Totes les mirades apunten aquest dilluns al rei Felip VI que, com a moderador, arrenca la ronda de contactes amb els partits amb representació parlamentària sorgits de les eleccions generals del 23 de juliol, amb l’excepció de Junts, Esquerra, EH Bildu i el BNG, que el tornaran a plantar. Amb les entrevistes i davant d'un panorama molt renyit, el cap d’Estat s’ha de fer una idea del candidat que pot optar a una investidura i, com que la Constitució espanyola no aclareix si ha de proposar el candidat amb més vots o el qui té més suports garantits, la ronda d’aquesta setmana situa Felip VI en el dilema d’escollir entre Alberto Núñez Feijóo o Pedro Sánchez per a una possible investidura.
L’article 99.1 de la Carta Magna és el que apunta el procediment a seguir un cop constituïdes les Corts. Diu així: “Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través de la Presidència del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern”. El redactat és prou ambigu com per no especificar quin criteri ha de seguir el monarca per designar un candidat. Això sí, la Constitució determina que, un cop elegit un candidat, el rellotge electoral s’activarà en el cas que fracassi la primera sessió d’investidura. En aquest supòsit, el Congrés tindrà dos mesos per investir un candidat i, si no se’n troba cap, el Rei dissoldrà les Corts i convocarà eleccions automàticament. En qualsevol cas, un cop Felip n'esculli un, Francina Armengol serà l'encarregada de buscar dia i hora per a la primera sessió.
Els números insuficients a banda i banda
Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo acudiran dimarts a La Zarzuela. El popular li explicarà al monarca que té a la butxaca 171-172 diputats, a quatre o cinc de la majoria absoluta, si donem per descomptats els vots del PP (137), Vox (33), UPN (1) i Coalició Canària (1). En aquest context cal emmarcar la posició de la ultradreta, que dijous passat van obrir una crisi amb el PP després de votar el seu candidat a la mesa del Congrés. Tot i la divisió, els de Santiago Abascal no han retirat el suport a la investidura de Feijóo. El president del Senat i vicesecretari del PP, Pedro Rollán, va assegurar aquest dissabte que el líder del PP “té la legitimitat, responsabilitat i obligació d’intentar aconseguir els suports suficients” per anar a la investidura. Amb aquests moviments, el PSOE opta per la cautela perquè interpreta que els populars estan “pressionant” el monarca. A més, es riuen de les intencions de Feijóo. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va qualificar aquest diumenge de “ridícul” l’”entestament” del líder del PP d’intentar ser candidat a la investidura. “Recordarà la moció de censura de Ramón Tamames”, va dir Bolaños, en referència als 52 vots que va aconseguir.
Allà on té raó Feijóo és que, en aquests moments de la pel·lícula, té més vots assegurats —encara que insuficients— que Pedro Sánchez. El president en funcions només pot comptar amb el PSOE (121), Sumar (31) i EH Bildu (6). Això construeix un bloc de 158, lluny dels que promet el PP. Ara bé, Sánchez és l’únic candidat que, veient els 178 de Francina Armengol, té possibilitats reals de ser investit en primera o segona ronda. Per aconseguir-ho, Sánchez encara haurà de suar sang per convèncer el PNB, el BNG i, per sobre de tot, els 14 diputats independentistes catalans. En aquest punt, tenint en compte que Junts, ERC, EH Bildu i el BNG faran campana en la ronda de contactes, es fa difícil pensar que el rei es pugui fer una idea de quin candidat té més suports lligats.
El precedent convuls de 2016
La disjuntiva de Felip VI no és secundària tenint en compte els precedents. Des de 1977, el guanyador de les eleccions estatals sempre s’ha convertit en el president del govern, a través d’una majoria absoluta o gràcies a una majoria simple prou sòlida com perquè no hi hagués cap alternativa plausible. En aquests moments la segona força té opcions factibles de desbancar el primer. L’únic precedent similar es va viure el 2016, quan la política espanyola va viure un any convuls per la irrupció de Ciutadans i Podem, que van fragmentar el tauler polític. Després dels comicis de desembre de 2015, Mariano Rajoy va declinar la proposta de Felip VI per anar a la investidura perquè no tenia els vots necessaris per tirar-la endavant. La Casa Reial el va escollir per “l’ordre natural” de les urnes, sabent que el PP havia sigut la força més votada per bé que sense majoria absoluta.
Fracassada la via Rajoy, el cap d’Estat, després d’una segona ronda de consultes, va escollir Pedro Sánchez i el socialista va perdre les dues votacions al Congrés per ser elegit president del govern. Unes setmanes més tard, el monarca va convocar una tercera fornada d’entrevistes i, en veure que ningú tenia la complicitat del Congrés, va enviar els espanyols a les urnes el juny de 2016.
En qualsevol cas hi ha una diferència entre Rajoy i Feijóo. Així com l’expresident espanyol va optar per no anar a la investidura en una decisió insòlita, ara el líder del PP està convençut d’anar a reclamar la confiança de la cambra baixa, tot i saber que no té prou vots per sortir-ne victoriós. L’estratègia del PP és activar el rellotge electoral —2 mesos— després de fracassar en la primera sessió d’investidura, que s’ha de guanyar per 176 vots. L’operació serviria per posar pressió i pressa a la negociació que el PSOE haurà d’articular amb Junts i Esquerra Republicana.