Pedro Sánchez ha provat sort amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades i seran els electors els que el 23 de juliol evidenciaran si s’ha equivocat o si, com altres vegades ha demostrat, té una mà màgica. El desastre del PSOE el 28-M ha abocat Sánchez a desfer el seu full de ruta i convocar unes eleccions gairebé mig any abans del que estaven previstes. S’ho juga tot a una carta i a una campanya que haurà d’acabar de concretar en les pròximes setmanes. Durant els darrers dies, però, ja ha començat a dibuixar les línies mestres: espantar l’electorat amb el discurs de la por fent comparacions entre el trumpisme i el PP i Vox, i replantejar-se la seva relació amb l’independentisme.
Els primers esbossos d’aquesta estratègia començaven a aparèixer dimarts, l’endemà de la convocatòria d’eleccions anticipades. La portaveu del PSOE i ministra d’Educació, Pilar Alegría, utilitzava el concepte “onada ultraconservadora” per referir-se a la victòria aclaparadora del PP el 28-M. Minuts més tard, la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, feia el mateix fent ús del terme “onada populista reaccionària”. I finalment va ser Pedro Sánchez qui aquest dimecres va acabar de polir el discurs de la por i del ‘si tu no hi vas, ells tornen’. Va augurar que el PP i Vox preparen un assalt al Congrés inspirat en el del Capitoli que van perpetrar els seguidors de Donald Trump.
L’estratègia de mirar-se diferent l’independentisme ja ha començat també a fer-se notar, en aquest cas al País Basc. Es tracta, directament, de marcar distància amb Bildu i no donar així més munició al PP, que el 28-M va fer sang amb la inclusió d’exmembres d’ETA a les llistes del partit de l’esquerra abertzale. Els socialistes han decidit ara no donar suport a la formació d’Arnaldo Otegi perquè lideri l’ajuntament de Pamplona. Un moviment força delicat, ja que els socialistes necessiten Bildu si volen investir María Chivite com a presidenta de Navarra.
El 28-M del PSOE: una desfeta originada per la fragmentació de l’esquerra
Tot i que el partit més perjudicat del 28-M és el PSOE —per la seva pèrdua de governs de comunitats autònomes i d’ajuntaments— no és qui més ha fracassat en les eleccions. El gran triomf de la dreta es deu als pèssims resultats de Podemos i la resta de formacions que se situen a l’esquerra dels socialistes. Per posar un exemple, entre PP i PSOE hi ha hagut una diferència de menys d’un milió de vots. El problema és la tercera força, que ha estat, incontestablement, Vox.
Amb tot, El PSOE ha perdut la important ciutat de Sevilla, que era imprescindible perquè el partit resistís a Andalusia, un feu històricament socialista que ara està en mans del PP per majoria absoluta. Han perdut també Extremadura, l'Aragó, el País Valencià, les Balears, La Rioja...
Però el laboratori de Sánchez confia que si Podemos i Yolanda Díaz arriben a un acord en menys de deu dies i l’esquerra alternativa es presenta unida a les eleccions del 23-J, hi ha opcions de guanyar. Els càlculs són els següents: en una extrapolació dels resultats de les municipals a les generals, PP i Vox no arriben a la majoria absoluta. Només a Coalición Canaria o a UPN no els provocaria mal de panxa haver d’investir Alberto Núñez Feijóo si aquest comptés amb el suport de Vox. I seria encara més remot que comptés amb el suport de Foro Asturias o de Teruel Existe.
El lideratge de Sánchez després del 28-M
El gir de timó de Pedro Sánchez no s’ha fet a la babalà. Hi ha altres motius que porten el seu equip a pensar que aquesta ha estat una bona decisió. A banda d’espavilar Yolanda Díaz perquè arribi a un acord amb Podemos, la convocatòria d’eleccions ha evitat un debat intern dins del seu partit sobre si ha de ser ell qui es presenti a les eleccions generals. De la mateixa manera, s’estalvia haver de passar mals tràngols al Congrés dels Diputats, sessions de control amb la pressió asfixiant-lo i dificultats per aprovar lleis.
Un dels motius pels quals el seu lideratge podria haver estat qüestionat és que s’ha demostrat del tot fallida l’estratègia de basar la campanya del 28-M en els anuncis i en convertir el Consell de Ministres en un míting electoral. Per altra banda, però, la convocatòria anticipada d’eleccions fa que Pedro Sánchez no pugui aprofitar en campanya el seu lideratge per la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea. En l’equació que va haver de resoldre aquest diumenge de matinada li ha donat poc valor a aquesta variable.
Els asos a la màniga de Sánchez
Hi ha un element més que juga a favor de Sánchez: El PP d’Alberto Núñez Feijóo patirà un cert desgast durant els pròxims mesos pels pactes als quals haurà d’arribar amb Vox als diversos ajuntaments i a les diverses comunitats autònomes en què pactar amb l’extrema dreta és imprescindible per governar. Les encaixades de mans entre el PP i Vox poden fer mal als ulls dels votants més moderats de la dreta.
A Catalunya, Sánchez pot pescar un bon grapat de votants independentistes que optin pel vot útil als socialistes, davant l’amenaça del PP i de Vox. I, fora de Catalunya, té la garantia que distanciar-se de l’independentisme funcionarà. “Si els independentistes busquen que la resta no tinguem el mateix, jo sempre aixecaré la veu; i si, a més, en algun moment han utilitzat una pistola… jo amb els assassins d’ETA, ni a la cantonada”. Aquesta frase, pronunciada durant la campanya del 28-M és del president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page. I, ves per on, és l’únic candidat del PSOE que ha aconseguit la majoria absoluta aquest passat 28-M a les autonòmiques.
L’evolució del PSOE des del lideratge de Sánchez
Fa gairebé una dècada —des del 2014— que Pedro Sánchez és el secretari general del PSOE. Només va fer una pausa de poc més de mig any entre octubre del 2016 i maig del 2017 a conseqüència d’una revolta interna. La seva etapa al capdavant dels socialistes ha estat marcada per l’entrada de Podemos, Ciutadans i Vox al taulell polític. És a dir, que és el primer líder del seu partit que s’enfronta a un escenari en el qual no hi ha bipartidisme.
Això ha tingut conseqüències en els resultats electorals del PSOE en les eleccions generals. Si es repassa la trajectòria del partit, Sánchez ha replegat molts menys suports que els que han aconseguit els seus predecessors. No obstant això, el president socialista ha pogut lligar curt Podemos i mai no ha patit cap sorpasso. És més, ha aconseguit reduir la força del seu aliat més pròxim.
Amb la desaparició de Ciutadans, però, Sánchez ja no té excusa per no mirar a la seva esquerra. I ara, ves per on, engreixar el projecte de Yolanda Díaz pot ser per a ell una bona estratègia: li interessa que Sumar sigui indiscutiblement tercera força a tot el territori, per així contrarestar Vox i reduir les possibilitats que el PP pugui pactar amb algú i poder arribar a La Moncloa.