Santiago Abascal es mira el 23-J amb la seguretat d’haver consolidat el projecte de Vox a tots els nivells institucionals en els últims 4 anys: als ajuntaments, als parlaments autonòmics i a les corts espanyoles. L’enfortiment electoral amb el qual entoma les eleccions estatals obre pas a un estadi superior, que implica que Vox ja no es conforma donant suport a governs del PP per influir en l’acció política, sinó que aspira a formar-ne part activament, aprofitant l’experiència encetada després dels comicis de Castella i Lleó, per decidir des de dins.

El revers de la victòria aclaparadora del PP el 28 de maig és la dependència parlamentària que tindrà Alberto Núñez Feijóo de l’extrema dreta. Així com el PP ha obtingut un èxit rotund al País Valencià, les Illes Balears, l’Aragó i Extremadura, la capacitat per capgirar el color d’aquests governs regionals dependrà dels acords i aliances que hauran de teixir amb l’ultra dreta, que és l’única opció parlamentària a la qual es poden aferrar.

 

Excepte a Madrid, Andalusia i la Rioja, al PP se li han acabat les majories absolutes i aquesta n’és la principal debilitat. “Els números són els números”, deia dijous passat el vicepresident d’Acció Política de Vox, Jorge Buxadé, amb els resultats sobre la taula. Davant les ganes del PP per dilatar els terminis i evitar fer-ho coincidir amb la campanya electoral, els d’Abascal s’afanyen a retratar-los i posar presses per negociar. “Si el PP vol conformar una alternativa estenem la mà per fer-ho, i per a això, com abans ens asseiem a negociar millor”, ha remarcat el portaveu ultra al Congrés dels Diputats, Ivan Espinosa de los Monteros, que ha recordat el PP que “haurà de respectar” els seus votants. “El senyor Feijóo haurà de decidir si prefereix l’alternativa o el continuisme amb un pacte amb Pedro Sánchez”, va remarcar Abascal la mateixa nit del 28, deixant molt poc marge de maniobra.

Abascal també haurà d'anar amb compte amb amenaces exteriors perquè l'excompanya de partit Macarena Olona ha decidit fer el pas i concorrerà a les eleccions estatals sota la marca 'Caminando Juntos'. La que va ser la candidata de Vox a les eleccions andaluses ha anunciat que només farà llista electoral a les circumscripcions on creu que té possibilitats d'obtenir representació i, per petita que sigui, amenaça de robar-li vots a Abascal, cosa que pot acabar sent important per a la formació de majories a les corts espanyoles. 

Vox completa la consolidació a les municipals

El 28 de maig ha ajudat a compensar la pota del tamboret que Vox tenia més coixa: els municipis. Era l’assignatura pendent de Vox perquè en l’anterior cita a les urnes dels ajuntaments (2019), la formació ultradretana encara no estava prou consolidada entre l’electorat espanyol i tan sols havia aconseguit presència al parlament andalús (12 diputats) i al Congrés dels Diputats (24 escons). Amb la repetició electoral del novembre, Vox es va disparar als 52 escons convertint-se en la tercera força parlamentària per davant d’Unides Podem i apuntant a una tendència alcista a les urnes. A Catalunya, Vox es va endur fa quatre anys dos diputats per la circumscripció de Barcelona (Ignacio Garriga i Juan José Aizcorbe Torra).

 

Pel que fa als resultats, l’extrema dreta va aconseguir diumenge 28 de maig 1.608.401 vots (7,19% del total) i 1.695 regidors als municipis de tot l’Estat, cosa que li ha atorgat 6 majories absolutes locals. Aquestes xifren impliquen una pujada espectacular respecte els 812.804 suports (3,56% del total) i 530 escons. A Catalunya, el partit ha irromput als plens de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i han crescut exponencialment, amb 124 regidors davant dels 3 que va aconseguir a Salt el 2019.

 

'Supercandidat' Ignacio Garriga

El 'supercandidat' de Vox a Catalunya, Ignacio Garriga, ha viscut una carrera meteòrica dins del partit. Santiago Abascal l’ha fet servir com a reclam electoral cada cop que s’han obert les urnes al Principat. El va posar com a candidat per Barcelona a les dues eleccions estatals de 2019 -va obtenir l’escó-, va ser el cap de llista a l’alcaldia de Barcelona el 2019 -no va aconseguir representació al ple- i el va situar com a cap visible a les eleccions catalanes de 2021 -va tenir una cadira al Parlament-. L’ascensió també té a veure amb el poder orgànic perquè, arran del conflicte intern al partit amb Javier Ortega-Smith, Abascal va proclamar Garriga com a secretari general, càrrec que manté avui en dia.