El clima d’aquests dies a Ceuta ha estat de molta tensió. Milers de persones arribant del Marroc, per terra però també a través del mar. Els veïns, espantats veient l’entrada massiva. Centenars de nens sols, deambulant pels carrers de la ciutat, dormint on sigui, esquivant la policia, buscant simplement alguna cosa per menjar. L’extrema dreta sacsejant la bandera de la “invasió” de milers d’”immigrants il·legals”. I el govern espanyol comprant el frame, expulsant milers de persones de forma exprés, parlant d’”integritat territorial” i, segons les ONG que treballen sobre el terreny, vulnerant tota mena de drets humans. El paradigma migratori sembla haver canviat radicalment. Només cal observar que l’home a qui abraçava la voluntària de Creu Roja en la commovedora imatge ja ha estat “retornat”.

Justament l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa, el juny del 2018 després de la moció de censura, es va voler escenificar amb un nou enfocament de la política migratòria. El vaixell humanitari Aquarius feia dies que es trobava al mar, bloquejat pel ministre italià Matteo Salvini, que es negava a donar-li accés als seus ports. I va emergir el flamant nou president espanyol i va donar permís a l’embarcació per a atracar al port de València. Allà van desembarcar fins a 630 migrants enmig d’una munió de periodistes i càmeres. El nouvingut govern espanyol proclamava que s’havia acabat el “mirar cap a una altra banda”.

També es mostrava radicalment en contra de les anomenades “devolucions en calent” que es practicaven a les fronteres de Ceuta i Melilla. Quan era cap de l’oposició, l’abril del 2015, Pedro Sánchez era contundent. “Nosaltres sempre ens hem oposat a les devolucions en calent”, deia. Ho continuava sostenint després d’arribar a La Moncloa. “Nosaltres respectem els drets humans i el dret d’asil de bona part d’aquests migrants”, afirmava en una de les seves primeres entrevistes com a president espanyol. “Nosaltres defensem una política migratòria respectuosa amb els drets humans”, insistia el setembre d’aquell mateix any.

Aquests dies la imatge de Ceuta era una altra. Els carrers i les platges presos per l’Exèrcit, en una gesticulació de fortalesa inèdita fins ara. Els mateixos militars que recollien joves que arribaven nedant al Tarajal i se’ls enduien directament cap a la zona fronterera, on se’ls perdia el rastre. Ni tan sols han muntat un camp de refugiats. També hi ha hagut els testimonis de nois que havien de dormir amagats, perquè la policia buscava “caceres” de migrants per a poder deportar-los. I els menors amuntegats en naus industrials a l’espera de la seva sortida. Ja han estat expulsats més de 6.500 persones de les 8.000 que es calcula que han entrat aquesta setmana.

No hi ha xifres desglossades i és cert que hi ha hagut retorns voluntaris. Però també s’ha procedit a moltíssimes “devolucions en calent” com les que criticava Pedro Sánchez tres anys abans, que el ministre Fernando Grande-Marlaska ha qualificat com a “rebutjos en frontera”. Ho ha denunciat la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), que ha assegurat que no s’ha aplicat el procediment establert per la llei. Les organitzacions que treballen sobre el terreny també assenyalen com ni tan sols s’informa del dret a demanar l’asil, que permet quedar-se fins que es resol la petició. I que entre les devolucions en calent també hi hauria de menors d’edat, especialment protegits per la legislació espanyola i internacional. També s’ha denunciat violència física per  part de la policia. Pels carrers de Ceuta hi han voltat centenars de joves migrants sols, que ni tan sols eren marroquins i a qui no se’ls ha garantit els seus drets més fonamentals.

La vulneració de drets a la frontera sud d’Espanya —i d’Europa— ve de més lluny que els fets d'aquesta setmana. Organitzacions de drets humans com Amnistia Internacional ho han denunciat de forma reiterada. Un dels informes més contundents va ser el del 2016, titulat Ceuta i Melilla: un territori sense drets per a persones migrants i refugiades. Detectava fins a vuit mena de violacions de drets humans, com ara les condicions precàries als centres temporals d’estada, restriccions a la llibertat de circulació o manca d’informació per als qui busquen protecció internacional. També posava el focus en els elements lesius col·locats en les tanques frontereres (les polèmiques concertines). El 2018, Humans Rights Watch també posava el focus en les “devolucions sumàries”.

És simptomàtic el que va acabar passant als supervivents del vaixell Aquarius. Les últimes dades disponibles és que, dels 374 migrants que viatjaven en l’embarcació i havien sol·licitat asil, només s’havien resolt 66 expedients. I d’aquests 66 expedients, només vuit van ser acceptats per les autoritats espanyoles. Nou més havien estat arxivats i 49 havien estat denegats. És a dir, pràcticament el 90% de les peticions van ser desateses. Espanya es troba a la cua dels països de la Unió Europea pel que fa al reconeixement de les sol·licituds d’asil.

De la pífia a l’excés de gesticulació

Feia mesos que als cercles polítics de Madrid es parlava de les relacions degradades amb els veïns del Marroc. I aquesta setmana finalment ha explotat tot. El detonant sembla haver estat l’hospitalització Brahim Gali, líder del moviment Front Polisario del Sàhara Occidental, en una clínica de Logronyo, que va filtrar la premsa i va encendre els ànims de Rabat. Les autoritats marroquines han aprofitat el moment de feblesa de Pedro Sánchez, colpejat per les eleccions madrilenyes, per a obrir dissimuladament les seves fronteres en un intent de col·lapsar Espanya i cobrar-se les factures pendents. La pífia diplomàtica del govern espanyol s’ha traduït en un excés de gesticulació a la frontera sud, on l’extrema dreta espanyola hi ha sucat tot el pa que ha pogut.

Marroc fa la feina bruta

Com també fa la Unió Europea amb Turquia, Espanya ja fa molts anys que té externalitzades les fronteres de Ceuta i Melilla amb el Marroc. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana les autoritats marroquines han rebut 30 milions d’euros de l’Estat espanyol —previstos en els pressupostos d’aquest any— a canvi de controlar els accessos. Un Estat autoritari ven els seus serveis per a gestionar i contenir els fluxos migratoris amb una contraprestació remunerada. I fa la feina bruta, que és la que no es veu. Però Rabat diu que necessita fins a 434 milions d’euros anuals.