senzill. A en Pujol el van empresonar per les activitats del Palau i, sobretot, per un document molt poc conegut anomenat Us presentem el general Franco. Aquest document, que tinc a l’arxiu, qualificava Franco de corrupte, i va ser per això que li van fer el Consell de Guerra, no pas per cantar El Cant de la Senyera. En aquell moment, li van fer diverses propostes perquè, essent un metge catòlic de la burgesia catalana, tampoc els interessava fer-li un Consell de Guerra per oposar-se a Franco. Li van oferir una pena menor si reconeixia que s'havia equivocat, però no ho va acceptar. Es va mantenir ferm, denunciant els militars i el règim. Aquella actitud va ser molt digna. Jo vaig començar a pintar Catalunya Pujol i altres consignes pel meu compte abans d’ingressar al Front el 1962. En aquell moment, Pujol s’havia convertit en un símbol de la catalanitat i de la lluita contra la dictadura. Pel que fa a la deixa de l’avi Florenci, el seu pare tenia clar que, donada l'activitat política del seu fill, podria arribar un moment en què hagués de fugir. Suposo que per això va posar diners a Andorra a nom de la seva dona i fills, per garantir-los un coixí si mai es veia obligat a exiliar-se o tornava a ser empresonat. Aquesta és una suposició meva, però no crec que vagi gaire desencaminat. Durant la seva presidència, Pujol va tenir un paper important en la reconstrucció de Catalunya. Potser perquè estava tot per fer, però va impulsar molts projectes en cultura, llengua i país. Per mi, Pujol ha estat un dels presidents més importants que ha tingut Catalunya.
Després de tots aquests anys de resistència i clandestinitat, arriba el període de transició i democràcia. Com ha evolucionat vostè i la seva acció política en aquests anys?
Bé, jo sempre he sigut un resistent, però no un polític. L'any 1990, quan el Front va decidir autodissoldre's, es va fer una assemblea de militants i hi havia tres opcions. Els antics, com Malaret i Espriu, volien congelar les sigles. Els de comarques, liderats per Josep Maria Casablanca i els de Cadaqués, volien ingressar a Esquerra. I finalment, un grup format per Antoni Torró, jo mateix i altres joves, que havíem impulsat Catalunya Lliure i col·laborat en les eleccions europees, volíem continuar aquesta experiència. Es van fer votacions i va guanyar la integració a Esquerra Republicana. Em va tocar a mi i a Casablanca anar a negociar amb Àngel Colom. Ens van rebre amb els braços oberts, ja que el Front tenia un gran prestigi i la seva incorporació era un gran favor per a Esquerra. Molts militants s'hi van sumar, però jo no hi vaig ingressar. Jo he militat al Front i no milito enlloc més, perquè jo no soc polític. Colom em proposava llocs en el partit, però jo no em volia enganyar a mi mateix. L'experiència m'ha donat la raó, perquè als partits sovint has de vigilar més el company que tens al costat que l'enemic que tens davant. En canvi, en la resistència, ens podíem refiar totalment els uns dels altres, perquè ens ho jugàvem tot: presó, exili o coses pitjors.
Què ha suposat la democràcia per als partits polítics?
La democràcia és el sistema pel qual tots havíem sospirat durant la dictadura. És l'única forma políticament viable perquè la gent expressi les seves necessitats, esperances i reivindicacions. Ara bé, el problema és que molts partits, gairebé tots, sovint miren més pels interessos del partit que pels interessos del país i de les seves classes populars, i això no hauria de ser així. No ens enganyem, per a molts, la política també és un modus vivendi, amb sous importants. Però, malgrat les seves imperfeccions, la democràcia continua sent el millor sistema conegut.
Vostè considera que el Procés i l'1 d'octubre han fracassat?
Políticament, és evident que no s'ha aconseguit l'objectiu. Ara bé, si ho mirem des d'una perspectiva històrica, cal valorar el camí recorregut. Als anys setanta, quan l'independentisme encara era clandestí, érem quatre gats. Durant els vuitanta i noranta, tot i poder manifestar-nos, continuàvem sent pocs. Però a partir de cert moment, l'independentisme va començar a omplir els carrers de manera massiva. Manifestacions que no es veien des de l'alliberament d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, referèndums i mobilitzacions històriques han estat un èxit. Tanmateix, tenim davant un adversari molt dur, que ens ataca per terra, mar, aire i ara també amb la justícia. Espanya mai deixarà perdre Catalunya. No li cal posar l'exèrcit al carrer, però sí la Guàrdia Civil i altres mecanismes repressius. Estar dins d'Europa els impedeix fer determinades accions, però continuen gastant molts recursos en infiltracions, espionatge i control. No ens volen deixar marxar ni per motius econòmics –Catalunya representa el 25% del PIB estatal– ni per motius simbòlics. No ens suporten, no accepten la nostra llengua i interpreten que ho fem per provocar-los.
Com creu que evolucionarà l'independentisme? Què pot fer per recuperar la força?
L'independentisme és cíclic, com les dents d'una serra: hi ha pujades i baixades. Hi ha moments en què les circumstàncies fan que el moviment s'expressi amb més força, però això no vol dir que desaparegui. Tots aquells que van sortir als carrers i van formar una cadena humana de nord a sud, des de Catalunya Nord fins al País Valencià, continuen tenint el mateix sentiment. La seva ideologia i les ganes de lluitar no han desaparegut. El problema és que, sovint, la política de partits desanima la gent. Però quan es torni a generar un context propici, ja sigui mitjançant eleccions, manifestacions o altres accions, aquest sentiment tornarà a emergir amb força.