Els fantasmes reapareixen. El pas per l’equador de la legislatura espanyola no ha estat especialment pacífic, sinó més aviat turbulent, malgrat els dos pressupostos de l’Estat i la pluja de milions de fons europeus. S’han passat les primeres setmanes de l'any havent d’esquivar polèmiques artificials, creades per la dreta i alimentades des de la mateixa Moncloa i pel mateix Pedro Sánchez. Però també fent front a problemes reals. En deu dies el govern espanyol té una de les votacions més importants, i també de les més difícils, d’aquests quatre anys de mandat, a les portes d’un nou cicle electoral: la de la reforma laboral. Casa dia que passa, es complica més. I certament seria paradigmàtic que el gran projecte de Yolanda Díaz, cridada a unificar i liderar tot l’espai a l’esquerra del PSOE, acabés sent una derogació aigualida i acabés tirant endavant gràcies als vots de la dreta. Perquè no només està en joc una votació concreta. Està en joc el rumb de la legislatura.

No debades, els socis han fet un cop damunt la taula. ERC no vol més gat per llebre, ni més lleis que queden lluny de les promeses, com ja ha passat en la llei d’habitatge o en la nova llei de memòria democràtica. Per això Gabriel Rufián s’ha plantat: o el decret es tramita com a projecte de llei al Congrés dels Diputats, per a poder modificar-lo en el tràmit parlamentari, o votaran en contra de la seva convalidació. Però no només els republicans. També és el cas d’altres aliats estratègics de Sánchez, com el PNB o EH Bildu, que estan en la mateixa posició que ERC i reclamen, com a mínim, la primacia dels convenis autonòmics per damunt dels estatals. Ho ha advertit Andoni Ortuzar, president jeltzale: si no es canvia votaran que no. També estan incòmodes altres formacions com Més País i Compromís. És a dir, el bloc sencer de la investidura i de la legislatura. Però el govern espanyol no vol ni negociar. Continua el no a tot i explora altres vies per impedir que decaigui.

L’eterna temptació dels últims anys: abandonar l’aliança d’esquerres i plurinacional per a moure’s al “centre” de Ciutadans. El PSOE ja ha obert aquesta via, després que la formació hagi ofert els seus vots gratis a la reforma laboral “si no es toca una coma” de l’acord amb sindicats i patronal. El ministre Félix Bolaños parlava aquesta mateixa setmana d’”eixamplar majories”. Seria un nou intent de ressuscitar la formació, que segons la majoria d’enquestes s’aboca a la desaparició. El CIS li dona dos punts menys en un mes i el situa en el 4%, molt a prop del 3% de llindar mínim (per demarcació) que et deixa amb representació o sense. I ni tan sols amb Ciutadans acaben de sortir els números per a convalidar el decret al Congrés el pròxim 3 de febrer.

Una possibilitat de la qual a més a més recelen Unidas Podemos i Yolanda Díaz, que es troben entre l’espasa i la paret. Per una banda, admeten la necessitat de salvaguardar l’acord assolit amb els sindicats i la patronal, amb la CEOE amenaçant de sortir-se de l’acord –que tant ha costat– si els diputats el modifiquen. Per altra banda, la necessitat de salvaguardar l’aliança estratègica en la “direcció d’Estat” amb les esquerres, els independentistes i els nacionalistes, i de retruc impedir l’acostament a Ciutadans, que consideren una “trampa” per a carregar-se el bloc actual. L’espai morat està liderant les converses amb els socis, però tampoc no hi ha moviments.

No és el primer cop que el govern espanyol es troba davant d’aquesta cruïlla. Va passar en els primers pressupostos de l’Estat, que la pressió del llavors vicepresident Pablo Iglesias va fer que es decantés pel bloc de la investidura. Ara, però, els socis “prioritaris” –terme encunyat per La Moncloa– admeten que les coses estan “fotudes” i veuen molt a prop la via Ciutadans. Sigui com sigui, marcaria un precedent perillós. La coalició espanyola haurà d’escollir si segueix el camí on estava o agafa una drecera.

Ciutadans cap a la desaparició

Aquesta setmana s’ha fet públic el baròmetre de gener del CIS, que ha enfonsat encara més Ciutadans cap a la desaparició. El camí iniciat a les eleccions generals del 2019, quan es van quedar a les portes del Grup Mixt, va continuar amb la desaparició de l’Assemblea de Madrid l'any passat. Ja només els queda presència en un govern autonòmic, el d’Andalusia. I el panorama no és gaire esperançador per a la formació d’Inés Arrimadas. Les perspectives també són negres a les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, el pròxim 13 de febrer, i d’Andalusia, al llarg d’aquest any. En tots dos territoris també s’arrisca a l’extinció.